Dan Peralbo: "Volem reivindicar una catalanitat profunda i passota"

BarcelonaEstan molt orgullosos d'haver nascut a Torelló i defensen el rock català com si s'hagués d'acabar el món. Sembla que van a la seva bola, però són ultraconscients del que estan fent els seus companys de generació i ho absorbeixen amb una alegria que s'encomana. Dan Peralbo i El Comboi són quatre amics que toquen junts des que eren adolescents; alguns, des que amb 14 anys van formar el grup Els Flipats. El 2021 van guanyar el Sona9 i, després de publicar uns quants EP, aquesta tardor s'han atrevit a publicar el primer àlbum, que es titula, valgui la redundància, Dan Peralbo i El Comboi (Cooperativa Montgrí, 2024). En parlem amb el cantant del grup, Dan Peralbo (Torelló, 1998), que abans de respondre cap pregunta deixa clar: "Jo escric les cançons, però Dan Peralbo no tindria sentit sense El Comboi [Pol Villegas, Aleix Jimmy i Albert Ret Rams]. Som una banda i, per a mi, és la millor banda del món. Anirem sempre junts a tot arreu".

El primer àlbum l'heu publicat a Cooperativa Montgrí, el segell del duo empordanès Cala Vento. Per què vau decidir treballar amb ells?

— És una història bastant divertida. Un dia, mentre m'entrevistaven a iCat, els presentadors em van demanar que toqués alguna cançó en directe. Vaig tocar Julivert, però encara no l'havia acabat d'escriure del tot. Per casualitat, l'Aleix [Turon] de Cala Vento estava escoltant la ràdio en aquell moment i em va proposar que la gravéssim junts al seu estudi. Vam quedar, amb tota la banda, i va ser un amor a primera vista. És bonic, perquè ningú va anar darrere de ningú. Va ser una història d'amor molt natural, orgànica, sense cap mena de pressió.

Al cap i a la fi, amb Cala Vento compartiu una certa sonoritat, i potser també una manera d'entendre la música.

— Jo crec que nosaltres som un punt més pop, però sí, tots dos fem rock. En aquest disc es nota molt que ells hi han posat mà. Les bateries són al més pur estil Cala Vento. Bàsicament, perquè vam gravar les cançons amb la bateria d'en Joan [Delgado]. I l'Aleix també ens ha ajudat molt en la producció. Hem construït el disc una mica entre tots.

Tot i que aquest últim any heu crescut molt i ja toqueu en escenaris grans, fa la sensació que voleu mantenir l'esperit de colla d'amics, fins i tot una mica l'actitud de grup local.

— El que volem mantenir és l'essència d'on venim. Som de Torelló, som ultracatalans. Els nostres referents són els Esquirols. Volem reivindicar aquesta catalanitat profunda. I també una catalanitat passota, que està al marge de la correcció política. Sempre ens comparen amb l'Adrià Puntí, suposo que per aquest punt més esbojarrat...

Què és el que us agrada dels Esquirols? Creus que us han influït musicalment?

— I tant... I més enllà de la música, també m'han influït en el meu caràcter. Són tan bons! Són dels millors grups que han existit mai a Catalunya. De fet, algun dia m'agradaria muntar un concert d'homenatge als Esquirols. És el meu gran somni, t'ho juro. Vull reunir moltes persones i cantar tots junts. Que surti a cantar tothom que ho vulgui. Hem de ser molts, perquè els Esquirols, en essència, eren això: germanor, donar-se les mans, cantar tots alhora.

"Després de tot el que has viscut / que pillis un transatlàntic / per venir a Torelló a parlar / de la teva por", canteu a la cançó Angelina Jolie. ¿És una declaració d'intencions, en el sentit que des de Torelló us encareu, de fit a fit, amb una de les grans icones del cinema?

— Doncs, mira, no ho havia pensat així, però m'agrada com sona. "De Torelló al món", queda molt bé! El que volíem tractar en aquesta cançó és, en realitat, la idealització de les persones. Ve l'Angelina Jolie, que és la gran actriu de Hollywood, i a la que porteu una ampolla de vi t'adones que està més fotuda que tu.

A Madrid hi ha un circuit de rock molt potent, un seguit de grups amb qui teniu una afinitat estilística evident. ¿Trobeu a faltar que hi hagi una escena similar a Catalunya?

