The Sey Sisters: "Volem que caiguin etiquetes i que el nostre missatge arribi al màxim de gent possible"

BarcelonaThe Sey Sisters acomiaden la gira del disc We got your back (2021) amb un concert especial a La 2 de l'Apolo de Barcelona, aquest dijous 22 de desembre a partir de les 21 h. Serà també "un punt i a part". Després de quinze anys, el grup osonenc format per les germanes Edna, Kathy i Yolanda Sey i el teclista Albert Bartolomé vol fer una pausa per agafar aire abans de plantejar-se nous reptes musicals. L'Edna parla amb l'ARA de tot plegat.

Ja saps què faràs l’endemà del concert?

— Dormir molt, perquè la preparació d’un concert així, d’un final de gira, requereix molta energia. Bé, l’endemà dormiré el que em deixi la meva filla, en realitat, que em sembla que serà poc.

Què podeu explicar del concert?

— Que hi passaran coses que no han passat en altres concerts. Tenim ganes de celebrar-nos i d'agrair el suport al públic que ens ha estat seguint tot aquest temps. Hi haurà coses especials. I el farem en comunitat, molt ben acompanyades. No puc avançar-te’n res més. L’hem volgut fer tan bonic com podem i amb gent que teníem ganes que poguessin coincidir amb nosaltres a l’escenari.

The Sey Sisters pleguen o és una pausa?

— El projecte The Sey Sisters no s'acaba. És un punt i a part. El que passa és que portem quinze anys als escenaris, treballant i evolucionant, durant els quals pràcticament no hem tingut cap pausa. Ara farem una pausa perquè si no entres en una espècie de roda: acabes un disc i ja n’estàs preparant un altre, gestionant una nova gira, creant, buscant producció... I així quinze anys. Ara volem canviar algunes coses i això implica més temps. Teníem la sensació que ja no arribàvem als terminis que ens havíem marcat, i començar anant tard ens feia una mica de pal. La creació necessita el seu temps i el seu espai. Volem transformar-nos una miqueta més, canviar, investigar més musicalment. I llavors vam pensar: si el que necessitem és temps, potser que ens el donem. També ha sigut el mantra d’aquest últim disc, We got your back: t’estem dient que et donem suport, que estem per tu, que posem les cures al centre per cuidar-nos els uns als altres. Per tant, aturem-nos, agafem aire i tornem.

¿Podeu fer aquesta aturada perquè teniu altres maneres d’arribar a final de mes?

— Sí, sí. Tenim aquest privilegi i per sort es pot fer. La Yolanda i la Kathy són actrius també i estan fent obres de teatre, i en faran durant aquest temps. Jo també soc músic i estic preparant cosetes noves. L’Albert és professor de música. Som molt conscients que és un privilegi que no tothom pot tenir, i per això podem parar.

Què és el millor que t’ha passat aquests quinze anys?

— Poder treballar i compartir escenari amb la família. N’hi ha que no tenen bona relació amb la família, però per sort el nostre cas no és així. Hem pogut estar a l’escenari i aguantar quinze anys perquè realment hi ha aquesta cura entre nosaltres, aquesta coneixença entre nosaltres, aquesta part d’acolliment i d’ajudar-nos les unes a les altres que m’ha flipat molt. És una cosa que projectàvem de petites, que ja cantàvem i ens divertíem juntes. I que bé poder treballat divertint-te d’aquesta manera. És el més meravellós que m’ha passat, i no només per la Yolanda i la Kathy, també per l’Albert, que és la meva parella. Hem estat molt ben recollides i acompanyades.

I el més complicat de gestionar?

— Segurament coordinar les nostres quatre agendes, que són molt complicades perquè tenim moltes inquietuds i fem moltes coses. Per sort tenim un management que ho aconsegueix. Una vegada un company em va preguntar si vivíem totes tres juntes... No, no. Ens estimem, però no tant [riu]. Per poder treballar tant de temps juntes has de tenir també el teu moment de fer la teva. Intentar quadrar agendes amb teatres, pel·lícules... és complicat.

Parlant de teatre. La Kathy va estrenar fa uns mesos Tituba. Bruixa, negra i ramera a l’espai Periferia Cimarronas de Barcelona.

— És brutal. L’orgull és màxim de veure que com a actriu ha pogut encarnar un paper tan heavy, tan poderós, i amb el pes d’obrir i mostrar una nova sala. I que gràcies a això hàgim pogut posar en el mapa aquesta nova sala on les afrodescendents estan al centre és un orgull màxim.

Periferia Cimarrones té molt a veure amb la necessitat de teixir una comunitat basada en les cures que expliqueu al disc.

— Sí. Ens retroalimentem mútuament. Una de les coses que fem com a artistes és intentar portar la comunitat sempre amb nosaltres. En els concerts intentem buscar allà on anàvem gent que estigui fent alguna acció, que siguin activistes, que puguin alçar la veu d’alguna manera perquè creiem que és superimportant que ens coneguem totes, perquè aquesta lluita és llarga. Remem totes en la mateixa direcció. Elles també hi seran, a l’Apolo.

En els primers concerts del grup hi havia poc públic afrodescendent, que és una realitat que ha anat canviat amb el temps. És un dels vostres reptes, arribar-hi, oi?

— 100%. És un dels nostres reptes. Per això hem fet aquesta feina conscient d’anar arribant, d’anar-nos donant a conèixer-nos amb el missatge que enviem. Quan hi arribem tot agafa més sentit. És aquesta feina de treball de camp que estem fent.

Has comentat que en el futur voleu fer alguna mena de canvi musical.

— Sí, una de les coses que volem fer és que caiguin etiquetes i que el nostre missatge arribi al màxim de gent possible. Ara es tracta de buscar quin serà aquest so.

—