Un Sant Jordi amb cara de Sant Jordi

Barcelona“Fa dia de Sant Jordi”, exclama una lectora de bon matí, i és ben bé això: aquest divendres de sol esplèndid porta l’esperança incorporada. Sembla que ens vulgui dir que tornaran aviat els santjordis com els d’abans, les abraçades com les d’abans, la vida com la d’abans. (N’hi ha que defensen que el model d’ordre i restriccions hauria de perdurar, però a mi doneu-me el caos de sempre. Ja és prou civilitzada la idea de fons de la diada, el fet de regalar-nos llibres i roses en senyal d’amor. És la festa que envejaríem si se l’haguessin inventada en qualsevol altre racó del món.)

La pintora Eva Armisén i jo mateixa -hem fet un llibre il·lustrat a quatre mans- ens plantem al passeig de Gràcia, on s’apleguen les parades de llibres. Ens toca la Byron, ara. Per entrar als recintes habilitats s’ha de fer cua, un requisit que ja no ve de nou a aquestes altures de la pandèmia. Sorprèn més el cartell col·locat al costat de cada autor: “No es permeten selfies”, adverteix amb lletres vermelles. Mentre l’Eva s’entreté amb una dedicatòria de les seves (fa un retrat de cada persona que li demana la signatura), la rebel que porto dintre amaga el cartell en qüestió. Estem saturats de prohibicions: que si toc de queda, que si bombolles, que si confinaments. No sé o no vull veure quin perill real comporten les selfies a l’aire lliure.

Arriba al nostre tram del passeig una comitiva encapçalada per Pere Aragonès. L’acompanyen representants del sector llibresc com Joan Sala, president d’Editors.cat, i Martí Romaní, president del gremi de distribuïdors. El candidat a president del país passeja per les parades entre un núvol de càmeres: ell sí que té carta blanca per fer-se fotos amb escriptors.

A les dotze he de cedir la cadira a tot un Javier Cercas. L’autor de la novel·la Independencia està acostumat a signar sense treva i avui no és el cas: els noms dels autors no estan gaire ben anunciats i arribar-hi és complicat, amb el control d’aforament i tota la pesca. Però no, Javier, això no és culpa dels independentistes. Passa que aquest Sant Jordi s’ha hagut d’improvisar una mica perquè fins fa pocs dies ni tan sols sabíem si seria possible.

A Consell de Cent, topo amb una manifestació curiosa contra l’Ajuntament barceloní. Els concentrats alcen pancartes de color groc amb noms d’escriptors catalans vius i morts. Reivindiquen la literatura en llengua catalana, però em temo que algun despistat els confondrà amb els organitzadors dels estands i els preguntarà on signen llibres Salvador Espriu o Víctor Català.

“És l’únic dia de l’any en què l’aire de Barcelona és respirable”, em diu l’escriptor Joan-Lluís Lluís. El 2018, ell volava de parada en parada i el seu premi Sant Jordi va pujar al podi dels més venuts. Avui és Víctor García Tur qui no té temps ni de respirar l’aire contaminat de la capital.

“Som la resistència -afirma Care Santos, amb una alegria que ni la mascareta pot dissimular-. Estem firmant poc, però no passa res, l’any que ve ja es farà tot millor. Encara que Sant Jordi s’hagués de celebrar sota un pont, allà em tindrien”.

El Grup Enciclopèdia ha gosat convocar un dinar al jardí interior de l’hotel Casa Mimosa. Ens repartim en taules com si fos una boda, però cada dos per tres ens aixequem a saludar coneguts. Jordi Cuixart m’explica que s’ha agafat un permís penitenciari de dotze hores i penso que el miratge d’avui també té data de caducitat: arribarà la mitjanit, es desfarà l’encanteri i la carrossa tornarà a ser carabassa. Però aquest Sant Jordi amb prou cara de Sant Jordi ja no ens el pren ningú.