Dorian: "El turbocapitalisme genera una massa de volum cultural impossible de digerir"

BarcelonaMarc Gili i Belly Hernández porten dues dècades al capdavant de Dorian, un dels grups catalans amb més projecció internacional fruit d'una feina constant sobretot a l'Amèrica Llatina. Quatre anys després de Justicia universal, publiquen Ritual. Aquest divendres el presenten al Festival Strenes de Girona.

Què creus que significarà Ritual en la vostra trajectòria?

— Marc Gili: El començament d'una nova etapa creativa. Ritual és un àlbum on han germinat i fet eclosió per fi, de manera visible, influències musicals que teníem dins però que no havien sortit a la llum. A Ritual la gent hi trobarà synth pop, com sempre hem fet Dorian, i tocs de New Wave, però també ritmes caribenys, ritmes de l'Argentina i el Brasil, una mica de rap, una cantant meravellosa de cúmbia com és Lido Pimienta, la Suu amb un tema de dream pop... Fixa't quants ingredients estic posant sobre la taula, i tots hi conviuen perquè ens hem atrevit a jugar amb la música, a tirar els daus i a veure què sortia. Aquest àlbum suposarà probablement l'inici de l'etapa més creativa de Dorian com a banda, i també la més valenta.

És una manera de motivar-vos, ara que porteu vint anys de trajectòria?

— Belly Hernández: És un instint natural, forma part de la nostra naturalesa. Som inquiets. És veritat que podíem repetir una fórmula, però això no ens faria feliços.

Es pot dir que heu variat una mica la cal·ligrafia, però la llibreta continua sent pop.

— M.G.: Sí. Tenim una marca de la casa, i la responsable és la Belly: el seu tractament dels arranjaments, dels sintetitzadors i de les melodies de veu té una marca molt definida. Això ens permet evolucionar musicalment sense deixar de tenir el nostre so. És una gran sort perquè podem ser elàstics sense trair-nos a nosaltres mateixos. Les influències et van sortint de forma natural, però la pandèmia ens va permetre escoltar moltíssima música amb molta tranquil·litat, i això va fer que aquestes influències que havíem anat adquirint al llarg dels viatges de Dorian per l'Amèrica Llatina i últimament també pels Estats Units acabessin esclatant en aquest boom eclèctic.

¿The Weeknd també és una d'aquestes influències?

— B.H.: Sempre l'hem escoltat molt. Jo l'admiro molt perquè fa una cosa molt difícil: fer un discurs que és molt assequible per a tothom, un pop molt ben fet, però alhora molt preciosista; si ho analitzes una miqueta, t'adones que hi ha una feina de producció molt fina.

¿Tot plegat ha fet que per alguna raó aquest sigui el disc menys melancòlic de Dorian?

— M.G.: Sí, és el disc menys melancòlic de Dorian. Ritual és un àlbum que llança una mirada crítica sobre la societat, però no és una mirada nihilista, sinó esperançadora. A les lletres vaig voler canviar la direcció del telescopi, que estava mirant sempre cap a l'ego i cap al nostre entorn immediat. Ara mira cap a la societat, i d'aquesta manera canvia el jo pel nosaltres. Moltes lletres parlen d'assumptes que tenen a veure amb l'actualitat social i política: el feminisme, el tema LGTBI, la gentrificació, l'obsessió per les xarxes socials o la proliferació d'un món en què el metavers i el titular ràpid estan guanyant la batalla. Però no mana la desesperança, sinó una òptica positiva. Per exemple, Techos de cristal és una cançó feminista que diu que un cop les dones estiguin totalment empoderades i formin part de posicions de poder de forma normal, ens ensenyaran als homes a comunicar-nos d'una altra manera.

Belly, tu comparteixes aquesta visió de la cançó?

— B.H.: Sí que la comparteixo, sí. A més, he llegit bastant estudis feministes i és veritat que s'ha de buscar la igualtat, però des d'una altra òptica, sense emular rols masculins.

— M.G.: Aquesta és la clau. També hi ha una cançó, Lento, que és una invitació a no desesperar-nos quan tenim la sensació que els progressos socials avancen lentament. Si mirem enrere veurem que vivim en un entorn menys xenòfob, menys masclista i menys racista que fa vint o trenta anys, però encara queda molt per fer. Si continuem empenyent, com diu la cançó, que està inspirada en L'estaca, si entre tots empenyem, les coses canvien i milloren.

Al disc anterior hi havia Señales, una cançó sobre la gentrificació a Barcelona. A Ritual hi ha Tornado, que constata la globalitat del fenomen.

