El ‘trap’ per a tots els públics de Lildami

Sembla que hagi de sortir volant en qualsevol moment. Alt i prim, la roba llampant de xandall se li aixeca a cada cop d’aire. Lildami és lleuger, però no només per la seva complexió física, sinó perquè se sent cofoi. Són dies freds a Barcelona, però Damià Rodríguez s’arromanga i deixa veure els tatuatges als braços. Per fi els pot lluir quan vol: fins fa no gaire treballava per a una multinacional i havia de portar una camisa que els amagués. Ara s’ha tirat a la piscina per la música. I hi havia aigua.

Després de participar en l’edició 2017 del Sona 9, el jove terrassenc va publicar -d’imprevist- una mixtape, 10 vos guard (2018). La rebuda va ser bona, amb cada cop més directes i més seguidors a Instagram. Tot i les seves arrels de rap clàssic, el disc brillava per les cançons en què defugia el hip-hop convencional. Rodríguez té bona relació amb els P.A.W.N. Gang, pioners a casa nostra del trap en català, però ell volia rap mestís, amb música emo i, fins i tot, ritmes llatins. Sota aquesta premissa ha confeccionat el seu nou disc, Flors mentre visqui (Halley Records, 2019): trap per a tots els públics, ben variat en el so gràcies a Sr. Chen, productor lligat també als P.A.W.N. Gang.

Lildami segueix el fil d’artistes globals com Bad Bunny, que al seu debut, X 100pre (2018), barreja punk amb EDM. “La línia entre el trap. Se’m fa difícil dir que aquest disc és d’un sol estil, hi ha beats fins i tot de dancehall i reggaeton! Per a mi, hauria estat fàcil jugar la carta del continuisme, però volia arriscar”, diu aquest enginyer industrial que quan parla es mou moltíssim, fent que les seves rastes xoquin amb les ulleres de muntura a l’aire que porta.

Altres sons, altres imaginaris. Rodríguez vol fugir també en els seus missatges del clixé de raper masclista o violent. No ha tingut “mala vida”, per això les seves lletres tendeixen al costumisme i cita com a referents els Manel -els sampleja a la cançó La dels Manel - i Els Amics de les Arts. “No perdo el temps pensant si una lletra és rap o no. M’agrada el costumisme perquè parla de tu a tu. Respecto el rotllo de música de carrer... Si ho has viscut, canta-ho! Però si no, a qui intentes enganyar? Jo no vull muntar-me una pel·lícula”, riu.

Tocar amb tothom

La seva mirada oberta es demostra també en les col·laboracions de l’àlbum. Hi participen Oques Grasses, Suu i Dorian. Els últims en una de les peces més reeixides del treball, Tu ets sol. Lildami es troba còmode tant al festival Canet Rock com en una trap party, el tipus de festes que es feien per a nous trapers que reivindicaven la música de tempos lents nascuda a Atlanta a finals dels anys 90 del segle passat. “Passaran anys fins que trenquem tabús que als Estats Units ja s’han trencat… Recordo que, fa uns anys, quan Tote King va fer un tema amb Antonio Orozco tothom se li va tirar a sobre. Per què aquí no podem fer com a Amèrica, on tothom toca amb tothom?”

Lildami vol jugar la lliga del pop bastard, com està passant a escala global, on els ritmes llatins i negres es barregen amb l’electrònica. També vol emmirallar-se en la idea d’espectacle dels ianquis. “El directe estarà treballat, no vull estar sobre l’escenari sense saber moure’m. Hi haurà coreografies”. Pròximamen podrà posar a prova la seva fórmula al Cruïlla de Primavera (5d’abril, sala La Nau, a Barcelona) i també a l’edició d’estiu del festival.