Tot i que Sabata té una veu d’àngel, el seu timbre no és tan agut com el d’altres contratenors i perd en capacitat pirotècnica. Però aquesta qualitat espectacular, potser més pròpia del circ que del teatre, no el penalitza, sinó que el reforça en l’aspecte del cant que més li interessa: l’actitud dramàtica, omplir les paraules de sentiment i drama. De fet, triant el títol de Catharsis –purificació de l’esperit desprès d’una tragèdia–, Sabata està dient-nos que vol transmetre emoció i puresa. Les àries escollides al seu programa, moltes de compositors barrocs oblidats, però no menors, com Orlandini, Ariosti o Caldara –amb l’afegit dels recitatius, on està més forçat a actuar–, ens parlen d’herois que han passat per dures proves, esquinçats pel dolor, amb el moment crucial de Gelido in ogni vena –Vivaldi, de l’òpera Il Farnace–, en què el rei Farnace, derrotat pels romans, ordena a la seva esposa que mati els fills. Sabata canta amb una delicadesa excelsa, cada síl·laba té sentit i força, i el grup de cambra Armonia Atenea –dirigit per George Petrou– tremola amb ell. Davant d’un exercici així, brillant amb la veu i l’ànima, la millor resposta són les llàgrimes, o el silenci.