The Who, la llegenda del rock que encara no havia actuat a Barcelona

BarcelonaThe Who per fi arriben a Barcelona, seixanta anys després que Pete Townshend fes una prova per entrar com a guitarrista a The Detours, la banda on ja hi era Roger Daltrey. Tots dos, juntament amb el baixista John Entwistle (1944-2002) i el bateria Keith Moon (1946-1978), van constituir un parell d'anys més tard el quartet més explosiu del rock britànic dels seixanta, artefacte insòlit que barrejava l'arrogància juvenil i la inseguretat, els excessos i la reflexió més introspectiva, la rauxa i la decepció, l'ambició i els neguits més foscos. Que d'això tracten cançons com My generation, Substitute, Won't get fooled again, The real me, Who are you... i discos com Tommy, un dels primers intents de Townshend per entendre la naturalesa dels abusos que havia patit quan era un nen.

Daltrey, de 79 anys, i Townshend, de 78, arriben per fi a Barcelona, la ciutat on The Who no han tocat mai. Van estar a punt de fer-ho el 2006, però la venda d'entrades no va anar prou bé i van cancel·lar el concert previst al Palau Sant Jordi, el mateix lloc on actuen aquest dimecres a partir de les 21.30 h, amb Simon Townshend (guitarra), Loren Gold (teclats), Emily Marshall (teclats), Jon Button (baix), Zak Starkey (bateria) i Billy Nicholls (corista) completant la formació. El concert barceloní engega un nou tram de la gira The Who hits back!, que combina el format rock amb el simfònic. Al Palau Sant Jordi els acompanyarà l'Orquestra Simfònica del Vallès, sota la direcció de Keith Levenson. Si es manté l'estructura de la part nord-americana de la gira, l'orquestra intervindrà sobretot en les cançons dels àlbums Tommy (1969) i Quadrophenia (1973), dues òperes rock que fa anys ja van tenir versió simfònica: la primera el 1972 a càrrec de la London Symphony Orchestra i la segona el 2015 amb la Royal Philharmonic Orchestra. També hi haurà un segment estrictament rock, que l'any passat als Estats Units va incloure temes com Won't get fooled again i Behind blue eyes, del disc Who's next (1971).

"És positiu que vingui un grup de fora i compti amb músics d'aquí", diu Jordi Cos, viola i president de la Simfònica del Vallès (OSV). L'orquestra, que segurament està vivint el seu millor moment, va rebre la proposta de col·laboració amb The Who fa "cosa d'un mes". Cap problema, l'OSV és una formació amb prou experiència amb el rock. Comparteixen amb Cor de Teatre un programa en què adapten clàssics de grups com ara Queen, Deep Purple, U2 i Pink Floyd; formen part de l'espectacle Love love love de Ramon Gener i Jose Corbacho, en què conviuen Bruce Springsteen, Adele, Verdi i Txaikovski, entre d'altres, i van acompanyar Sting en una actuació a Cap Roig el 2011, que Cos considera "un dels millors concerts de l'orquestra". Per al president de l'OSV, The Who són "una banda mítica". "Quan jo encara no tocava ni el violí ni la viola, recordo tenir a les mans i escoltar Quadrophenia, que era un disc doble", explica.

Per fer-se una idea de com serà el concert al Palau Sant Jordi, res com el disc The Who with orchestra: live at Wembley (2023), enregistrat en directe a Londres el 2019 amb la Isobel Griffiths Orchestra. Allà el repertori abraçava gairebé tota la trajectòria del grup, de Substitute, del 1966, a Ball and chain, una de les cançons de Who (2019), l'últim disc de la banda amb composicions noves. Per fer-se una idea de la singularitat de la llegenda de The Who, el millor és llegir les respectives autobiografies de Pete Townshend, Who I am (2012), i Roger Daltrey, My story. Thanks a lot Mr. Kibblewhite (2018), editades en castellà per Malpaso i Libros del Kultrum, respectivament. I també és possible acostar-se al llegat artístic del grup recordant algunes de les seves millors cançons, com ara les següents:

'My generation' (1965)

