Xou exuberant i enlluernador dels Post Modern Juke Box

Tarda de música i festa a l’Auditori de Girona de la mà dels Scott Bradlee’s Post Modern Jukebox, la cèlebre banda nord-americana que fa versions de temes pop actuals a l’estil dels gèneres clàssics dels anys vint del segle XX. El grup, que celebra deu anys de trajectòria cantant per a milions d’espectadors de tot el món, estrenava a Catalunya l’espectacle de la seva gira d’aniversari en el marc del festival Temporada Alta –dos dies més tard, el 22 d’octubre, actuarà a la sala Paral·lel 62 de Barcelona–. Sobre l'escenari, Post Modern Jukebox aposten per un espectacle exuberant i enlluernador de dues hores de cançons interpretades a tota marxa amb arranjaments molt ben fets que imiten els ritmes i les harmonies del jazz, el swing, el doo woop i el blues. 

Certament, la posada en escena és una americanada total, com es diu popularment, amb moltíssims focus, lluentons, canvis constants de vestuari, guants de seda, plomalls, coreografies carrinclones i el públic picant de mans cada dos per tres. Encara que una mica fals i artificiós, tot plegat transporta l'audiència a l’imaginari d’un programa de televisió dels Estats Units, un xou de Las Vegas o una festa musical de Hollywood. Però ja és la gràcia: aquesta ambientació forma part de la proposta i funciona de totes totes.

I funciona, sobretot, perquè darrere d’aquesta parafernàlia de llums i brillants hi ha un grup de músics i cantants esplèndids i amb moltíssima experiència. La banda instrumental –guitarra, piano, contrabaix, bateria i vents– sona com un rellotge, clau per donar una base sòlida als arranjaments, i ofereix unes rondes de solos de força nivell. També amenitzava la festa, en to de comèdia, Dario Nataerilli, ballarí de claqué amb un paper entre l’elegància de Fred Astaire i la broma de l’slapstick.

Per sobre de tot, portaven el pes de l’espectacle les quatre veus solistes, realment impressionants. Van brillar les tres solistes femenines: Tawanda Suessbrich-Joaquim, amb una veu fonda i vibrant, a l’estil de Sarah Vaughan; Tatum Langely, que va oferir, per exemple, una excel·lent versió lírica de Die for you de The Weeknd; i Sara Loera, extremadament seductora en la seva interpretació del Bad guy de Billie Eilish. I una menció especial a Rogelio Douglas Jr., solista i mestre de cerimònies, amb un broll de veu impressionant, capaç de fer filigranes amb salts i ornaments, un timbre molt bonic, un punt trencat, vellutat i gens estrident, que va enlluernar el públic en totes les seves intervencions, sobretot amb una versió de Radiohead extraordinari, amb beat box inclòs.