Namina: “Tinc una consciència guerrillera”

BarcelonaDesprés de debutar com a Namina amb Orlando (2014), Natàlia Miró do Nascimento (Barcelona, 1979) torna amb un segon disc titulat Ígnia (Microscopi), més elèctric i en què una boira de blues amara les cançons.

Què buscaves a Ígnia que no vas trobar a Orlando?

Orlando era un primer disc, una mica un recull de coses que has fet en diferents temps. El segon està pensat com a disc des del principi. I a nivell personal hi ha un procés de transformació, de trencament i de renaixement des de molts aspectes. Cada cançó és un moment de tota aquesta història.

És també una transformació professional? Vius de la música?

Ho intento, amb tossuderia.

Abans d’Orlando la teva relació amb la música no era professional?

Sí, feia concerts igualment. No creia gaire en el disc en si, però vaig adonar-me que per fer un pas endavant i per aconseguir millors concerts, millors condicions a tots els nivells, necessitava un disc. Si no tenia un disc no em farien cas els mitjans ni les sales.

Al teu blog, a propòsit de la cançó blogStrange dead fish

Sí. Inevitablement és una cosa que penses contínuament. Si ets un cirurgià que està operant una persona a cor obert, la teva utilitat és molt evident. Però jo parteixo del fet que, a mi, la música, i no només la música sinó també altres arts, m'ha salvat. Sí, és útil, encara que jo contínuament em plantejo què punyetes faig intentant fer música.

La cançó Strange dead fish, que parla dels refugiats, té alguna relació amb Strange fruit de Billie Holiday?

En realitat no, tot i que ara és molt òbvia la relació. Tot va venir gràcies al Facebook. Un amic que fa poesia va escriure un petit text en anglès explicant que havia trobat una sabata en una platja. Em vaig quedar obsessionada amb això de la sabata, i va coincidir que hi donava voltes amb la creació de Stop Mare Mortum. Va ser per aquella època que vaig veure la imatge d’un cos, una persona morta a la platja. Per això és un peix estrany, un objecte que no té nom, perquè només li posem números; els han deshumanitzat. En començar a treballar en la lletra va ser quan vaig dir “Hòstia, Strange fruit ”; que a més en soc molt fan, de la Billie Holiday.

Cantes en català, anglès i portuguès. La tria de la llengua condiciona l’estètica de les cançons?

Completament, però va tot junt. Primer hi ha la idea del que vull transmetre, i a partir d’aquí, com ho vull explicar i què he de fer servir, quina melodia, quina instrumentació, quina llengua.

Per tant, L’esquellinc és en català per la referència a Víctor Català.

Sí, com passava amb Orlando en el primer disc, que com que feia referència a Virginia Woolf havia de ser en anglès.

I quan tries el portuguès és per afinitat familiar?

Fa bastant de temps que em surten més l’anglès i el català que el portuguès, però no sé si això canviarà en algun moment. El català és la meva llengua materna, encara que la meva mare sigui brasilera. Amb el portuguès hi ha com un esforç extra, perquè a vegades es pensa que si cantes en portuguès has de fer bossa nova. Em deien que feia música brasilera. On la veus? Hi és una mica, però dir que Namina fa música brasilera em sembla una mica incorrecte.

En canvi, el blues sí que és més estructural, com passa a Feed me

El blues és el meu referent, tot i que no he estat mai en una banda de blues. A nivell emocional, sí. Per exemple, crec que és una cosa que comparteixo amb molta gent, amb la PJ Harvey, per exemple.

Estilísticament, La dona refulgent

Està entre Blondie i Doraemon. És que el que vaig dir a la banda: quan feu aquesta cançó heu de pensar en Blondie i en Doraemon. I ho van entendre.

No sé si entenc el que vols dir a la lletra de La dona refulgent

És una cançó d'amor pura i dura, cridada als quatre vents. És això que quan estàs enamorada hi ha moments que tens ganes d'anar cridant pel carrer, encara que hi hagi gent que es cregui amb el dret de jutjar-te pel carrer. Això molesta, pot fer mal, però si fas les coses amb el cor no hi ha cap raó per avergonyir-te: “Calleu, estic enamorada i soc feliç”.

Les dones són més jutjades que els homes?

Sí, i tant.

En l'àmbit musical has patit comportaments masclistes?

Sí, el que passa és que moltes vegades la gent no n'és plenament conscient. I dic la gent perquè no vull parlar només d'homes, perquè les dones també són responsables d'estar reproduint i repetint tots aquests patrons masclistes. Em molesten molt aquests discursos paternalistes, quan et trobes algú que pot tenir la teva edat i de sobte et comença a parlar amb un to paternalista. En el món de la música hi ha masclisme en els cartells, els circuits i les idiosincràsies a l'hora de programar. Ara es porta molt això de la veu femenina, que jo prefereixo anomenar veu de dona. És allò de la discriminació positiva, i està bé perquè cal per arribar a assolir la igualtat, però a mi em fa ràbia, encara que calgui. Costa que ens facin un lloc, els nois.

Actues al Black Music Festival

Em fa molta il·lusió. Jo soc d’una generació en què la negra era jo, en tots els sentits. Als anys 90 els skins em deien negra pel carrer i m’amenaçaven. Jo tinc una plena consciència racial; el meu avi era negre. És el que tenen les mescles, que surten més clares o més fosques, però tinc una consciència guerrillera a tots els nivells; també catalana, com la de la Maria Mercè Marçal.