My generation de The Who i Satisfaction de The Rolling Stones són dues cançons complementàries sobre la ràbia i la insatisfacció de bona part de la joventut britànica dels anys 60. Se suposa que era la dècada prodigiosa, però el quequeig manllevat del blues de Daltrey cantant "my g-g-g-generation" obria un esvoranc generacional, existencial i de classe. Townshend, l'autor de la cançó, la va escriure ressentit amb els joves dels barris rics de Londres que "es preparaven per convertir-se en classe dirigent". Daltrey, portaveu etern de les neurosis del guitarrista, per res del món volia tornar a la fàbrica i, desafiador de mena, transformava l'orgull de classe obrera en agressivitat de carrer. És un cas únic en la història del rock: el cantant segur de si mateix que ha dedicat tota la vida a cantar les inseguretats i angoixes del compositor de les cançons, que a més a més sempre té al costat a l'escenari.

'Pinball wizard' (1969)

"En la postguerra, al Regne Unit, hi havia tants nanos que havien experimentat traumes terribles que als 60 era habitual creuar-se amb joves tremendament aclaparats", explicava Townshend. Ell mateix, aclaparat pel record bloquejat dels abusos infantils, va compondre l'òpera rock Tommy. "En Pete no ens explicava d'on sortien aquelles idees, i nosaltres mai no l'hi demanàvem", assegurava Daltrey. "Tommy és la història d'un noi que veu un assassinat i que es queda sord, mut i cec. Després el viola el seu oncle i el submergeixen en LSD", va dir Townshend quan va presentar el disc a la premsa londinenca. De totes les cançons del doble àlbum, Pinball wizard és el més semblant a un hit de rock.

'Won't get fooled again' (1971)

El riff de sintetitzador que esclata 30 segons després amb l'entrada de la guitarra ha esdevingut un dels motius més representatius de The Who. Sèries de televisió com CSI i House i pel·lícules com Top Gun: Maverick han fet servir fragments d'aquesta genialitat que tancava el disc Who's next (1971). Won't get fooled again, formalment molt atrevida en el context del rock de l'època, és un crit d'indignació i decepció: revolucionària i contrarevolucionària alhora. Townshend admetia que era "una jove estrella de rock" amb "les conviccions enredades en un garbuix inextricable", però, així i tot, i segurament amb un sentiment de culpa difícil de processar en un moment d'alcoholisme incipient, buscava consol espiritual mentre etzibava unes quantes coces a la classe política mitjançant el crit de Daltrey que esquinçava el tema. El cantant, més prosaic, definia així la cançó: "És un tema brillant amb una lletra brillant".

'The real me' (1973)

El protagonista de l'òpera rock Quadrophenia és en Jimmy, un peculiar heroi wagnerià vestit de mod enfrontat al desencís per la pèrdua de tot allò que considerava important. Townshend la va plantejar com un projecte "audaç i complex", amb colossals arranjaments de vent i un treball sonor molt meticulós. La cançó The real me, al principi del disc, ensenya la majoria de les cartes guanyadores d'un dels grans àlbums de rock dels anys 70, i un dels últims.

'Who are you' (1978)

Per a Roger Daltrey, The Who by numbers (1976) és un dels discos preferits del grup "en molts aspectes", malgrat que en aquell moment no sabien el que feien. Per a la revista New Musical Express semblava "la carta de suïcidi de Pete Townshend". Va ser una època estranya per a la banda, amb el guitarrista immers en una espiral d'autocommiseració, menyspreus diversos i addicions, i els altres tres fent la seva amb més o menys dimonis picant a la porta. A més a més, el punk estava a punt d'engegar a dida tot el que representaven grups com The Who, tot i que els Sex Pistols van versionar temes seus com Substitute. La crisi es va apaivagar cap al 1978, malgrat el deteriorament de Keith Moon, arrasat per l'alcohol i les drogues. Una certa pau de conveniència va dur a l'enregistrament de l'àlbum Who are you, però unes setmanes després de la publicació del disc, Moon va morir a causa d'una sobredosi de barbitúrics. D'alguna manera, Who are you és una de les últimes grans cançons de The Who, segurament l'última de les realment importants.