El naixement de Frankenstein

Barcelona.Que Frankenstein, els gòtics i els vampirs tornen a estar de moda és un fet. Si no, només cal observar l'èxit de la sèrie Crepuscle o el del muntatge de Frankenstein de Danny Boyle al National Theatre de Londres (l'obra de la temporada per a molts). Tot aquest fenomen no va néixer ahir, ni fa dos anys, ni cinquanta, sinó fa prop de dos segles, quan cinc joves romàntics anglesos van quedar-se atrapats al llac Leman (Suïssa) un estiu del 1816. Eren Claire Clairmont, els poetes Lord Byron i Percy B. Shelley i els futurs novel·listes Mary Shelley i John William Polidori, tots postadolescents amb un talent immens a dintre. El dramaturg Marc Rosich i el compositor Agustí Charles van tractar d'imaginar-se què va passar aquells dies de juny en què els quatre amics no van poder deixar el llac proper a Ginebra per culpa de l'esclat del volcà Tambora al Pacífic, que va provocar un núvol plujós a Europa. Va ser l'estiu sense estiu, com diu el subtítol de la peça.

Després d'estrenar-se fa uns mesos a Darmstadt (Hessen, centre-oest d'Alemanya), amb gran èxit de públic i crítiques força elogioses, aquest dissabte arriba al Liceu Lord Byron. Un estiu sense estiu . La direcció musical va a càrrec de Martin Lukas Meister, i l'escènica, d'Alfonso Romero Mora, un madrileny que no té cap problema a l'hora de dirigir uns cantants que provenen d'Alemanya, el Brasil, Suïssa, els Estats Units i Finlàndia i que canten en català. Romero, de fet, ja va muntar a Darmstadt La Cuzzoni , una peça de cambra que era la primera col·laboració entre Rosich i Charles. El germen de la gran producció que ara ens visita.

D'aquella trobada a la Vil·la Diodati, propietat de Lord Byron, van néixer el Frankenstein de Mary Shelley i El vampir de Polidori. Aquest, de fet, escriuria el relat en tres dies frenètics. I Mary Shelley concebria la idea de la seva novel·la. Com explica Rosich, els cinc joves van acordar passar els dies de pluja intensa ben arrecerats a casa inventant contes de terror. Potser els dies més profitosos de la història de l'art, ja que no només produirien unes obres que van influir la literatura de Poe i Gogol, sinó tot el cinema i la música del segle XX. Trobarem centenars de referències posteriors.

Rosich i Charles han fet front a aquesta història tan potent com si fossin Richard Strauss i Hugo von Hofmannsthal. El llibretista parla d'un "retorn a la narrativitat, a la teatralitat" de l'òpera, i diu estar cansat de les òperes mentals "amb temes poc apassionants". Per això cita Strauss, de qui és fan, i el cant parlat de les seves últimes composicions.

"Tot sona"

Charles, per la seva banda, deixa clar que l'únic que pretenia amb la seva música -que no és poc- era "sorprendre mitjançant la seducció" i a través d'una temàtica atractiva, i dura. Si a La Cuzzoni parlaven del pas del temps i de la bellesa, ara ell i Rosich parlen de la llibertat amb cinc personatges de novel·la vuitcentista. Amb això no vol dir que sigui classicista. Charles parla de portar a l'extrem l'obra total wagneriana i ens avança que al Liceu "tot sonarà".

El director d'orquestra no amaga les dificultats, per exemple, de fer pujar part dels músics a l'escenari o que hi hagi músics extres que tinguin un paper escènic, bé fent de pedres, de fantasmes o d'energies de la natura. "L'escenari és en ell mateix un instrument", assegura Meister. A més, el cor participa en tot moment en les dues hores i mitja de funció, cosa que no és gaire habitual. "Forma part del color orquestral", diu el director musical. El compositor afegeix que buscava atorgar un so diferent a la peça. Que tot sonés. I que els espais acústics i visuals es retroalimentessin.

Romero Mora posa l'accent en "el treball impressionant" dels cantants. Entre ells, destaca la presència del brasiler Gerson Sales, que ja va participar a La Cuzzoni i que a Lord Byron. Un estiu sense estiu encarna el poeta romàntic anglès per excel·lència. L'acompanyem Malte Godglück (Polidori), Nobert Schmittberg (Percy B. Shelley) i Muriel Schwartz (Mary Shelley), entre d'altres. No els ho ha posat fàcil, Romero Mora.

Gòtics, romàntics, egocèntrics

"Els solistes no havien d'estar gaire còmodes", diu Romero Mora, mig sorneguer, abans d'explicar que hi ha una rampa amb un fort desnivell damunt l'escenari. I si a sobre havien de cantar en una llengua totalment aliena al món de l'òpera com és el català, no ens estranya que el director els elogiï tant. "Cantar en català és molt dur", matisa Meister.

Tenir el compositor i el llibretista vius és també una avantatge per al director d'escena, cosa que tampoc no passa sovint en el món de l'òpera. Els ha pogut demanar moltes coses. Tanmateix, ha optat per una representació abstracta de la peça, com un quadre habitat per aquests personatges "gòtics, romàntics i molt egocèntrics". Uns homes i unes dones que van introduir uns personatges en la història de la literatura que, dos segles després, encara ens persegueixen les nits d'insomni.