Nebraska

Posats a jugar a fer de programador de sessions dobles, Nebraska faria molt bona parella amb Una història de debò de David Lynch. Tots dos films són road movies atípiques protagonitzades per dos iaios obstinats que es llancen a la carretera obeint la rauxa, no el seny. I totes dues pel·lícules, a partir d'aquest viatge interestatal d'un avi de l'Amèrica rural, acaben parlant d'un últim hurra: d'un gest final per reparar ferides pretèrites i preservar la dignitat davant els avanços de la senilitat.

Com acostuma a passar en el cinema d'Alexander Payne, aquest rerefons dramàtic es presenta en pantalla com un magnífic joc d'equilibris entre comèdia i drama. Payne, un dels millors moduladors del to d'un relat del cinema actual, sempre sap rebaixar amb humor les situacions tràgiques i conferir profunditat seriosa als seus acudits. El resultat, en el cas de Nebraska, acaba sent una pel·lícula tragicòmica i humanista que no vol ser tan aspra com podria (sense música, per exemple), però tampoc tan toveta com de vegades amenaça (evitant la resolució feliç de molts conflictes). Nebraska, a més, sembla un esforç de síntesi de tot el cinema d'Alexander Payne fins ara. Aquí trobem una història sobre estranys companys de viatge que no haurien de ser-ho com a Entre copes, una reflexió sobre la resistència a fer-se vell com a A propòsit de Schmidt i el descobriment de les veritats familiars (el desconeixement de la dimensió individual d'algun parent) com a Els descendents. Si considerem Payne com un autor, aquesta pel·lícula (estigui millor o pitjor resolta que altres de les seves obres) pertany, doncs, a l'etapa de plenitud.