Música

Xicu: "He tingut una època de toxicitat amb la música i m’ha costat reconciliar-m'hi"

Músic. Publica el disc 'Sacrificis'

Natalia Avellan
6 min
El músic Xicu (Cesc Valverde).

BarcelonaCesc Valverde (Castellbisbal, 1998), més conegut com a Xicu, escriu cançons des de la foscor i adorna les seves històries crues amb ritmes variats i sonoritats atrevides. A més de tocar la bateria al grup Ginestà, Xicu ha perseguit la seva carrera en solitari com a productor i cantautor, des que va debutar amb l’EP SOL (2021). Després de tres cançons d'avançament, acaba de publicar el disc Sacrificis (Delirics, 2024). L'àlbum inclou una desena de cançons de pop i música urbana, que es podran escoltar en directe per primera vegada el 16 de gener del 2025, a la sala La Nau de Barcelona. El projecte compta amb la col·laboració de Triquell, Souto, Socunbohemio, Ven’nus i Maria Hein. Juntament amb ells, Xicu parla de la recompensa del sacrifici, com deixar enrere la colla del poble, els records de la infància o les relacions sentimentals complexes.

¿La composició t’ha servit per reconciliar-te amb les experiències viscudes? ¿Es pot considerar un homenatge a la teva pròpia història?

— Sí, és bastant autobiogràfic. Però he fet que les històries siguin molt més dures que a la realitat. Per a mi l’important és que la base sigui sincera i bastant personal, després hi ha coses que estan exagerades.

Les lletres tenen un to fosc, però també hi ha un rerefons esperançador. Quin sentiment creus que predomina en el disc?

— A mi les coses sempre em tendeixen a quedar molt tristes i fosques. Sorprenentment, la gent que ha escoltat Sacrificis m’ha dit que és bonic i de superació. Potser pel títol t’esperes que hagi tornat a fer alguna cosa apagada i, en canvi, quan l’acabes, veus que és un àlbum agraït.

Per exemple, a la cançó Gràcies al sacrifici dius: “Si em pot ferir segur que val la pena”.

— Fa bastant de temps que penso que el dolor ens ajuda a avançar i que és molt important trobar-nos en llocs on no estem còmodes. Sobretot en l'àmbit musical, per a mi és necessari trencar barreres i estar tota l’estona explorant noves sonoritats. Volia fer una cançó que parlés d’això, perquè he tingut una època de toxicitat amb la música i m’ha costat reconciliar-m'hi. Passar-ho malament a vegades et pot portar en un lloc millor si intentes projectar en positiu.

El disc comença amb la cançó Pausa, en col·laboració amb Triquell, que relata el sacrifici de distanciar-te dels amics de sempre per perseguir la teva carrera musical. ¿Et penedeixes d’alguna cosa des que vas començar a fer música com a Xicu?

— Penedir-me'n no. Però jo vinc de Castellbisbal i no hi ha tanta moguda com aquí; per això vaig decidir venir a viure a Barcelona. Vulguis o no, és un distanciament amb la colla de tota la vida. Va ser complicat perquè un amic es va posar malalt. Llegir la notícia que tenia càncer em va fer reflexionar molt i em va sortir aquesta cançó.

Hi cantes: “Perseguir el meu somni m'ha fet ser egoista i m'ha envoltat de gent que vull perdre de vista”. A més de la teva carrera en solitari, també fas gira com a bateria del grup Ginestà. ¿Tens bones amistats dins la indústria musical?

— Molt bones amistats. Això és una de les coses que he exagerat, per posar-te a la pell d’aquest personatge. Tot i això, fa molts anys que giro amb Ginestà i m’he trobat en situacions de dir "Jo vull estar a casa" o "Vull anar de festa major amb els meus amics". He tingut molts moments de la meva carrera que he pensat que és molt sacrificat, perquè estic envoltat de gent que no conec i els meus amics no paren de fer coses; tot i que és una feina agraïda i treballo del que m’agrada.

Hi ha una cançó, Sacrificis, que és especialment crua perquè parla del maltractament infantil. Hi diu: "Jo vull estar tranquil com els altres nens". En què t’has inspirat a l’hora d'escriure la lletra?

— Per a mi el tema dels nens que creixen malament a casa seva sempre ha sigut delicat. Vaig veure una pel·lícula que es diu El Bola, d’Achero Mañas, que em va inspirar moltíssim i em va sortir fer aquest tema. Crec que si algú ha viscut alguna cosa semblant, pot agrair-ho. No conec cançons que parlin d’això. Amb l’àlbum sencer volia fer lletres que colpegin, que arribin a dins i provoquin emocions. Aquesta cançó és el punt fort de l’àlbum.

Ets productor i compositor. Què has prioritzat a l’hora de fer aquest disc?

— Les lletres. La producció és una cosa que a vegades fins i tot em fa mandra. Com a productor que ha fet discos de pop amb Ginestà, s’espera de mi que faci una producció increïble. Amb aquest àlbum he volgut fer una cosa molt senzilla, on la música simplement sigui un acompanyament de les lletres.

