The Strokes mantenen l'equilibri al Primavera Sound gràcies a les cançons

BarcelonaEl Parc del Fòrum potser no té el pedigrí d’altres escenaris musicals, però gairebé vint anys de concerts conformen una memòria més que notable. Tres dels protagonistes d'aquest divendres al Primavera Sound, The Strokes, Brittany Howard i Lorde, formen part d'aquesta memòria.

L’asfalt dur, duríssim, del Fòrum durant el festival Cruïlla del 2016 va ser testimoni de l’huracà de blues-soul-rock del grup Alabama Shakes, que no va voler sortir a tocar fins que no es tapessin les marques del patrocinador de l’escenari, perquè en el contracte que la banda havia signat no s’especificava la presència de marques durant l’actuació. Brittany Howard, la líder de la banda nord-americana, va engegar després una carrera en solitari, i divendres era un dels noms rellevants del segon cap de setmana del Primavera Sound.

Aquesta vegada, amb la marca Estrella Damm ben visible a l’escenari, Howard va posar en joc el material del disc Jamie (2019), cançons que ha anat enriquint en directe i que sonen com si tinguessin 150 anys d’història al darrere. Va aparèixer com una reina del gòspel, envoltada d’una superbanda, tots els músics vestits de vermell, i ràpidament va començar a treure funk de la guitarra versionat Hit it and quit it de Funkadelic; cap al final del concert va tornar a recordar la banda de George Clinton amb una desbordant adaptació de You and your folks, me and my folk. Domina amb tanta profunditat el sud de les músiques negres que pot dedicar-se a escampar soul-blues com el de He loves me i Stay high (ben jugat pels coristes) o cantar Georgia com si el rock’n’roll i el gòspel compartissin taula en un bar de carretera, profana i sagrada alhora. Howard, a vegades amb la guitarra al coll i d’altres només dedicada al micròfon, dona una lliçó de respecte per una tradició i alhora deixa la seva empremta en aquest llegat com a guitarrista però sobretot com a cantant. A Presence va ser l’èxtasi que canta “you make me feel so black and alive ”, i amb un ímpetu que mai li feia perdre l’afinació va regalar (Your love keeps lifting me) Higher and higher, el clàssic de Jackie Wilson, que va convertir en un dels moments de la jornada. Fins i tot el públic més jove reconeixia el tema com a familiar. És la força dels clàssics, que activen memòries que no sabies que tenies. Amb recursos per donar i vendre, va continuar repartint el material de Jamie, sovint amb l’orgue apujant l’aposta i definitivament desfermada rítmicament en el tram final d’un xou memorable que va tancar amb una poderosa versió de Revolution de Nina Simone.

Enyor del melodrama

La memòria del Fòrum també recorda el concert de Lorde al Primavera Sound del 2018, consagrada com a diva del malestar mil·lennial gràcies al disc Melodrama (2017), i a hits com Green light. Quatre anys després, l’artista neozelandesa manté aquells bons arguments, però ha perdut una mica el focus, bàsicament perquè l’àlbum Solar power (2021) mostra una artista desubicada o intentant obrir portes que no sempre porten a llocs rellevants per al pop. Ha perdut la punteria. Tanmateix, en directe a estones redreça el camí, tot i que cau en tics de divisme mal entès com ara negar-se a deixar-se fotografiar des del fossat per fotògrafs professionals. Leader of a new regime, canta, i potser ja és això.

Lorde va intervenir en l’escenari Pull & Bear amb una escenografia amb figures geomètriques, una escala i una rodona solar omnipresent. Va ser un concert d’una intensitat desigual, tot i la predisposició d’un públic amb moltes ganes d’enganxar-se a himnes o de gronxar-se en crescendos com el de Mood ring. Això sí, cada repesca del disc anterior rebia una cridòria d’aprovació, i Lorde va tenir prou vista per remuntar el concert cap al final, just quan l’esplanada s’omplia per rebre, per fi, els Strokes.

Els Strokes també havien deixar uns quants records al seu pas pel Primavera Sound de 2015: que era un miracle que el cantant Julian Casablancas es pogués mantenir dret, que ell mateix reviscolava quan cantava cançons del disc Is this it (2001) i que l’àlbum Comedown machine (2013) no passaria a la història. Set anys després, el grup de Nova York tornava al festival amb unes expectatives alimentades per un disc prou sòlid produït per Rick Rubin, The new abnormal (2021), i sobretot per la cancel·lació a causa d’un positiu de covid d’un dels dos concerts programats a Primavera Sound. Tot plegat va fer que l’esplanada del covid estigués ben plena cap a les 23 h quan els Strokes van disparar Bad decisions. Va fallar el so uns segons, però tot semblava a lloc, amb la banda molt compromesa... i de sobte el patiment: Casablancas va fer una desafinada històrica a Hard to explain i la cosa feia pinta que aniria pel pedregar. Contra tot pronòstic, se’n va sortir, no tant en els discursos entre tema i tema (molt de conegut de barra que crida per sobre del volum del televisor), però sí entomant el repertori amb una habilitat sorprenent i fent justícia a la naturalesa gairebé llegendària de cançons com Someday, Take it or leave it, New York city cops, Reptilia... i defensant amb convicció d’altres més recents com The adults are talking i Brooklyn bridge on chorus. És com si Casablancas, que va recordar les seves arrels catalanes, necessités cantar per sentir-se útil. Del concert dels Strokes, en queda una altra evidència: la bona formació coral del públic britànic. Era impressionant sentir-los cantar Someday, per exemple.