Tornar a casa amb la 'Missa solemnis' de Beethoven: un concert senzillament extraordinari

Els primers acords, sobre el re major inicial, van tenir la textura embolcalladora suficient per pensar que tornàvem a ser casa, acollits per la calidesa de la llar i per la gent més estimada: aquesta va ser la primera sensació, corprenedora, davant de la versió que Philippe Herreweghe va oferir de la Missa solemnis de Beethoven, la nit de dimecres al Palau de la Música. Davant de l’Orchestra des Champs-Élysées i del Collegium Vocale Gent, el director flamenc va oferir una versió de l’opus 123 beethovenià curulla de bons, d’esplèndids moments. I, a excepció del primer aplaudiment fora de lloc mentre els segons de silenci reblaven el clau d’un viatge a les entranyes del transcendent –hi ha obres que mereixen ser respostes amb el més absolut dels silencis–, el públic que omplia el Palau va seguir la peça amb concentrada atenció (i sense el maleït so dels mòbils!). Oh miracle!

L’explosió catàrtica del Gloria, els accents contundents (sobre la conjunció "et") del Credo o el quasi mozartià Sanctus van ensenyorir-se del Palau, amb la conclusió d’un Agnus Dei sense fissures. Sí que van haver-n’hi en algun atac incert al Kyrie, tot plegat minimitzat per una gegantina tasca de conjunt; cal dir per resumir-ho que vam assistir a un concert senzillament extraordinari.

Vam tenir menys sort en un quadre desigual de solistes, per la veu engolada i no sempre ben projectada del tenor Ilker Arcayürek i pel timbre ingrat del baix Hanno Müller-Brachmann. Molt correctes les veus femenines (Eleanor Lyons i Eva Zaïzick), el millor pel que fa a les veus va ser el Collegium Vocale Gent.

En aquesta obra, com en la novena (la Missa va tenir una estrena parcial el 1824 juntament amb la darrera simfonia de Beethoven), el compositor sotmet les veus a una inclement tessitura, feliçment superada pel conjunt coral flamenc. Un treball homogeni, senzillament exemplar. També va ser-ho el de l’orquestra, amb instruments d’època davant de la lúcida i gens histriònica lectura “filològica” de Herreweghe. Menció a part per al concertino, Alessandro Moccia, esplèndid en l’insòlit passatge solista en el Benedictus. Sí, havíem tornat a casa. Érem a casa gràcies a la dialèctica establerta entre Beethoven i el seu Déu unipersonal.