Sempre ens quedarà l'escàndol: Wagner i la maledicció del "gir argumental"

Barcelona"L'artista té el dret, fins i tot el deure, d'escandalitzar si ho considera necessari", deia l'escriptor britànic Anthony Burgess. Prou que va escandalitzar quan el 1971 el cineasta Stanley Kubrick va convertir en pel·lícula la novel·la La taronja mecànica (1962). Tornarem més endavant a Burgess, el lliure albir i la violència aparentment arbitrària. Avui l'escàndol cotitza a la baixa perquè el poder de debò fa temps que va aprendre a desactivar, assimilar i monetitzar les pretensions subversives de l'artista. De fet, quan alguna institució s'escandalitza fins a l'extrem de treure a passejar l'espasa de la censura, com va fer el Macba amb una obra d'Ines Doujak a l'exposició La bèstia i el sobirà (2015), o la fira d'art Arco amb Presos polítics a l'Espanya contemporània de Santiago Sierra, en realitat mostra feblesa i inseguretat.

Tanmateix, sempre ens quedarà l'escàndol, o una lleugera possibilitat d'escandalitzar, devia pensar Katharina Wagner quan va decidir capgirar l'argument moral de l'òpera Lohengrin del seu besavi Richard. Alguns espectadors en van xiular la proposta el 17 de març en l'estrena d'aquesta nova producció al Liceu. Ara bé, més que escandalitzats, probablement els espectadors simplement estaven manifestant el desacord amb una idea mal resolta, perquè la solució escènica deia una cosa (que ara l'heroi Lohengrin és el dolent de la funció), i el que cantaven els cantants una altra de ben diferent (que la dolenta és Ortrud). Tot plegat genera més mandra que subversió, i segurament així ho van entendre els espectadors de la segona i la tercera funcions, els dies 19 i 21, en què no va haver-hi cap xiulada. No calia. Pagava més la pena recordar les coses bones, que n'hi ha moltes, en aquesta òpera i aquesta producció, i oblidar una ocurrència que més que provocadora és inconsistent.

En l'òpera de Richard Wagner, Lohengrin és l'heroi immaculat que salva Elsa d'una acusació falsa. Però amaga un secret: és el fill de Parsifal, amb tot el que implica pertànyer al llinatge lligat al Sant Graal. Katharina Wagner inventa un altre secret en el preludi de l'òpera: Lohengrin és un malparit que ha assassinat el germà d'Elsa. Tret d'aquest preludi (més ridícul que trasbalsador) i del final (un despropòsit escènic amb un cadàver arrossegat i un suïcidi per remordiment), la proposta escènica de la besneta del compositor alemany és prou interessant. Com que Lohengrin adverteix que marxarà si li pregunten d'on ve, qui és i quin és el seu llinatge, Katharina Wagner alimenta una sospita. "Et refiaries d'algú que no vol dir qui és?", proposa la directora escènica fent seu el recel d'Ortrud quan diu que si Lohengrin amaga un secret potser "no és tan innocent".

Per construir un heroi amb un costat fosc, Katharina Wagner fa que Lohengrin agafi amb massa força el braç d'Elsa quan estan a punt de casar-se, i en l'escena posterior al casament, quan ella fa la pregunta prohibida, situa Lohengrin en una posició amenaçadora que suggereix que l'heroi podria ser un maltractador. Aquests detalls haurien funcionat igualment en la trama convencional, l'haurien enriquit, de fet, sense que el que veu l'espectador contradigui el que escolta.

És comprensible que Katharina Wagner vulgui enfrontar-se al Lohengrin del besavi des de la consciència feminista. Tal com recorda Alex Ross al llibre Wagnerism, la musicòloga alemanya Eva Rieger considera que Richard Wagner "va estigmatitzar Ortrud com a dona política en qui l'instint de l'amor és substituït pel fanatisme assassí". A més a més, va fer triomfar el rigor de la fe cristiana representada per Lohengrin castigant sàdicament els dubtes de la pobra Elsa. Tanmateix, la besneta aplica l'esmena de manera matussera i atorgant a Ortrud, la representant dels déus pagans, un valor inversemblant: vol convertir-la en l'eix moral que persegueix la veritat (desemmascarar Lohengrin), però amb prou feines és una Lady Macbeth pagana assedegada de poder que espera que la revelació allunyi o afebleixi Lohengrin; i les sopranos que la interpreten al Liceu no poden o no saben fugir d'aquest context ni de les paraules que han de cantar. No hi ha res intocable, però si decideixes canviar l'eix moral de l'obra sense modificar-ne ni la partitura ni i el llibret, segurament estaràs abocat al nyap i el ridícul.

