Nalini Malani: "La Terra necessita unes vacances"

BarcelonaÉs un plaer poder tornar a la Fundació Joan Miró. Hi ha verd fins i tot entre algunes rajoles del pati. També és un plaer fer-ho amb l’exposició de l’artista índia Nalini Malani. La mostra, que porta per títol No em sents i no va arribar a inaugurar-se per l’estat d’alarma, obre aquest divendres i es podrà visitar fins al 27 de setembre. L’artista va poder volar de Barcelona a Amsterdam pocs dies abans que es tanquessin les fronteres i ara no en pot marxar perquè li va caducar el visat. Així que presenta l’exposició a través de Skype, com si tot plegat fos una barreja d’històries com les que hi ha en les seves obres, que són antigues i alhora d’ara, de l’Índia i d’Occident, tecnològiques i també artesanals.

No em sents inclou pintures, pel·lícules i instal·lacions de l’últim mig segle, tot impregnat per la voracitat lectora de l'artista, i es mereix més d’una visita per descobrir-ne tots els personatges i detalls. Entre els plats forts hi ha, a la sala que obre el recorregut, un teatre d’ombres, Les coses han canviat, i uns dibuixos murals efímers que donen títol a l’exposició. Són captivadors, però tenen una història més dura al darrere: Nalini Malani en va començar a fer al carrer per denunciar que els nacionalistes de dretes indis permetien que es deterioressin els murals dels pintors de Jaipur al temple de Krishna de Nathdwara. Aquestes obres també inclouen la seva pròpia desaparició: l’artista els esborrarà durant una performance, els detalls de la qual no seran públics fins poc abans per mantenir l’efecte sorpresa.

La mostra forma part del premi Joan Miró a Nalini Malani, concedit per la Miró i la Fundació La Caixa. “Nalini Malani va néixer a Karachi, que avui és el Pakistan, el 1946, un any abans de la partició del Pakistan i l’Índia arran dels processos d'independència. Això vol dir que la seva biografia està absolutament lligada a històries locals però que tenen una reverberació i uns lligams internacionals. L’imperialisme és globalització, no és gaire diferent del que estem vivint ara”, afirma Martina Millà, cap de projectes de la Fundació Joan Miró i comissària de la mostra.

Nalini Malani va tenir una formació artística perquè va acceptar el desig patern d’estudiar dibuix anatòmic i botànic, alguns rastres dels quals es poden veure en la primera sala de la mostra, una mena de storyboard amb els fragments desendreçats on ja apareix un dels seus grans referents, la princesa troiana Cassandra, que per a Malini és un símbol del pensament femení i de les dones silenciades: com que es va resistir a Apol·lo, aquest va fer que ningú es cregués les seves profecies. Si s’apliqués aquest pensament, diu una cita cèlebre de Malani, s’aconseguiria “una cosa semblant al progrés humà”.

Preocupada per la petjada ecològica de les seves exposicions

La pandèmia va planar per damunt dels últims preparatius de la mostra. Per a Malani, que està preocupada per la sostenibilitat des dels anys 90 i que ha volgut controlar la petjada ecològica de la seva mostra, la pandèmia és un reflex de com “el mascle alfa” ha tractat el planeta. Precisament a l’última sala de la mostra es poden veure les animacions que Malani penja habitualment al seu perfil d’Instagram i que són una reacció al que passa al seu voltant. No només s’han ignorat les dones i les classes subalternes, sinó que s’ha maltractat el planeta, que ha reverdit durant el confinament. “La Terra necessita unes vacances i ho hem de respectar”, afirma. També recorda com es va produir a les grans ciutats de l’Índia “un èxode” de treballadors migrants que van haver de caminar centenars de quilòmetres per tornar a casa perquè s’havien tancat els trens i els autobusos, una situació que li va recordar una altra vegada les conseqüències de la partició de l’Índia i el Pakistan. “Va morir més gent de gana i de calor que per la pandèmia”, denuncia l’artista.

La figura de Nalini Malani també trenca les idees preconcebudes que entre Occident i Orient no hi hagut contactes culturals al llarg de la història. “Té un bagatge absolutament universal i per a ella la cultura occidental és tan seva com la tradicional hinduista”, explica Millà. L’artista va continuar la seva formació a París, on va conèixer Joan Miró en una exposició a la galeria Maeght, i va poder viatjar a Nova York gràcies als beneficis que tenia perquè el pare treballava per a Air India. Allà va conèixer dues altres grans artistes, Ana Mendieta i Nancy Spero. A més d’una pionera de l’art contemporani a l’Índia, també ho és, com es pot comprovar en la mostra, del cinema experimental: a l'exposició es poden veure uns curtmetratges. N'hi ha un que és sobre una comunitat del Rajasthan on els homes tenen accés als telers i les dones només poden filar i un altre sobre la masturbació femenina.