Una vetllada de l'OBC i l'Orfeó Català que deixa el llistó molt alt en qualitat i en resultats

És indubtable que hi ha moltes coses a millorar. Però també és cert que si es fan com en aquest concert de final de temporada, l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) pot i hauria de donar-nos moltes alegries de cara al curs 2024-2025. Perquè aquesta darrera vetllada ha deixat el llistó molt alt en qualitat i en resultats.

Una pàgina com la Messa da Requiem de Verdi exigeix molt a orquestra, cor i solistes, i la veritat és que en general es pot parlar d’una feliç interpretació d’aquest monument simfonicocoral en què el tutto Verdi es trasllada al context sacre. Davant d’una OBC ben greixada, Ludovic Morlot va oferir una versió electritzant de la partitura, dirigida amb gest precís i optant pel vessant teatral d’una peça a la qual molts han vist un rerefons innegablement operístic. I tractant-se de Verdi no podia ser d’una altra manera. En la versió de Morlot, ocasionalment alguns plans sonors quedaven massa desequilibrats i sense deixar escoltar l’interlineat d’algunes frases en què es demostra el gran orquestrador i el gran melodista que va ser Verdi, però en general la lectura del director francès va convèncer. Per la seva banda, el bon moment que travessa l’Orfeó Català es va deixar sentir al llarg i ample d’una obra extenuant. I la formació coral va acabar amb precisió en l’afinació i amb les inflexions intimistes justes del Libera me conclusiu. Bravi!

La peça verdiana també exigeix molt als solistes vocals. Es va anunciar que la soprano Joyce El-Khouri patia una afecció al·lèrgica, però, tot i un petit lapsus sobre la paraula requiem del Libera me, va complir amb la seva part, amb tots els matisos expressius i dinàmics exigits. Bé la mezzosoprano Rinat Shaham i de menys a més el tenor Andrei Danilov, amb un Hostias impecable. Rotund el cant del baix Dmitry Belosselskiy, amb una veu de timbre i projecció molt operístics.

Estrenada de Raquel García-Tomás, Joan Magrané i Octavi Rumbau

La primera part del concert va estar integrada per l’estrena d’una peça dividida en tres parts, cadascuna composta per un músic diferent: Tres elegies per a baríton i orquestra amb música d’Octavi Rumbau (Élégie d’après Liszt), Joan Magrané (Un sonet de Francesc Fontanella) i la premi Nacional de Cultura Raquel García-Tomás (Ara sí que ets divina). El rerefons mortuori, com a preàmbul de la missa verdiana, va funcionar: la notació inicial de les obres estava relacionada amb la inicial del Rèquiem, com es va explicar a l’inici del concert. Tres obres, per cert, unitàries tot i les diferències estilístiques, exquisidament orquestrades i molt d’acord amb la sensibilitat dels autors, que van ser aplaudits al final de cada peça. A tot això cal afegir-hi que els textos d’Agustí Eura (Rumbau) i de Francesc Fontanella (Magrané i García-Tomás) van fluir gràcies al cant noble, segur i elegant del baríton Josep-Ramon Olivé, tot i que va faltar-li una projecció més contundent, perquè de vegades la veu quedava tapada per l’orquestra.