Nadia Ghulam: “L’obra parla de mi i jo estic viva, de manera que vaig decidir interpretar-la jo”

L’any 2006 vas arribar a Barcelona per operar-te de les greus ferides causades per una bomba, i des d’aleshores vius aquí. Havies fet teatre abans?

Pràcticament gens, només alguna cosa de teatre social. He treballat de moltes coses, quan m’ho pregunten sempre dic que acabarem abans si dic de quines coses no he treballat. Però no sóc actriu.

Com et vas animar a actuar a Nadia

Vaig conèixer el director, Carles Fernández Giua, arran d’una altra obra en la qual jo feia de traductora. Ens vam fer amics i em va proposar de fer una obra amb la meva història. Al principi li vaig dir que no perquè no havia treballat mai davant del públic, però després m’ho vaig rumiar. La companyia es plantejava proposar-ho a algú altre, però l’obra parla de mi i jo estic viva, de manera que vaig decidir interpretar-la jo.

També has participat en la dramatúrgia de l’obra.

Sí. Per mi és difícil parlar sobre el meu passat, perquè va ser molt dur. Així que vam arribar a l’acord de parlar només de les coses que em vinguessin de gust.

Què n’has deixat fora?

Les coses més doloroses. M’agradaria que la gent pogués entendre la meva vida i la situació del meu país sense posar-se trista. M’agradaria que l’obra donés una esperança, que mostrés que hi ha gent bona que permet tirar endavant a persones com jo.

I què hi queda?

Faig com un resum des que era petita fins que arribo a Catalunya. Recordo molt la meva mare, un pagès amb qui teníem molt contacte, els meus amics, gent que estava molt amb mi.

Parleu de la guerra?

La guerra també hi apareix, com un dels meus malsons. Descric com deixa marcada la gent. Però no hi posem gaire èmfasi, el més important per a mi és donar esperança.

Com tracteu el paper de la dona?

Parlem del contrast entre la vida de la dona aquí i a l’Afganistan. Per mi són dos mons molt diferents. Quan torno al meu país vaig tapada amb el nicab. Ho faig per una qüestió de seguretat, perquè durant molts anys vaig viure com si fos un home i tinc por que li pugui passar alguna cosa a la meva família si es descobreix que aquell home era en realitat una dona. Però ho passo malament, perquè a mi m’agrada ser una dona lliure, i quan hi torno i no puc fer res del que sóc per a mi és molt dur.

Quin format té l’espectacle?

No és ben bé un monòleg, la major part del temps parlo jo, però ho faig en tercera persona i tant el director com l’escenògraf són al meu costat. El Carles i l’Eugenio m’ajuden donant peu a personatges de la meva vida.

Hi ha projeccions audiovisuals?

Sí. L’escenografia és una pantalla corba, l’obra és un documental escènic i fem un joc entre les imatges i la persona.

Quines imatges utilitzeu?

Vam anar a l’Afganistan a enregistrar imatges que ens ajudessin a explicar la meva vida allà. A les imatges no hi surten la meva mare ni la meva germana biològiques, sinó els amics afganesos. I també els meus pares catalans, que són els àngels de la meva vida.

També hi ha música?

Sí, d’un cantant afganès, Ahmad Zaihr, que va morir prematurament i que m’agrada molt. La música és una part molt important de la meva vida, com també ho són les pel·lícules i els contes tradicionals afganesos que m’explicava la meva mare quan jo era a l’hospital. M’ajuden a esborrar la tristesa.

A l’obra hi ha moments durs?

Depèn de la mirada de l’espectador. Amb el llibre autobiogràfic El secret del meu turbant [coescrit amb la periodista Agnès Rotger] va passar igual. Al 80% els va semblar una història optimista, però un 20% la van trobar molt dura.

Quina vida tindrà més enllà del Grec?

La vam fer a Madrid fa uns dies i al setembre la portarem en gira per Catalunya. Fins ara he vist que la meva història arriba a la gent, moltes persones agraeixen que la comparteixi amb ells.

Vas sovint a l’Afganistan?

Més o menys un cop a l’any. Segueixo en contacte gairebé diari amb la meva família d’allà.

T’agradaria tornar-hi a viure?

És una de les meves il·lusions. M’agradaria formar-me bé aquí i poder tornar per ajudar-los a fer els canvis que necessiten.

‘Nadia’ (Grec 2014). CCCB (Montalegre, 5, BCN). Del 24 al 27/7. Amb Nadia Ghulam, Carles Fernández Giua, Eugenio Szwarcer. Dir.: Carles Fernández Giua. Disseny d’espai i vídeo: Eugenio Szwarcer