Nacho Vigalondo: “L’assetjament i l’agressió a les xarxes és constant”

SitgesEl 2007 Nacho Vigalondo va sortir escaldat de la freda rebuda que va tenir a Sitges Los cronocrímenes i reconeix que aquella experiència li va ensenyar a relativitzar les crítiques bones i dolentes. Nou anys després, s’ha tret l’espina amb la gran rebuda de Colossal, el seu quart treball, que entrelliga la comèdia romàntica i el cinema japonès de monstres en una història protagonitzada per una noia (Anne Hathaway) que descobreix que és responsable de la destrossa que ha provocat un monstre gegant a Seül. Un argument tan original i sorprenent del qual és millor saber tan poc com es pugui.

La premissa de Colossal és tan boja que t’imagines Charlie Kaufman escrivint la idea i tirant-la a la paperera. Què t’empeny a convertir-la en pel·lícula?

La idea m’atreia perquè em permetia tocar el gènere dels monstres gegants d’una manera plausible i amb realisme pel que fa a les meves capacitats com a director i l’abast de pressupost. Però no em va seduir fins que vaig trobar els personatges que hi ha al darrere; fins aleshores, només era una possibilitat més de les mil que tinc en un calaix, que si te les expliqués ara t’esgarrifaries. Les idees mouen la curiositat, però el que impulsa una pel·lícula és un acte emocional potent. Philip K. Dick deia que el relat curt és al voltant d’una situació i la novel·la sobre uns personatges.

Al principi els personatges semblen arquetips de comèdia romàntica: la noia esgarriada que torna al poble, el noi secretament enamorat d’ella... Després, però, saboteges aquests codis.

Hi ha un moment en què la pel·lícula t’enganya i sembla que tot es basi en l’alcoholèmia i la falta de responsabilitat... Però això s’esgota de seguida; el que m’interessava era veure com dues persones davant la mateixa situació reaccionen de manera oposada. L’horror amb què reacciona ella i la lleugeresa amb què s’ho pren tot ell. Volia contraposar les dues actituds, una més adolescent i l’altra més madura.

Tu vas ser objecte d’un linxament a la xarxa arran d’un acudit que es va malinterpretar com una negació de l’Holocaust. Els atacs que es fan des la impunitat de la distància, per a tu, no són un tema abstracte.

No, però si jo em cenyís a aquell esdeveniment del 2011 estaria obviant que això succeeix a totes hores. L’assetjament i l’agressió a les xarxes és constant. Molta gent fa mal a altres persones aprofitant l’anonimat i la falsa irrealitat d’internet. I és un mal que es fa a canvi d’un plaer mínim! És com ser addicte a una droga de pa sucat amb oli. Però són un tipus d’agressions tan habituals que m’interessava tocar el tema, de manera realista, però sense parlar directament d’internet i fugint de les pantalles d’ Open windows.

La protagonista de Colossal és despatxada per fer un acudit, té haters, és d’un poble petit però viu a la capital... Quant de tu hi ha en ella?

D’una manera més o menys codificada, totes les meves pel·lícules són autobiogràfiques, fins i tot Open windows, però Colossal més que cap altra. Coincideix que la protagonista és una dona, però no per res. Crec que es pot parlar amb la mateixa transparència a través d’un personatge femení que d’un masculí. Però seria graciós que t’estigués enganyant i que d’aquí 30 anys veiessis com jo només aparec en les meves pel·lícules quan la protagonista és dona.

El viatge de la protagonista de Colossal té molt d’empoderament femení davant d’una situació d’abús. Fa temps que, a través de les xarxes, se’t veu molt actiu i crític en aquesta problemàtica. Com et vas sensibilitzar pel tema?

No va ser un acte conscient. Em van empènyer circumstàncies molt personals durant l’època d’ Open windows, una de les quals, adonar-me de les poques dones que hi ha fent cinema. En la conversa diària amb homes i dones que volen fer cinema detectes el mateix grau de passió i mirades igualment vàlides, però després la majoria de directors acaben sent homes. Quan comparteixes la vida amb noies que volen fer cinema i t’adones que per arribar a dirigir han d’enfrontar-se a unes barreres amb les quals jo no he topat mai, ja no et pots sentir igual de còmode. Imagina que vius a Sud-àfrica i que el cinema només el fan els blancs. Jo no seré cap messies ni canviaré res, però almenys vull donar voltes a l’assumpte. I si la meva vida és més política que abans, és inevitable que les meves pel·lícules també ho siguin.

Com va ser la teva relació amb Anne Hathaway a Colossal?

Idíl·lica. Hi ha una expressió americana, viure el somni; doncs jo vaig viure el conte de fades. No només em va aportar tot el seu talent, sinó el fet de vincular el seu nom a una pel·lícula com la meva. Quan penses en una pel·lícula protagonitzada per Anne Hathaway i Jason Sudeikis et ve al cap un tipus de pel·lícula que no té res a veure amb el que acaba sent Colossal. De fet, és ben bé la pel·lícula oposada. Així que no podria estar més agraït i disposat a acceptar que no tornaré a tenir tanta sort en la vida.