Torna l'indie rock?

Parquet Courts són uns The Strokes sense personal shopper Els primers han publicat enguany el seu tercer i millor treball, Human Performance, i els segons acaben de debutar amb Teens of Denial després d’uns quants anys a la trinxera del Bandcamp. Dos àlbums vibrants, plens a vessar de joventut, excitació i furor creatiu, que s’hauran de recordar a finals d’any quan fem llistes i que, a més, han encès una feliç alarma: torna l'indie rock!

Anem a pams, però. De què parlem quan parlem d’indie rock Doncs fa de molt mal dir. El terme és molt ampli i de contorns difusos. De fet, s’hi poden trobar diverses subcarpetes amb força entitat pròpia com el noise o el garatge heterodox. Però hi ha un indie rock (o un college rock, o un rock alternatiu, que de sinònims tampoc en falten) que s’identifica a la primera: aquell que salta amb una empenta punk, que rebusca estructures i lletres de cançons poc ortodoxes i que no s’avergonyeix de no ser innovador; més aviat s’enorgulleix d’inscriure’s dins una tradició de la història de la música popular molt concreta: la del rock de guitarres elèctriques sense riffs afligits plens de masculinitis ni solos onanístics.

Més de mig segle de rampells elèctrics

Parquet Courts i Car Seat Headrest no s’amaguen de quines són les pàgines del llibre d’història del rock que més s’han estudiat (comprenent-les, no de memòria, eh). Són les lliçons d’estil enrampat de la Velvet, Television, Wire, The Feelies, The Fall, The Dream Syndicate, Robert Quine tocant amb qui el volgués contractar, Sonic Youth, Dinosaur Jr, Galaxie 500, Pixies... Una orla de mestres que van rascar les sis cordes fugint dels patrons del blues i abraçant el diàleg entre instruments del jazz, intentant capturar uns neguits molt de vida urbana (per això no és casualitat que la majoria de referents siguin de Nova York) en el zum-zum d’un ampli que s’engega.

Ni Parquet Courts ni Car Seat Headrest són els primers ni els únics. Si mirem als voltants, hi ha moltes més bandes que estan teixint aquesta nova teranyina de guitarres elèctriques indie. Ought, Protomartyr, Speedy Ortiz, Fidlar i, segons com, Metz, White Fence o Viet Cong. Tots junts estan fent, potser inconscientment, un esforç per combatre el tòpic que diu que els grups indie són tous, indulgents, abstrets i ploramiques. Aquí hi ha mala cara, nervi, inquietud i rauxa. O sigui: el gran capital intangible del rock de tota la vida. Amb prefix indie o sense.