Cala Vento: "Tocar amb el Lluís Gavaldà va ser molt especial, pel que representa i perquè en som molt fans"

BarcelonaEls empordanesos Aleix Turon (guitarra) i Joan Delgado (bateria) celebren els deu anys del duo Cala Vento amb un disc molt especial, Brindis (Montgrí, 2025): nou versions en català, castellà i italià de cançons d'Els Pets, Jarabe de Palo, El Último de la Fila, Da Souza, Julieta Venegas, Turnstile, Lucio Battisti, Fugazi... i els mateixos Cala Vento. N'hi ha que són més que una versió, com la que fan de Pau, d'Els Pets, perquè canvien la lletra i situen la història vint anys després de la del tema original. El temps ha validat la proposta autogestionada de Turon i Delgado, que completen el desè aniversari amb una gira de dotze concerts en deu ciutats diferents en dotze dies seguits. Les primeres dates: el 5 i el 6 de febrer a la Sala Apolo de Barcelona.

Feia molt de temps que volíeu fer un disc com aquest?

— Joan Delgado: Teníem ganes de fer alguna cosa diferent, però no sabíem si seria un disc de versions o un altre grup. La clau era sorprendre'ns una mica.

El factor sorpresa és fonamental en la tria de les versions, que parla més de vosaltres com a persones que com a grup, oi?

— Aleix Turon: La sorpresa està més en la selecció que no en el resultat de les versions.

— J.D.: Tot i que al nostre entorn més proper potser no el sorprendrà gens.

— A.T.: Els nostres discos són bastant eclèctics, sobretot els últims, perquè així és la nostra manera de relacionar-nos amb la música. No som molt sectaris o molt haters. Tenim un ventall bastant ampli de coses que ens agraden. I volíem que hi quedés reflectit, en aquest disc de versions.

Grita, de Jarabe de Palo, va ser una de les cançons que de seguida vau tenir clar que la versionaríeu.

— J.D.: N'hi ha que les vam tenir clares de seguida, i d'altres que no han sortit. Vam traduir-ne una d'Arctic Monkeys, però al final no l'hem treta perquè no acabàvem de trobar-nos-hi. En canvi, Grita, sense ser cap dels dos molt fans de Jarabe de Palo, és una d'aquelles cançons que ens va marcar de petits i que ara li trobem un component emo molt gran que podem portar al nostre terreny i emocionar-nos fent-la.

— A.T.: També és com si hi hagués una connexió amb l'artista més enllà de la musical o artística. En el cas d'en Pau Donés, per a nosaltres també era un exemple més d'un músic català, que cantava en castellà i que va fer més feina fora de Catalunya que a Catalunya. En aquest sentit, ens col·locava en una tessitura de dir: ostres, no el coneixem personalment, no el podrem conèixer perquè ja no hi és, però és com un company de viatge com molt obvi.

És veritat que Grita l'accelereu i la porteu cap al terreny de grups de l'escena emo com The Get Up Kids i Jimmy Eat World.

— J.D.: Totalment. És això. I ho vam potenciar amb el ritme, que és més emopunk. De fet, és una de les cançons més ràpides que hem fet mai amb Cala Vento. Sí, sí. L'estaven assajant i pensava: "Se'm cansa la cama i tot". En aquest disc he tornat molt a l'emo i al hardcore, sobretot amb els ritmes de bateria.

Parlàveu de versions que parlen de vosaltres... Feu Blueprint, de Fugazi, un grup que és pràcticament el model de conducta, la utopia autogestionària a la qual tants aspiren, i que tan complicada és d’arribar-hi.

— A.T.: I irrepetible. Però pots apropar-t'hi, agafar-ne idees i fer les coses amb una ètica concreta, perquè un altre, abans, va plantar-hi les bases i va dir: "Això no cal que ho fem així, com tothom, sinó que ho podem fer diferent".

— J.D.: Fugazi és un referent de conducta, i una manera de fer les coses. Quan va sortir el nom de Fugazi, va ser: "Com és que no hi hem pensat abans?". I aleshores vam haver de decidir quina podíem portar al nostre terreny.

Òbviament, necessitàveu l'autorització de l’Ian MacKaye, l'autor de cançó de Fugazi, perquè l'adapteu a una altra llengua.

— J.D.: Sí. L’Ian ens va contestar i ens va dir que la cançó li agradava molt, i que endavant.

D'un altre grup nord-americà, Turnstile, en feu una versió en català d’Underwater boi, que tituleu A sota l’aigua. Dieu que gràcies a Turnstile heu tornat a abraçar-vos mirant un concert.

— A.T.: És una cosa que cada cop és més difícil que passi. Com més temps has hagut de barrejar el teu principal hobby amb la teva professió, aproximar-t'hi no des de la part professional, sinó des de la part de fan, cada cop és més difícil. I quan de cop succeeix, és un moment molt maco, perquè intentes estirar el fil i aprofitar-ho. I vam anar als Països Baixos a veure'ls.

— J.D.: Són coses que passen en un cert moment de la vida i que després no tornen a passar mai més, com quan forges el teu gust musical a l'adolescència. I amb Turnstile ho he tornat a sentir.

Us heu hagut de demanar permís a vosaltres mateixos per modificar una cançó vostra (Estoy enamorado de ti), canviar-li la llengua, del castellà a l’italià (Sonno innamoratto di te), i a més amb un cantant que ni tan sols és italià, l’Enric Lecocq?

