"Mentre tingui salut i el cos aguanti, no tinc previst deixar-ho"

Barcelona"Estic com una cabra, només faltaria!", exclama Quico Pi de la Serra (Barcelona, 1942). I tot seguit afegeix: "Això que fem és un luxe". Amb poques paraules ha descrit les sensacions que governen l'ofici de músic i de "cantautor de combat" que exerceix des de fa més de 60 anys. El Barnasants, que sempre li ha fet costat, l'ha triat per inaugurar la trentena edició del festival aquest divendres, 24 de gener, a la sala Oriol Martorell de L'Auditori de Barcelona (20 h). "El concert durarà dues hores curtes, o una hora i mitja llarga. Tocaré amb l'harmonicista Joan Pau Cumellas, que és molt bo i ens entenem molt bé", diu Pi de la Serra.

Del trio que ha liderat tants anys faltarà el guitarrista Amadeu Casas, mort el 2020, i a qui recorda amb emoció. "Era molt Amadeu, l'Amadeu, perquè no només li interessava el blues, sinó que també li interessava la cançó. Va fer un disc fantàstic a partir de poemes de Carles Fages de Climent que no va tenir l'èxit que mereixia, i es va emprenyar", explica Pi de la Serra sobre el disc Lo gaiter de la Muga (2013). "La situació de subnormalitat d'aquest país fa que si ets guitarrista de blues, ja no pots fer cançons", lamenta. Pi de la Serra n'és una excepció ben eloqüent: magnífic guitarrista de blues i referent imprescindible de la cançó. "Em considero un nen mimat, que també és una cosa perillosa perquè la cagues i t'aplaudeixen igualment", diu amb aquella habilitat per aigualir els elogis.

Quico Pi de la Serra xerra durant un dinar de premsa al restaurant de la llibreria Laie de Barcelona, la ciutat que va abandonar fa un parell d'anys. "Ara visc al Montseny, al peu del Turó de l'Home, amb la dona amb qui m'he casat i que estimo", informa. Parla també del repertori del concert, que remenarà una pila de clàssics del seu cançoner. "I estrenaré alguna cançó, com Llunetes, sobre una lluna que ha parit cinquanta llunetes", diu. També farà un parell de versions: Blues en sol, de Guillem d'Efak, i L'escola de Ribera, d'Ovidi Montllor. "Érem molt amics amb l'Ovidi, i aquesta cançó m'agrada molt com està feta", assegura. Per cert, tocarà la guitarra que fa temps li va fer el lutier sabadellenc Josep Melo, que és "un homenatge a la Telecaster" [una guitarra llegendària de la marca Fender]. Li demanen si se sent més bon guitarrista ara que abans, i respon: "Tinc la sensació que cada dia toco la guitarra una mica millor". I de seguida hi treu importància. "Tot plegat és molt mecànic: si tot el dia estàs tocant i estudiant..." Sobre continuar fent feina als escenaris, ho té prou clar: "Mentre tingui salut i el cos m'aguanti, no tinc previst de deixar-ho, tot i que a casa ja fa temps que em diuen que faig pena", etziba, segurament reprimint un somriure.

La conversa de sobretaula navega per records de tota mena: els concerts Tiny Desk de l'emissora de ràdio NPR que segueix amb l'ordinador, els anys fent un programa de blues de Catalunya Ràdio, les topades amb la indústria discogràfica, els interrogatoris policials, les nits a la comissaria de la Via Laietana... "Aprofito per recordar que a Barcelona hi ha una colla de gent que es manifesta regularment perquè la comissaria de la Via Laietana es converteixi en un espai de memòria, com es fa a Europa". I renega amb criteri de la política, que "és absolutament necessària, ben entesa, però que també fa cagar bastant".