Reportatge

Els vinils també volen sortir a la foto

Unes 250 portades de disc expliquen la relació entre el món de la música i la fotografia a Foto Colectania. Andy Warhol, Robert Frank, Annie Leibovitz, Richard Avedon són al darrere de les millors portades de disc. Fins a l’ 11 de març

Els vinils també volen sortir a la foto
Montse Virgili
23/11/2017
5 min

Una portada de vinil és el més semblant a una obra d’art que la majoria tindrem a casa. Té forma de quadre i també de quadrat perfecte (31x31). Per biografia, ens sembla més proper Joe Strummer esclafant la guitarra contra terra o els Ramones desafiants del Rocket to Russia que qualsevol quadre de Goya.

El Horses de Patti Smith o el famós plàtan dels Velvet corren per casa amb la mateixa indolència que el trofeu de karate o els còmics polsegosos, i sembla que aquelles portades són tan nostres com el logo de la Coca-Cola o el de l’Avecrem. Fins i tot, els que han viscut sempre a l’època de l’mp3, segur que n’han vist exemplars a casa d’algun parent, a les parets del bar de la cantonada, o com a fetitxe nostàlgic d’una sèrie de Netflix. En el pitjor dels casos, algun imperi tèxtil n’ha fet samarretes a 9,99 euros. I d’aquesta manera, una generació que no ha sentit mai la música dels Smiths és probable que reconegui la portada de The queen is dead. Els vinils han resistit al casset i al CD. Molen, són negres, lluents, sexis. I ens parlen d’un temps fràgil, exclusiu, únic, d’edició limitada.

Les portades de disc són un resum de l’època en què es van fer: l’Andy Warhol del Love you live dels Stones o del Menlove Ave. de John Lennon ens explica a cop de Pantone què és el pop art. Els discos de Pink Floyd dissenyats, a mitges, pel col·lectiu britànic Hipgnosis i l’artista George Hardie defineixen una època. Aquell Dark side of the moon amb el seu prisma famós d’on s’escapa la llum ens relata de la manera més efectiva com sona la música a l’altra banda del mirall. La portada defineix millor que cap crític musical què és el rock progressiu: el so en estat gasós, el fum de la discoteca, lluny de la disco.

Moltes d’aquestes portades de vinil, fetes a partir de fotografies, es podran veure fins a l’11 de març del 2018 a l’exposició Total records, a Foto Colectania de Barcelona. La mostra, que es va presentar per primer cop als Rencontres d’Arles, s’ha passejat també per Zuric i Berlín amb la intenció de mostrar la relació de dependència entre l’art de la fotografia i les portades de disc.

Antoine de Beaupré, un dels comissaris de Total records, i col·leccionista de vinils, recorda que la idea de fer una mostra el va començar a temptar quan es va adonar que “moltes de les portades de disc estaven realitzades per grans fotògrafs”. Richard Avedon, Annie Leibovitz, Helmut Newton, William Klein, William Eggleston o Irving Penn han posat el seu objectiu al servei de Cher, Barbara Streisand, Cindy Lauper, INXS, Serge Gainsbourg, Big Star o Miles Davis. L’espectador passa pel mateix procés de sorpresa que va viure Beaupré, perquè s’adona que la gran majoria de les portades que pengen de les parets formen part de l’imaginari musical dels últims 40 anys, principalment. Hi trobem el True blue de Madonna, la majoria dels primers discos dels Stones, de la Björk, de Cindy Lauper, de The Pogues o els Beatles, i el punt en comú entre totes és que al darrere hi tenen els millors objectius fotogràfics de l’últim segle. “El temps és l’element que les ha fet icòniques, ja sigui per la portada o per la música que contenen”, considera l’artífex de Total records.

Les 250 portades de vinils estan disposades per fer reflexionar l’espectador sobre el vincle entre músics i fotògrafs. Algunes cobertes van ser el resultat de l’estreta relació entre uns i altres. Així, el primer disc de Krafktwerk, amb un con de trànsit amb franges vermelles i blanques, va ser un disseny de Ralf Hütter, el fundador del grup alemany, i l’interior, amb la imatge d’una planta elèctrica, va encarregar-lo a dos artistes conceptuals, Bernd i Hilla Becher, que eren coneguts per les seves sèries de fotografies de paisatge industrial. Un cas semblant es va produir amb Robert Frank i l’ Exile on Main Street dels Stones, on l’amistat va fer que el fotògraf trobés la manera de representar el caos en la gravació d’aquell disc. A partir de la tècnica del collage, va barrejar fotos dels músics amb la cal·ligrafia de Mick Jagger. D’altres van optar pel retrat. D’aquesta opció en surt el Serge Gainsbourg transvestit de William Klein o l’íntim primer pla de Miles Davis del disc Tutu, d’Irving Penn.

A les parets de Foto Colectania s’hi veuen altres àlbum icònics com el Rain dogs de Tom Waits amb la fotografia d’Anders Petersen del Cafè Lehmitz d’Hamburg. Molts vam tardar una colla d’anys a adonar-nos que l’home de la portada no era un Tom Waits jove. I també la història d’amor entre dos genis: Alex Chilton, enamorat de l’obra de William Eggleston, va demanar-li permís per fer servir la famosa foto del sostre vermell i la bombeta pel disc Radio City.

En alguns casos, la relació entre fotògraf i músic ha sigut tan intensa que ha sobrepassat límits. És el cas del fotògraf i dissenyador gràfic Jean-Paul Goude i la cantant Grace Jones, amb qui va tenir una relació destructiva. Goude converteix Jones gairebé en un il·lustració, en un autòmat androgin al servei de les seves idees i, al mateix temps, és innegable la bellesa plàstica d’aquestes portades, algunes de les més espectaculars de la mostra.

Per extraterrestres i inquietants, s’ha de veure el racó dedicat a la feina del col·lectiu Hipgnosis, els responsables del disseny dels primers àlbums de Pink Floyd. Si s’ha de donar un premi a la sobrietat, aquest és per a la portada de Blue Note, el millor exemple de creació d’una marca. Els somriure s’escapa amb algunes versions que ha donat la indústria discogràfica. Els Red Hot Chili Peppers es despullen per fer un homenatge a l’Abbey Road dels Beatles i Frank Zappa li fot un coça al cul de l’icònic Sgt. Pepper’s dels Beatles amb un homenatge sardònic i un subtítol ben punyent, We’re only in it for the money (1968).

També hi ha lloc per a apropiacions i censures. El London calling de The Clash agafa la guitarra de la famosa portada d’Elvis Presley i l’esclafa contra terra per dir-nos que el rock ha mort, i l’Sticky fingers dels Stones, a Espanya o a l’antiga URSS, té un aspecte força diferent que l’original, perquè a la censura no li ha agradat que ningú marqui més paquet que ella. De l’Estat també s’exposen portades de Toni Catany amb retrats d’uns Serrat i Maria del Mar Bonet joves, i del fotògraf que millor ha retratat la febre del rock’n’roll, Alberto García-Alix. Dins d’una vitrina, perquè s’ho mereixen, es preserva una col·lecció de música i fotografia cubana, propietat d’Alejandra Fierro, l’ànima de Radio Gladys Palmera.

Amb tot el material de Total records venen ganes de muntar un collage a la manera de Christian Marclay. No sabeu qui és? Busqueu-ho a Google.

stats