— Sí, a Catalunya aquest circuit no existeix. Em sap una mica de greu, perquè ens ho mereixem. Com pot ser que a les Espanyes hi hagi un circuit de grups tan importants que es guanyen la vida fent rock? I no només rock, sinó també punk. Carolina Durante, per exemple. Aquest tipus de música ha de tenir un espai dins la indústria musical catalana, perquè la gent d'aquí ho vol, ho necessita. I per això mateix, tot i ser conscient que ara mateix no és la música més mainstream, confio que el que estem fent té un recorregut. Vull pensar que als catalans ens agrada la música orgànica, la música tocada per persones.

¿Creus que podria tornar una gran onada del rock català, com la dels anys 80 i 90?

— No, esclar que no. El rock ja va tenir el seu moment. Per sort, però, vivim en una època en què tots els estils musicals tenen cabuda: des de la música urbana fins a la clàssica. El rock català s'ha de reivindicar, ha de tornar a recuperar un espai. I nosaltres volem formar-ne part.

¿I creus que, precisament perquè el gran moment del rock ja ha passat, teniu més llibertat dins aquest gènere?

— Doncs sí. Com que no hi ha res estipulat, fem bastant el que ens dona la gana. Anem construint el nostre propi camí. A la vegada, però, estem molt connectats amb la indústria musical. Al principi del projecte ens deien que semblàvem molt alternatius. No crec que sigui així. No estem gens al marge del que s'està fent ara mateix. Ho demostra, per exemple, la nostra versió de Cari [una de les cançons més populars de la cantant Julieta].

De fet, tampoc sou un dels pocs grups catalans actuals que aposten pel rock... ¿Sentiu que dialogueu amb algun grup en particular?

— Clarament! Dins la indústria del rock en català, el nostre rival a combatre és La Ludwig Band. Ells potser tiren més cap al folk, però és cert que hi ha una connexió entre tots dos grups. I si parlem de rivalitat, és des de l'admiració màxima, eh! Són molt bons, ens agrada molt el que fan. Però tenim ganes de lluitar, creiem que és bo que hi hagi una competència. És sa, fins i tot.

Moltes cançons del disc tenen un escenari festiu, amb birres i copes de vi: He begut (una mica massa), Com es mou, Angelina Jolie...

— O també Tu o jo, que parla de l'àngel i el dimoni que tots tenim al cap quan hem de decidir si sortim de festa o no. Aquest és un disc que parla dels anys que vaig viure a Barcelona. Va ser una època caòtica, estressant, amb molta festa, molta nit i molts brindis. Ara torno a viure a Torelló, potser el següent disc serà més calmat. Al final, però, Dan Peralbo i El Comboi no deixem de ser una colla d'amics. Què fem, a part de tocar? Doncs anar al bar, sortir de festa. No ens hem conegut en un conservatori, ens hem conegut al bar. És inevitable que tot això que compartim es reflecteixi en l'essència del grup.

Algunes cançons són més salvatges, mentre que d'altres tenen un punt més assossegat. Salvant les distàncies, les estrofes de Julivert recorden el caminar jovial d'alguns riffs de guitarra de Quimi Portet.

— D'aquesta cançó nosaltres en diem "rock metafísic", perquè l'estrofa tira una mica cap al pop metafísic que feien El Petit de Cal Eril i companyia, però la tornada ja és més rockera. Amb aquesta cançó, volíem fer un homenatge a la gastronomia catalana de tota la vida. Al final de la cançó se sent l'àvia del bateria, que és molt bona cuinera, dient: "Una cullerada de bacallà i julivert, només això, ja fa canviar el gust de moltes coses". Hi ha gent que ens diu: "Oh, heu escrit una oda a la marihuana", però no, no parla de la marihuana. A la majoria de cançons parlem de drogues, però en aquesta, justament, no.

El teu pare havia sigut el bateria de Brighton 64. Suposo que l'afició per la música l'has heretat d'ell, oi?

— I de la meva mare, també! A casa sempre hem viscut molt la música. Els meus pares van tenir una botiga de discos a Torelló, que es va extingir per la crisi del disc. A mi, d'adolescent, tots els grups que m'agradaven eren anglesos: The Libertines, Artic Monkeys, Two Door Cinema Club... I quan vaig fer 18 anys me'n vaig anar a viure a Londres, la capital del rock anglès. Tocava en bars, en pubs i també al carrer. Feia versions dels Beatles i cançons meves en català. I mira, saps què? Guanyava més diners cantant en català que no pas en anglès. Sempre enganxava algun turista despistat a qui li fotia gràcia sentir un nano de 18 anys cantant en català. En canvi, quan tocava Hey Jude era un músic de carrer més i no em donaven tants calés.