The Waterboys, trenta anys explorant

Mike Scott va sentir a parlar per primer cop de la que seria la seva actual dona, Megumi Igarashi, en un article al New York Times dedicat a la controvertida artista japonesa denunciada per navegar amb un caiac fet amb la forma de la seva vulva. Entusiasmat davant d’aquell acte artístic transgressor, va contactar-la a través de Twitter i la resta és una història d’amor més o menys de la vella escola. Aquesta anècdota reflecteix el tarannà de Scott i l’esperit inconformista de la seva banda, The Waterboys, un grup que durant més de trenta anys ha sabut conjugar gèneres com el punk, el rock i el folk, molt abans que ho fessin bandes com Arcade Fire i que es convertís en una moda. Scott i els Waterboys van aconseguir atenció gràcies als seus primers àlbums de pop-rock, com el seu debut homònim del 1983 o This is the sea (1985). I, en una jugada que no cobraria sentit fins a anys després, van abraonar-se al folk d’arrel celta en el seu -llavors sí- celebrat Fisherman’s blues (1988). Aquest 19 de novembre, gairebé tres dècades després, presenten el seu doble àlbum Out of all this blue (2017) a la sala Barts, en el marc del Festival Internacional de Jazz de Barcelona.

“Vaig créixer escoltant la música dels anys 60 i 70, que canviava constantment -diu Mike Scott-, era el final de la psicodèlia, l’època del pedal wah-wah, dels sintetitzadors! Cada nou disc de Bob Dylan, David Bowie, Neil Young o Mott The Hopple variava, era més sofisticat, més funky. Per a mi, el que no és normal és quedar-se fent sempre el mateix”. Per això Scott treu ferro a la inquietud estilística del grup. “No és valentia, simplement tenim el deure d’explorar, perquè un autèntic fan dels Waterboys espera un treball diferent cada vegada”, afirma el cantant escocès.

Out of all this blue és diferent dels seus predecessors no només en el contingut sinó també en les formes; gravat sense pressupost, es va materialitzar gràcies al descobriment de la web Producerloops, on es poden trobar milers de loops de funky o hip-hop, cosa que n’ha abaratit la gravació. El resultat són 23 cançons que neden entre el pop, el funk i el rock i amb una actitud do it yourself hereva del punk i del hip-hop. “M’encanta el hip-hop, tot i que els rapers una mica menys! Les estructures soul de Kendrick Lamar són brillants i l’escolto molt sovint”, explica el músic. Més enllà d’adoptar hàbits “més urbans en la producció”, el disc abraça també sons clàssics del country i del soul, en part gràcies al baixista del llegendari estudi Muscle Shoals, David Hood, una presència “totalment inspiradora”, segons confessa Scott.

El líder dels Waterboys reconeix que té ganes de tornar a Barcelona, perquè no hi ha res millor que “pujar a un escenari”. “M’encanta venir aquí -explica Scott- i sempre intento anar a córrer al matí, prendre un cafè i esmorzar bé a la Rambla, i després vaig cap a la sala. Per cert, un dels nostres músics es diu Barts, no vegis com el burxem!”, diu en referència a la sala on actuaran. Tot i que fa anys que viu a Dublín, Mike Scott és escocès: i què en pensa del procés? “Seria molt presumptuós per part meva donar la meva opinió”, s’excusa. “Si algun espanyol o català vingués a donar-me lliçons durant el nostre procés li diria que no n’ha de fer res! Però la meva simpatia és per al Govern i, al final, costarà una mica, però tot es posarà al seu lloc i acabarà bé”, assegura el cantant.

+ Detalls

The Waterboys

Sala Barts (Festival internacional de jazz de Barcelona)

19 de novembre