— M.G.: Tornado és el paisatge després de la batalla del covid. Com ho tenim això? És una cançó dedicada a la generació que ha quedat atrapada entre la crisi de Lehman Brothers del 2008 i la crisi del coronavirus. Tornado és una mena de calaix de sastre on fiquem moltes coses que ens molesten de la societat actual. Pel que fa a la gentrificació, parlem de São Paulo, Barcelona, Roma, però podrien ser moltíssimes altres ciutats perquè és un fenomen mundial.

Pel que fa a les col·laboracions, destaca la d'Alizzz, el còmplice necessari de l'èxit de C. Tangana.

— M.G.: Energía rara la vam fer amb l'Alizzz a casa nostra quatre setmanes abans del confinament, i té un punt d'humor que a Dorian sempre ens ha costat una miqueta.

— B.H.: Va ser molt guai treballar amb ell. És un productor bastant estrany, perquè normalment els productors s’ocupen més del so i del tema instrumental, i ell és un artista 360. Treballa d’una manera molt particular: al mateix temps s’ocupa de la música, de la part vocal, de les lletres, de l’estructura. És com una mena de motor en moviment que no deixa de treballar, sempre està pensant en tots els vèrtexs alhora.

— M.G.: I component és rapidíssim. Em va empènyer a mi com a lletrista a tirar els versos ràpids i de forma intuïtiva, com fa amb el Tangana. Jo no estic acostumat a treballar tan ràpid, soc molt de mirar-me molt cada vers, i en canvi em va encantar que m’obligués a tenir els versos enllestits aquell mateix dia, aquella mateixa tarda, o l'endemà al matí com a molt.

Amb Alizzz es pot dir que teniu un lligam musical i generacional. En canvi, amb la Suu hi ha distància musical i generacional. Com ha anat la col·laboració amb ella a Universal?

— B.H.: Va ser molt fàcil perquè és una noia molt madura. I és molt professional. Nosaltres teníem la intuïció que en aquesta cançó hi podia anar bé, però com passa amb totes les col·laboracions realment no saps com anirà. Ella venia molt preparada i amb moltes opcions, i és una noia amb qui és un plaer treballar, és molt desperta, molt viva i molt madura.

La lletra d’Universal és...

— M.G.: És meva. Estava feta per ser cantada per dues veus. Són dues persones que estan flotant després de fer l’amor i parla de l’amor espiritual i de l’amor carnal com una unitat necessària quan es vol arribar a un altre nivell d’espiritualitat. I de l’energia universal, que al final és tot el que ens envolta, perquè no deixem de ser pols d’estrelles. Era una cançó molt maca per tancar el disc i la Suu la va clavar. Tenim superbona relació personal i crec que farem més cosetes en el futur.

Sempre heu defensat la cultura com a factor de canvi. ¿Teniu la sensació que en els últims anys no és tan rellevant, el valor social de la cultura, o tot el contrari?

— B.H.: Crec que la pandèmia ha fet que valorem certes coses. Vull pensar que la gent ha valorat les coses que van més enllà i s’han adonat que la cultura és un aliment molt necessari per a la societat. No sé si soc massa idealista.

— M.G.: El valor social de la cultura continua sent alt i important, però estem vivint un fenomen inquietant que és la sobresaturació de cultura. És una barbaritat la quantitat de llibres que es publiquen cada any, la quantitat de discos i de cançons que es publiquen cada setmana, les pel·lícules, les sèries, els videojocs... Arriba un moment que els arbres no deixen veure el bosc, i en aquest sentit estem sobreexposant volums ingents de material cultural a una societat que potser ja no pot absorbir-ne tant, perquè no és només el que es publica cada any, sinó tot el que s’ha publicat al llarg dels anys. Ens trobem amb el problema del turbocapitalisme, que genera una massa de volum cultural bestial, impossible de digerir. Aquest seria potser el problema.

Heu estat fa poc a Mèxic tocant en dos festivals, i teniu molta experiència en festivals d'arreu. ¿Han canviat gaire en els últims anys?

— B.H.: Crec que no. Han democratitzat la música independent, han servit d’altaveu. És cert que hi ha gent que hi va no només per un tema musical, sinó per sortir i passar-s'ho bé, però crec que això ha ajudat. Canvis? Potser és un públic menys especialitzat que al principi, quan els festivals eren més de nínxol estrictament musical. Però també ha fet que la nostra música arribi a molta més gent, i sense els festivals no ho hauríem aconseguit. Jo sí que noto màgia als festivals on anem a tocar, això no s’ha perdut. Hi veig el públic molt predisposat.

—