VerdCel versiona R.E.M. i Los Planetas en català: "No hem de deixar perdre cap espai per a la llengua"
El llibre-disc 'VerdSions' combina l'autobiografia d'Alfons Olmo amb adaptacions al català d'una dotzena de cançons
BarcelonaCom sonaria Time after time de Cyndi Lauper cantada en català? I Enjoy the silence de Depeche Mode, Daysleeper de R.E.M., Pour la peau de Dominique A o Sobrinito d'El Niño Gusano? La resposta és al llibre-disc VerdSions, de VerdCel, editat per L'Estenedor i El Niño de la Hipoteca Records. Alfons Olmo (Alcoi, 1976) no s'hi posa per poc. Al capdavant de VerdCel ha tirat endavant projectes musicals, poètics i artístics, sovint en format de llibre-disc o còmic-disc. Ha fet homenatges a Raimon i Ovidi Montllor i ha publicat treballs conceptuals com SOS. Memòria d'una pandèmia(2020) i Sota les cunetes. Justícia! (2018). Tanmateix, una de les seves aventures més ambicioses és aquest VerdSions.
D'una banda, és un llibre autobiogràfic d'infantesa, adolescència i joventut amb fotografies de Juan Miguel Morales i il·lustracions de Daniel Olmo que avança amb la música com a fil conductor; de l'altra, hi ha les adaptacions en català de les cançons que subtitulen cada capítol. "Una banda sonora vital", diu Olmo, que aquest cop no inclou ni composicions pròpies ni versions d'artistes referents de la seva obra com Raimon, Ovidi Montllor o Feliu Ventura. Això sí, tot cantat en català. "Des del començament de posar-me a compondre i cantar ho vaig fer en la meva llengua, el català, perquè és el més natural i per convenciment propi. I això malgrat el context i l'entorn, que ho feia difícil i et qüestionava constantment", recorda. És lògic, doncs, que hagi volgut traduir cançons escrites en anglès, francès, italià i castellà, i crear "un mapa d'emocions" que expressa cantant-les en la seva llengua. "No hem de deixar perdre cap espai. Podem acceptar les influències d'altres cultures o llengües i fer-les nostres. Es tracta d'aprofitar les melodies que ens volten pel cap i posar-les al servei del català", diu.
Una banda sonora generacional
La tria comença amb Time after time de Cyndi Lauper, que adapta amb el títol Un i altre cop i a duo amb la veu de Neus Ferri. Aquell disc de Lauper, She's so unusual (1983), va ser dels primers que Olmo va escoltar "sencer" i que va "rebentar". La cançó la relaciona amb moments de recolliment preadolescent durant un estiu en un càmping d'Altea, un dels espais geogràfics que acullen la seva peripècia vital musical, juntament amb Alcoi, Elx, València, Manchester, Barcelona...
No hi falten altres cançons associades a moments "iniciàtics", com Answer me (Contesta'm), de The Silencers, o Brigitte, de Los Planetas, un grup que va veure en concert en "un camp minúscul de futbol sala" de Massanassa, a l'Horta Sud, pràcticament sense públic. "Escoltar Los Planetas és una espècie de purga redemptora", escriu Olmo al llibre. La majoria de les adaptacions són de temes del 1990 al 2001; per tant, abans de la formació de VerdCel. Hi ha molt de banda sonora de la generació que era adolescent quan Nirvana va publicar el disc Nevermind (1991) i que tan aviat va memoritzar cançons d'El Último de la Fila (En mi pecho; En el meu pit) com va moure el cap amb l'amargor dels Smashing Pumpkins de Disarm (Desarmar), però que també va cantar la poètica del treballador d'un torn de nit que adopta Michael Stipe amb R.E.M. a Daysleeper (Fer de nit) i la poètica tendra i surrealista de Sergio Algora amb El Niño Gusano, aquella sorprenent anomalia aragonesa dins del context de l'indie espanyol.
Igualment, la selecció de cançons dona algunes pistes sobre l'evolució d'Alfons Olmo com a cantautor. Per exemple, en la versió de Dolce amore del Bahia de Francesco de Gregori i sobretot en les dues de Dominique A: Antonia i Pour la peau. "Dominique A és el que té més a veure amb el que faig. Ell no es considera cantautor, però té la cultura francesa de la cançó d'autor a dins. Aquell disc, Auguri (2001), va ser el primer d'ell que em va entrar. Després n'he escoltat moltes coses, però el binomi aquest amb què comença el disc és impressionant", explica. I té tota la raó, Antonia i Pour la peau, juntes o per separat, són fites de la música europea del segle XXI.