Stephin Merritt es va buidar l'any 1999 a 69 love songs. I després de coronar un dels grans cims del pop modern, va perdre ambició, energies i, fins i tot, potser, interès a continuar fent cançons pop. Tot i així, des de l’any 2000 ho ha anat dissimulant molt bé amb llançaments sempre dignes però lluny del furor creatiu a què ens tenia acostumats. Sempre utilitzava una excusa formal (ara un disc on totes les cançons comencen per I, ara un amb distorsió, ara un acústic...) com a handicap i fil conductor que, en el fons, delatava el seu avorriment (com un tenista dretà que decideix competir amb l’esquerra després de guanyar-ho tot). També ho fa ara amb aquest quíntuple CD-vinil. Però aquest cop la gàbia autoimposada arriba més al moll de l’os: cinquanta cançons, una per any, per retratar les cinc dècades de vida que ha complert. Així que, aquesta vegada, l’exercici d’estil l’obliga a la implicació personal. Un autoretrat desbordant, sorneguer, fantasiós i hipervariat (només faltaria, amb tantes cançons) que hauria de ser festa grossa per a qualsevol amant del pop.