— J.D.: Quan estàvem pujant el tema a les plataformes vaig tenir el dubte sobre a qui havíem de demanar-ne permís, perquè el màster és d'en Jordi de BCore. No sabíem si regravar-ho tot o només la veu... fins que vam dir: "Què cardo, però si és la nostra cançó!". Va ser molt graciós.

És amic vostre, l’Enric?

— J.D.: És amic meu de tota la vida. Ell és francès, ha après italià per amor, i quan vam fer una festa de Sant Joan aquest estiu, va dir: "Fem-ho, me l'aprenc en l'italià". I li va cantar a la seva parella italiana. Va ser un moment molt maco, i vam decidir que la faríem per al disc.

— A.T.: Vam tenir aquest moment íntim amb un amic en una festa que ens va colpir. És el que parlàvem abans, que costa tant trobar coses que realment et toquin, i ens va venir de gust gravar-ho. El fet d'autoeditar-nos i autogestionar el projecte ens obliga, de certa manera, a pensar sempre una mica més enllà, però crec que gairebé sense pensar-hi ja estem aconseguint coses com aquesta.

La versió de Lento, de Julieta Venegas, d'on cau?

— A.T.: Volíem deixar constància de la nostra relació amb l'Amèrica Llatina. Perquè encara que el projecte no hagi aconseguit créixer professionalment a l'Amèrica Llatina, perquè cada cop que hi anem perdem diners, per a nosaltres ocupa un espai important. Hi hem teixit certes relacions personals amb gent d'allà, i necessitàvem que, dintre d'aquesta celebració dels deu anys de Cala Vento, hi quedés reflectida. Julieta Venegas no és Fugazi, òbviament, però sí que és una artista que ve de grups com Tijuana No!, d'una escena més semblant a la nostra quan vam començar, més underground, més posthardcore i així. Aquesta cançó concreta ens agrada moltíssim. El que no sabíem és que Triángulo de Amor Bizarro ja l'havien versionat.

Aixopluc, de Da Souza, és la cançó més recent de les que versioneu?

— J.T.: No, la de Turnstile. Però Da Souza potser és el grup amb qui compartim més generació. Al principi ens va influir moltíssim. Versionar-la m'ha dut a l'Hoteler de Vic i a tots aquells vespres a l'Heliogàbal.

No sé si hi heu pensat ja, en les composicions que fareu a partir d'ara. Com anirà l'evolució lingüística? Perquè a poc a poc esteu incorporant el català d'una manera bastant natural.

— J.D.: El disc nou serà tot en italià, segurament [riu]. Bona pregunta, no ho sé...

— A.T.: És una pregunta sobre la qual tu encara no has pensat perquè no has de fer les lletres, però jo hi penso molt sovint, quasi cada dia. Crec que la resposta només la tindrem quan ens hi posem. Perquè ara mateix no la tenim...

Quin és el millor record que teniu associat a la música? I quin és el record que us agradaria oblidar?

— J.D.: Per un dia, m'agradaria oblidar que sé tocar cap instrument i que conec la indústria musical, i anar a veure un concert amb la sensació aquesta tan innocent de no saber res de res tècnic. Hi penso molt sovint, perquè quan vaig a un concert, dic: "Ja estic pensant en com té el ferro de la bateria ficat, en com l'altre té el cable endollat, en com no sé què..." I m'agradaria oblidar que en sé res, i poder gaudir com el meu amic que no en té ni idea de res, i estar innocentment gaudint de la música.

— A.T.: Compro, compro.

I el bon record?

— A.T.: Tenim una cançó amb el Lluís Gavaldà, Liquidación total, que és una hidden track del disc Balanceo. Quan la vam gravar, vam anar a Sant Feliu de Guíxols, a l'estudi Ultramarinos, i no coneixíem gaire el Lluís; de fet, era el segon cop que ens vèiem. Tocar amb el Lluís va ser molt especial per a nosaltres, pel que representa, perquè en som molt fans, per les cançons d'Els Pets, per tot. Ell havia de tornar a Girona, i vam portar-lo amb la meva furgoneta...

— J.D.: Jo no en tinc tan bon record perquè anava al maleter. Vam fer Sant Feliu-Girona resant perquè no aparegués la poli, i el Lluís dient: "Tu no pateixis, si ve la poli dic que soc els d'Els Pets, i no passarà res" [riuen].

— A.T.: En guardo molt bon record, perquè és una d'aquestes coses inesperades que passen. A més, estàvem en un moment molt dolç, i tot just començàvem a poder-nos dedicar professionalment a això.

— J.D.: De bon record també en tenim de la gira per Llatinoamèrica. Vam tocar en cinc països en menys de vint dies. Vam estar tres dies davant del mar a Costa Rica...

Quin públic teníeu, a Costa Rica?

— J.D.: Costa Rica va ser el lloc que més públic vam tenir, sorprenentment, amb la sala plena i tothom cantant. Va ser brutal.

— A.T.: Crec que era públic més del hardcore d'allà, però també n'hi havia d'indies.

— J.D.: El promotor, que era molt més indie, ens deia: "Hi ha molta gent que no conec, i estic flipant, perquè aquí sempre som els mateixos". D'alguna manera, vam captar un públic més d'acord amb la nostra essència del principi, que era més hardcore.