El cas de Lady Macbeth

Tota adaptació és una petita traïció i un alliberament. N'hi ha que s'esquincen la camisa per l'omissió d'un personatge o una trama quan un llibre passa al cinema, o pels matisos que es perden (o es guanyen) en el transvasament de la literatura a l'escena. També moltes òperes reben tractaments escènics més o menys radicals o estrambòtics, però en la majoria de casos, més enllà de l'aparatositat escènica, els canvis no afecten el moll de l'os ni capgiren la història com sí que ho fa Katharina Wagner a Lohengrin. O com ho va fer Núria Espert al Liceu el 1999 quan va decidir que Turandot no acabava amb el triomf agredolç de l'amor, sinó amb el suïcidi de la protagonista.

En un dels casos més extrems de capgirament hi estan implicades una novel·la curta, una òpera i una pel·lícula. Nikolai Leskov va escriure Lady Macbeth de Mtsensk (1865), un relat sobre una dona, Katerina Ismailova, desatesa pel marit i maltractada per un sogre autoritari. Espera que la salvi l'amor del Serguei, un pocavergonya no gaire de fiar, i per poder fugir amb ell tira pel dret i mata el marit, el sogre i un nebot... Detinguda, jutjada i desterrada, cau pel penya-segat del desengany i la tragèdia fatalista. La literatura russa i la fascinació per les desgràcies catastròfiques.

Quan el compositor Dmitri Xostakóvitx i el llibretista Aleksandr Preis van convertir la història en òpera, en van suprimir l'assassinat del nebot per reforçar la idea que la desesperació homicida de la Katerina és causada per l'opressió dels homes "en les condicions de malson de la Rússia prerevolucionària". Xostakóvitx sentia empatia pel personatge, i així ho va reflectir també la proposta escènica d'Àlex Ollé que va inaugurar la temporada 2024-2025 del Liceu. "És important empatitzar amb la Katerina per entendre el que acaba fent, perquè la violència que exerceix és el resultat de la impotència que sent davant un entorn hostil", deia Ollé.

El cineasta polonès Andrzej Wajda va recuperar l'infanticidi en la pel·lícula La Lady Macbeth siberiana (1962), però mantenint el paisatge moral de la tragèdia. En canvi, quan el 2016 el britànic William Oldroyd va adaptar el relat de Leskov al cinema, es va marcar tot un "Katharina Wagner". A la pel·lícula Lady Macbeth, ambientada a l'Anglaterra rural del segle XIX i protagonitzada per una inquietant Florence Pugh, Oldroyd es concentra en la primera part de la història: la humiliació patriarcal, la insatisfacció de la Katherine, el desig sexual sublimat amb el criat i els tres assassinats, el del nebot amb la complicitat del criat-amant. N'obvia la resta del relat i decideix acabar la pel·lícula assenyalant la monstruositat classista de la Katherine, que es queda tan ampla acusant el criat i la minyona dels crims. De la possible lectura feminista d'una venjança fruit de la desesperació passa a mostrar una psicòpata que aprofita el privilegi de classe per condemnar la minyona i esquivar la justícia.

Tornem a Anthony Burgess. Quan va enviar el manuscrit de La taronja mecànica a l'editor britànic i al nord-americà, els va donar dues possibilitats: publicar la novel·la amb 20 capítols o amb 21. La primera opció presentava una conclusió pessimista, segons la qual la violència és inevitable i impossible de redimir. La del capítol 21, en canvi, era més optimista, perquè suggeria que de la conducta violenta se'n pot sortir, que la violència juvenil és una etapa que "està per damunt de la política", sí, però que se supera quan es pren consciència de ser adult. Per això el capítol era el número 21, la majoria d'edat al Regne Unit del 1962. L'editor britànic en va triar la versió optimista, més "kennediana", segons deia el mateix Burgess, i el nord-americà la de 20 capítols, més "nixoniana".

En un cas ben insòlit, el mateix autor proposava la possibilitat de capgirar l'eix moral, i la decisió el va perseguir tota la vida, sobretot quan Stanley Kubrick va convertir La taronja mecànica en pel·lícula sense tenir en compte el capítol 21 i reblant el clau de la violència arbitrària. De tot plegat en parla el documental Anthony Burgess, més enllà de 'La taronja mecànica' (Benoit Felici i Elisa Mantin, 2023), que està disponible a Filmin. Burgess lamentava que "el malentès", com l'escàndol, el perseguiria fins a la mort. Tanmateix, admetia que era una novel·la sobre el lliure albir. Per això, davant la tria de l'editor nord-americà, reflexionava amb resignació: "Qui soc jo per dir que s'equivoca. Al cap i a la fi, es tracta de fer una elecció".