Quin canvi de sonoritat hi ha respecte al teu primer disc, Blau (2022)?

— És una evolució total. Sacrificis és una versió 2.0 de Blau. A mi m’agrada més, perquè és més madur i està més assentat a terra. Blau era un intent d’un nen que buscava què fer.

¿Creus que amb Sacrificis has trobat la teva identitat musical?

— A cada vers que escrivia ho anava trobant més i em sorprenia. Pensava “Això sona molt a mi” i alhora “És nou per a mi”. Els amics que més em coneixen em diuen “Això és superxicuià”. Jo crec que, a poc a poc, es va dibuixant la sonoritat que tinc. És guai anar-la descobrint un mateix.

Lo nostre té una sola estrofa que es repeteix durant gairebé tres minuts amb diferents ritmes de pop i reggaeton. Quina intenció hi ha al darrere?

— Estava fent un àlbum molt intens. Em va sortir aquesta estrofa i vaig pensar a fer una cançó més lleugera, una petita història d’una parella. Al principi no n'estava del tot convençut, perquè tinc la tendència d’escriure sempre paràgrafs llargs. Però em vaig forçar a fer-ho i després em va agradar el resultat. La cançó està situada en un punt concret del disc per tal de rebaixar la intensitat. Perquè si no, arribaria un moment que ja no estaries concentrat en el que estic explicant.

Quan et pregunten pels teus referents, cites el cantautor i productor madrileny Rusowsky. Què creus que teniu en comú?

— No soc ultrafan de referents com Rusowsky, Ralphie Choo o Tristán. Per a alguns temes em vaig basar en la seva sonoritat, perquè és el més semblant a la música alternativa d’aquí. Van ser dels primers a crear aquesta sonoritat d’habitació, de mesclar moltes coses i jugar amb les veus. Hi ha una clara referència a ells però també, salvant les distàncies, a Kanye West, Frank Ocean, Tyler the Creator o Travis Scott. És a dir, la música urbana nord-americana amb històries denses i conceptuals. A mi també m’agrada fer feines així de completes.

El disc compta amb les col·laboracions de Triquell, Souto, Socunbohemio, Ven’nus i Maria Hein.

— Sí, tinc la sort que són grans amics, me’ls estimo molt i m’inspiren les seves veus i les històries que expliquen. Cada cançó em demanava molt que hi fos aquella persona. Fer Pausa amb el Triquell va ser un viatge, perquè els cors que fa i la veu que té m’encanten. Amb la Maria Hein, la cançó demanava a crits que hi fos ella. Hi ha una versió que cantava jo només i és una merda comparada amb la de la Maria. Ha sigut molt fàcil i espontani, va venir a casa i en una tarda ho teníem.

Últimament, s’està parlant molt de la nova onada d’artistes que lideren la indústria musical catalana, coneguda com la Banda del Pati. Tu vas participar amb ells en el disc col·laboratiu Nadal Mix 2023, amb la cançó Merry Xmas. Quin lloc ocupes dins aquest nou relat musical?

— Crec que n'estic fora. Però hi tinc moltes amistats i la respecto molt, perquè gràcies a aquesta moguda s’ha potenciat molt la figura del productor. Tot i que són estils que no em van, hi ha gent jove fent coses interessants. Sobretot han pres protagonisme les noies. Els projectes de la Julieta, la Mushkaa i la Maria Hein són els més interessants del panorama amb diferència i feien molta falta. Però no és música urbana i se l'etiqueta com a tal. És el nou pop i està xulo. 

Elles tres formen part dels noms més repetits als cartells dels festivals d'aquest estiu. ¿Creus que fan falta més propostes alternatives als festivals?

— Sí, però això passarà sempre, perquè no som mainstream i tampoc juguem a ser-ho. No trobo just queixar-me que no estic a cap cartell, perquè no faig música per als festivals. Hi ha altres espais, com el Primavera Sound o l’Embassa’t, on actuen molts grups del meu rotllo. Em veig més en llocs així, en comptes de pretendre tocar al Canet Rock

Quina és la cançó que tens més ganes de cantar davant del públic?

— Tot el disc m’agrada perquè és nou per a mi. Les cançons ja em provoquen moltes coses quan les escolto amb el mòbil, m’imagino en un escenari, en què arriba molt diferent la música. Sobretot tinc ganes de cantar Gràcies al sacrifici, que és molt festiva i tancarà el directe; serà el punt fort del concert.

Quines expectatives tens de la rebuda del disc?

— Mai són cap bogeria els meus llançaments. Però tinc sort de tenir un públic que s’escolta bé les lletres i el que explico. Jo espero que aquesta petita gent, que és fidel al que faig, ho rebi bé i es commogui.

¿I potser ampliar l’audiència cap a altres nínxols?

— Això mai se sap, però m’agradaria. Amb la meva música busco que les històries arribin al màxim de gent.

stats