“La natura em va fer adonar de la meva fragilitat”

BarcelonaA Itàlia fa temps que Paolo Cognetti ha deixat de ser únicament una promesa literària, tot i que no ha escollit el camí més fàcil per triomfar. Fins al 2016, any en què va sortir Le otto montagne a Einaudi, l’autor nascut a Milà el 1978 havia anat publicant llibres de contes, de viatges i assajos. Amb Sofia si veste sempre di nero (2013) va ser finalista al prestigiós premi Strega -que anteriorment han guanyat autors com Claudio Magris, Melania Mazzucco i Umberto Eco-, però no el va aconseguir fins que va explicar en forma de ficció llarga una història ambientada a la muntanya. El resultat és que la seva primera novel·la es podrà llegir en més de trenta llengües. En castellà, Le otto montagne es podrà llegir a Literatura Random House. “Allà he fet servir totes les armes narratives disponibles per a un escriptor, però hi explico la mateixa història que a El muchacho silvestre ”, explica a l’exquisida biblioteca de l’Institut Italià de Cultura.

Valeria Bergalli ha tingut l’encert de publicar El muchacho silvestre (Minúscula), el llibre que va salvar la vida a l’autor. Quan va fer 30 anys, Cognetti va deixar Milà i es va instal·lar uns mesos en una baita -un refugi de muntanya- als Alps italians. “D’adolescent vaig ser molt bon estudiant, el meu futur era prometedor -explica ara-. Als 17 anys vaig decidir que seria escriptor sense preveure’n les conseqüències, i poc després vaig deixar els estudis per fer realitat el meu somni. El 2008 vaig entrar en una via morta: no tenia feina ni diners. Sentia que havia fracassat”. Cognetti havia publicat dos llibres de narracions, però no havien tingut gaire repercussió. “Escriure era la meva gran passió, però no en podia viure”, admet. Per això va fer les maletes i, decidit a donar l’esquena a aquell món que el rebutjava, va anar-se’n a viure a 2.000 metres d’altura.

El fals mite de l’entorn salvatge

“No buscava únicament el contacte amb la natura, sinó trobar una mica de pau -reconeix-. De fet, em vaig instal·lar a la baita sense la idea d’escriure res sobre l’experiència, no va ser fins al cap d’uns mesos que vaig estar preparat per parlar de mi”. Era la primera vegada que narrador i autor es confonien, tot i que El muchacho silvestre -en italià es pot llegir des del 2013- va ser precedit per un llibre sobre passejades de l’autor per Nova York. “M’agrada molt caminar, tant per la muntanya com per una gran metròpoli -diu-. Com més coneixes Nova York, més estranya se’t fa”. L’aïllament muntanyenc, en canvi, és explicat a partir d’una sèrie de descobriments progressius -animals, pastors- que fan que Cognetti es vagi adaptant a l’entorn. “Fins i tot la natura d’un lloc com aquell havia sigut reorientada per l’ésser humà -diu-. En cap moment vaig trobar-me en un entorn salvatge que s’havia desenvolupat a partir de l’abandonament. L’autor tenia al cap el Walden de Thoreau, però també llibres menys coneguts, com “ Historia de una montaña, d’Elisée Reclus, geògraf i anarquista francès del segle XIX”. Entre els seus referents contemporanis hi ha l’escriptor i alpinista Erri de Luca. “La solitud és una manera brutal d’enfrontar-te a tu mateix -explica-. La natura em va fer adonar de la meva fragilitat. Vaig viure moments d’una gran angoixa”. El balanç de l’experiència, però, va ser tan positiu que des de llavors Paolo Cognetti passa la meitat de l’any a la baita dels Alps, escrivint i passejant i, de vegades, rebent-hi també algun amic. “La gran diferència és que ara m’hi sento sempre acompanyat gràcies al meu gos -admet-. Tinc la sensació que sempre està despert, protegint-me”.