“Tinc una necessitat constant d’investigar-me”

BarcelonaSense encobrir-se sota cap àlies, sense pudor, Roger de Gràcia (Barcelona, 1975) ha modelat el seu alter ego per protagonitzar la novel·la 60 dies a Cuba (Amsterdam). És un salt a la ficció, però és un salt amb xarxa, perquè el llibre es construeix a partir d’una experiència viscuda: un viatge de dos mesos a Cuba en què el protagonista i la seva parella se separen i es donen vacances per poder decidir si han de tornar a estar junts o tallar definitivament. Un plantejament tan insòlit com prometedor, en l’illa del rom i el son, també de la pobresa i la revolució, que portarà el noi per nits de borratxera, sexe, amors i desenganys, fins a trobar la resposta al seu dilema.

Després de dies d’intensa promoció, l’autor afirma que ha descobert d’on sorgeix el llibre: “L’escric perquè em sembla que hi ha una bona història sobre l’infantilisme, sobre tocar fons, sobre anar a buscar respostes pròpies i de parella, sobre confrontar-te amb una realitat més dura per assumir certa maduresa, i personalment perquè tenia una Cuba a dins que necessitava treure, perquè és una realitat que no acabes de pair ni d’entendre”. El dietari que va escriure en aquell viatge li va servir per treure’n anècdotes que el van sorprendre, “apunts de cubanitat”, diu, però la imaginació va farcir la trama de sentiments, sensacions i emocions. “No sé per què vam fer aquest viatge. Érem persones imbuïdes de la ficció televisiva, de l’entorn audiovisual, i amb certa tirada a muntar-nos pel·lícules. Però suposo que també era una excusa per no parlar cara a cara del que ens passava”, recorda.

La novel·la li ha servit per fer-se “una bufetada allargada, estil gadgetobraç”, però també per veure que, una dècada després, ha millorat: “Ara sóc molt més responsable, però perquè m’he foguejat a hòsties. Ens falten hòsties. Sempre he anat a buscar mons que em fotin bufetades perquè, si no, no espavilo”, reconeix. I no només es passa revista a ell mateix, sinó també a la síndrome de Peter Pan i a “l’obsessió de voler començar de zero cada dia”, es llegeix al llibre. “Jo em pensava que era una cosa meva, i quan vaig llegir Bauman em vaig quedar parat, perquè t’adones que som molts els que necessitem petits big bangs constants, l’estímul constant, i no pot ser”, explica. Ho veu com “una qüestió generacional, d’un caminar gairebé flotant per sobre les coses”. Cuba és el contrari d’això: “T’obliga a aturar-te. És una bufetada de realitat”. El decorat decadent i la sensació de decepció lliga amb l’argument que teixeix Gràcia. “No volia fer una novel·la romàntica, volia treballar-la més des del desamor”, diu.

Guionista i presentador de televisió, Roger de Gràcia ha sentit certa pressió, en aquesta faceta: “De cop et ve la por, fa respecte. Perquè apareixen nous jutges per a mi, com el crític literari, la comunitat literària, surt Dickens i apareixen autors morts dient «Home, què fas?, no m’arribes ni a la sola de la sabata, ets un intrús»”. Però malgrat tot això, i sense amagar les dificultats pròpies d’una primera vegada, afirma que les “vibracions” són el que l’han conduït pel viatge del Roger i l’Amanda, que ha sigut “catàrtic”: “No m’importa explicar res de mi. No he sigut mai d’amagar el que sóc perquè tinc una necessitat constant d’investigar-me. I una de les maneres és exposar-me, compartir-ho, per veure què en diuen els altres”. Per Sant Jordi n’obtindrà la resposta.