Nannette Streicher, la dona que construïa els pianos de Beethoven

A la Biblioteca Pierpont Morgan de Nova York hi ha part de la partitura de Sonata de pianoHammerklavier de Beethoven. Als marges, l’editor britànic Vincent Novello hi va escriure que el document li va arribar gràcies a “Mrs. Streiker”. Novello tan sols dona un detall sobre qui s'amaga darrere aquest nom: "Una de les amigues més velles i sinceres de Beethoven”.

Però qui era realment Mrs. Steiker? Per què tan poca gent la coneix? Nannette Streicher no era tan sols una de les persones més properes al cèlebre compositor alemany, de qui se celebren els 250 anys del seu naixement, sinó que era una de les millors fabricants de pianos d'Europa. Era propietària de la seva pròpia empresa –on el seu marit, Andreas Streicher, pianista i professor, treballava portant les vendes, els números i la correspondència de la botiga–. La història, però, tendeix a marginar les dones i alguna ment poc oberta devia trobar que era inconcebible que una dona, al segle XVIII, pogués liderar una empresa i a més ser la millor fabricant pianos. Així que es va canviar el relat: Andreas es va convertir en el fabricant i Nannette en la seva ajudant a l’ombra.

Nascuda a Augsburg, Alemanya, l’any 1769, Nannette va ser la sisena filla de Johann Andreas Stein, un conegut fabricant que va innovar en l'art de fer pianos, canviant el mecanisme de percussió del piano i millorant el sistema que fa que els martellets colpegin la cordes. És el que es va conèixer com “l’acció vienesa”.

Un talent precoç

Amb 8 anys, Nannette ja tocava davant de Mozart. El compositor austríac i nen prodigi va criticar la seva postura i el fet que fes ganyotes, però va admetre que tenia talent. Dos anys més tard ja dominava moltes de les tècniques de construcció del seu pare i es va guanyar la reputació de ser una artesana prodigi.

Després de la mort del seu pare el 1792, Nannette, que aleshores tenia 23 anys i s'havia casat, va muntar el seu primer negoci a Viena. Amb el seu germà de 16 anys, Matthäus, va canviar el nom de l’empresa de J.A. Stein a Geschwister Stein (Germans Stein). Va ser una època de gran desenvolupament en el disseny del pianos. En part perquè els concerts van començar a fer-se fora dels salons aristocràtics i en auditoris més grans, i per tant el so havia d'arribar més lluny.

Beethoven, que havia conegut Nannette a Augsburg anys abans, li va demanar prestat un dels seus pianos per a un concert a Pressburg (actualment Bratislava) l’any 1796. En una carta a Andreas, Beethoven feia broma dient que era massa “bo” per a ell, perquè ell volia la “llibertat per crear el propi to”. L’elegant piano Stein no era el que millor s’adaptava a l’estil salvatge i enèrgic de Beethoven. Andreas acabaria escrivint un assaig sobre un pianista, a qui no va posar nom, que tocava com un brutal assassí de teclats amb set de venjança. “Els primers acords estan interpretats amb tanta violència que no pots fer més que preguntar-te si el pianista està sord", va escriure. El comentari va ser tristament premonitori, ja que Beethoven va començar a perdre l'oïda però no ho va fer públic.

Nannette ja havia ampliat els teclats de 5 octaves a 6 i mitja, però no avançava al ritme que hauria volgut. No era fàcil: el 1802 va perdre un fill, n'havia de criar dos més i les disputes amb els germans van fer que decidís dissoldre el negoci i començar de nou pel seu compte. A partir d'aleshores l'empresa va portar el nom de Streicher. L’any 1809, Nannette va millorar i refer els dissenys que havia fet el seu pare i va construir alguns dels pianos més robustos, grans i amb una sonoritat més alta de Viena. Amb un magatzem que produïa entre 50 i 65 pianos de cua a l’any, la marca Streicher era considerada la millor de la ciutat.

El 1812 els Streicher van construir una sala de concerts de 300 seients al costal del lloc on exposaven els pianos. La sala, que freqüentaven l’arxiduc Rudolf, Beethoven i els estudiants d’Andreas, es va convertir en un centre de la vida musical a Viena.

La bugada de Beethoven

Nannette no donava l'abast. L'agost del 1817 va acceptar ajudar Beethoven a portar la casa. El compositor passava per una de les seves múltiples crisis i havia adoptat el seu nebot. Els següents 18 mesos, Beethoven va escriure més de 60 cartes a Nannette, demanant-li que li fes la bugada, li cosís els mitjons o li fes la compra. Cada vegada més paranoic, estava convençut que els seus servents li volien robar i el volien enverinar. Beethoven anomenava Nannette la seva “bona samaritana”.

Nannete no ignorava els defectes de Beethoven i explicava que el trobava avariciós i desconfiat. Tanmateix, es coneixien des de feia més de vint anys i els unia la seva devoció per la música i els pianos. A l'assumir les feines de la casa, Nannette va facilitar que Beethoven escrivís la seva sonata de piano més ambiciosa, la colossal Sonata per a piano núm. 9. Va dirigir també algunes de les seves millors obres: la Missa solemnis, les variacions Diabelli i la Novena simfonia.

Nannette va viure cinc anys més que Beethoven i va morir el 1833 amb 70 anys. La casa Streicher va continuar amb èxit amb el seu fill, Johann Baptiste, i després amb el seu net, Emil, que va fer pianos per a Brahms.

Les hereves de Nannette

El llegat de Nannette perviu. Els seus pianos són als museus d'arreu del món i altres dones han continuat amb la seva obra. Als anys 60 Margaret Hood, artista i cal·lígrafa, va començar a fer clavicèmbals. Després d’investigar a Europa, va decidir especialitzar-se en la reproducció de pianos Streicher, fabricant-los al seu taller de Platteville, Wisconsin. Estava construint un piano de cua de 6 octaves i mitja quan va morir, el 2008.

Anne Acker, que va estudiar per ser concertista de piano abans de passar-se a les matemàtiques i les ciències de la computació, va conèixer Hood a Wisconsin. La passió per la música les va unir i Acker va decidir continuar amb la tasca de Hood comprant els drets de reproducció del piano Streicher al marit de Hood. “Li vaig dir que un piano que va ser investigat i que havia començat una dona, que és la rèplica d’un piano dissenyat i fabricat per una dona, havia de ser acabat per una dona”, va dir Acker en una entrevista. I el va acabar. El piano va debutar al festival Boston Early Music el 2019.