Un musical per perseguir la normalitat

BarcelonaDes de lluny l’escena retrata una família feliç: una dona canta i prepara l’esmorzar per als seus fills, esperonant-los perquè no facin tard mentre l’home s’acaba de vestir. Però només cal parar una mica l’orella per adonar-se que res és el que sembla i que l’escena musical capgira totalment el tòpic cinematogràfic. Els Goodman no són una família feliç ni s’hi assemblen.

La seva és una dissort profunda i silenciosa: el trastorn bipolar de la mare, que sorgeix d’una tragèdia del passat i impacta en el present sense coixins protectors ni xarxes de seguretat. Malgrat aquesta ferida, ells fan tot el possible per perseguir i atrapar una normalitat que els resulta esquívola i inabastable. La seva cursa per encaixar en el trencaclosques social transcorre en forma de musical a través de Casi normales, un muntatge dirigit per Luis Romero i produït per Nostromo Live que es podrà veure a la sala Barts a partir del 27 de setembre i que també es representarà arreu d’Espanya. L’obra aterrarà a Catalunya després d’una collita brillant de reconeixements i avals tant del públic com de la crítica. Creada per Brian Yorkey i Tom Kitt i estrenada a Broadway el 2009, Casi normales ha guanyat tres premis Tony i el premi Pulitzer a la millor dramatúrgia.

De moment, els Goodman estan instal·lats a l’espai d’assaig La Brutal, on sis intèrprets donen forma a l’espectacle entre bastides i attrezzo imaginari. Nina hi encarna la Diana, la mare de la família i pal de paller del musical. La protagonista és una dona torturada per la pèrdua d’un fill 16 anys enrere, després de la qual va desenvolupar un trastorn bipolar que condiciona fortament la vida de les persones del seu entorn. El seu marit, a qui dona vida Nando González, es troba empresonat “en una relació deteriorada i amb la sensació que està cansat de cuidar la dona”, explica l’actor. La filla (Jana Gómez) fa tot el que pot per complaure els pares: és responsable i intel·ligent, treu bones notes i no genera problemes. Tot i això, no es pot desenganxar de l’ombra del germà desaparegut. “Està enfadada amb el món i sent que ningú no li fa cas”, subratlla Gómez, que apunta que conèixer un noi bohemi (Fabio Arrante) li servirà per escapar-se d’aquesta situació.

Guido Balzaretti i Roger Berruezo completen el repartiment del muntatge. El primer hi interpreta un jove rebel i amb una certa aura fantasmagòrica, mentre que el segon es desdobla en dos personatges, un psicofarmacòleg obsessionat a medicar els seus pacients i un psicòleg que és més partidari d’escoltar-los per trobar la manera de curar-los. Els dos metges són, precisament, dues vies que la Diana utilitza per poder fer front al seu trastorn i abraçar l’anhelada “normalitat social”. González indica que el muntatge és crític “amb una societat que es vol treure el problema de les malalties mentals de sobre a través de la medicació”, i que aborda aquesta temàtica amb tocs d’humor, però “des del respecte i el realisme, fent emergir nombroses qüestions i reflexions”.

Parlar i cantar sense artificis

Una de les particularitats de Casi normales és la manera que té l’obra de fusionar música i teatre. Segons Nina, l’espectacle va marcar un punt d’inflexió en el gènere musical perquè va ser el primer muntatge “en què no es fa estrany quan els actors passen de parlar a cantar”. Luis Romero, que va dirigir la versió argentina abans de bolcar-se en l’adaptació espanyola, hi està d’acord. “Els autors saben conjugar molt bé el teatre i la música. Converteixen el fil narratiu en un diàleg intern que sorgeix de la Diana. L’obra es nodreix de tot el que li passa pel cap, és un immens laberint entre els seus pensaments, els sentiments i la realitat”, afirma el director.

Construïda sobretot des de la comèdia musical, la història de la Diana plasma el dolor i el patiment dels personatges sense furgar excessivament en les emocions i guiant-se per la idea de l’autosuperació. “Si hem de patir, tots voldríem fer-ho com ella, que cau, s’aixeca i s’enriu de si mateixa”, afirma Nina. Al capdavall, el relat de la Diana és una excusa per reivindicar que la normalitat és subjectiva i encadenada a una construcció social.