The Pretenders, una pletòrica nit de rock'n'roll a Pedralbes

BarcelonaMagnífic concert de The Pretenders en la inauguració de la segona edició del festival Les Nits de Barcelona als jardins de Pedralbes aquest dilluns. Sobretot, per la prodigiosa exhibició d'una Chrissie Hynde, que amb 72 anys està cantant com en els millors temps, i per la versatilitat del guitarrista britànic James Walborne, imprescindible en el grup des del 2008. La New Wave més rockera, la que s'havia covat en nits de punk a Londres a finals dels 70, va dominar en una actuació centrada en els tres primers discos de The Pretenders, que van subministrar la meitat del repertori.

Tanmateix, Hynde té tres armes secretes capaces de barrar el pas a les rutines i a les trampes de la nostàlgia. La primera és la mateixa naturalesa d'aquelles cançons de la primera meitat dels 80: no eren versos d'ímpetus i inseguretats juvenils, sinó que reflectien la manera de pensar d'una dona que quan va publicar el primer disc ja tenia 29 anys i el bagatge de tota una vida amarada de rock; per tant, tot i la distància temporal, encara es poden cantar sense haver de remenar sentiments desats a l'últim calaix de la memòria. La segona arma, lligada a la primera, és la ironia amb què entoma el pas del temps a Losing my sense of taste, la cançó que obre el disc Relentless (2023) i amb la qual va començar el concert a Pedralbes davant de prop de 2.400 persones, totes assegudes, que havien pagat 75, 80, 90 o 95 euros per les entrades: diu que ja no li importa el rock'n'roll i que els seus artistes preferits semblen cansats i vells. És impossible saber-ho, però té sentit imaginar que ahir Hynde la va cantar amb un somriure burleta. La tercera arma secreta és la interpretació: la que es va veure a Pedralbes és una de les millors versions de The Pretenders dels últims anys, i en qualsevol cas superior a la de l'anterior visita a Catalunya, al Festival de Cap Roig el 2017.

És cert que la nit va començar amb una sonorització massa fregida, però al tercer tema ja estava tot a lloc, i quan la guitarra de Walborne va dibuixar la melodia de Kid, el concert va entrar en la dimensió dels prodigis. A més del serrell i les botes altes, Hynde conserva tot el que la va convertir en referent de tantes coses. La reina de la melancolia estripada va caminar entre la New Wave i el rock'n'roll amb un domini absolut de l'afinació i regalant una pila de moments memorables amb la veu. Per exemple, el corprenedor final de Private life, el trànsit de la dolçor a la rauxa a Up the neck, la intensitat de la balada Hymn to her, la rotunditat punk de Bad boys get spanked, els jocs amb les melodies de la guitarra a Back on the chain gang i la meravellosa versió de Stop your sobbing, de The Kinks, amb què va obrir el bis. A més a més, els quatre músics s'ho estaven passant molt bé, o almenys aquesta era la sensació que transmetien mentre tocaven temes com Time the avenger i Thumbelina, aquell rock'n'roll que fa pensar en una nit en un bar de carretera abraçant desconeguts i apostant al billar, potser amb una ressaca amnèsica l'endemà, però en qualsevol cas amb un bon regust de boca. "Això és rock'n'roll", va dir Hynde. I encara funciona, podem afegir.

El gran però de la nit és la sensació que estem condemnats a viure aquesta mena de concerts en festivals d'estiu amb tothom assegut. Per això va tenir un punt d'insurrecció que el públic s'aixequés quan van sonar Don't get me wrong i, cap al final d'una actuació d'una hora i mitja, Middle of the road, un tema especialment celebrat quan una pletòrica Chrissie Hynde va bufar l'harmònica.