No hi ha res comparable als Zoo!

BarcelonaQuin buit que deixaran els Zoo en la música dels Països Catalans... Quin consol hi haurà per als que han viscut com a propis l'hedonisme crític i l'esperit murri de la banda de Gandia? Qui alimentarà novament les ganes de revoltes quotidianes? Qui serà capaç de mantenir en marxa la filadora que lliga la consciència de classe d'Ovidi Montllor, la poètica de proximitat i la festa electrònica que es balla amb ulleres de sol? Qui escalfarà i excitarà el cor i els peus de gent com les més de quinze mil persones que aquest dissabte van anar a la Telecogresca, al Parc del Fòrum de Barcelona? El lament és comprensible, perquè els Zoo pleguen. S'estan acomiadant amb una gira d'una desena de concerts que culminarà el 13 de juliol al Pirata Beach Fest de Gandia. I s'acomiaden pletòrics, amb la formació essencial de sis membres, sense el desplegament instrumental de la memorable actuació al Palau Sant Jordi del 2022 però amb un afegit emocional enorme, i dissabte amb quatre col·laboracions especials: la rapera Carmen Aguado (JazzWoman) a Tir al ninot; el cantador Pep Gimeno Botifarra, "el més gran entre nosaltres", va dir el cantant dels Zoo, Toni Panxo Sánchez, al final de Camins, i els rapers Rodrigo Laviña (At Versaris) i Toni Mejías (Los Chikos del Maíz) a Imperfeccions.

"Què tal, com esteu? Nosaltres molt, molt contents, un poc emocionats i molt agraïts per tenir-vos al costat tots aquests anys. És un orgull fer-nos un lloc en aquest país que també és nostre", va dir Panxo adreçant-se al públic català després d'una arrencada inapel·lable. I, durant una hora i tres quarts, la gent que omplia l'amfiteatre del Fòrum en una nit humida va respondre participant en una dansa tribal, amb pilars de tres i foc de bengales inclosos, i cantant una vintena d'himnes cívics crítics: Vull, Estiu, Panya, Sereno, Cançó pòstuma, Corbelles, el tram final amb Ventiladors, Tobogan i Avant... i amb moments especialment emotius com La mestra, l'homenatge a Marifé Arroyo i en general a totes les mestres valencianes, i Carrer de l’amargura, situades al centre del repertori i contrastades per la ferocitat rítmica de La nostra bota.

Les habituals versions d'Obrint Pas (Camins) i La Gossa Sorda (Esbarzers), el fil roig de la música valenciana, també van tenir espai en una nit apoteòsica, síntesi de les virtuts d'un grup que al llarg de deu anys ha ofert consistència lírica, temàtica, sonora i musical i una envejable fortalesa en les dinàmiques del directe. Un directe, per cert, ple de detalls que també expliquen per què els Zoo són tan rellevants: la guitarra final de Correfoc, el ritme kuduro de Vull, el trombó d'Impresentables, les rimes ballables de Llepolies...

Panxo, que va citar Eskorbuto ("Som els mateixos que quan vam començar"), no va poder amagar el trasbals que remou el grup (i el públic) en aquest comiat. En acabar Avant, es va quedar uns segons amb les mans darrere del clatell mirant un horitzó de més de 15.000 persones, que en aquell mateix moment segurament pensaven que no hi ha res comparable als Zoo. És la imatge del concert, sens dubte.