Jonathan Tetelman, un tenor amb dots de xòuman a Peralada

El Festival de Peralada sempre ha tingut l’encert de programar nous valors a l’alça que, amb els anys, s’han situat en la cúspide de l’òpera internacional. Aquest any, les apostes han anat més dirigides al públic neòfit que a l'especialitzat, com va demostrar en la inauguració Freddie de Tommaso i aquest dijous Jonathan Tetelman.

El tenor nord-americà d’origen xilè, a qui el públic català ja coneixia com a Cavaradossi a la Tosca del Liceu del 2019, va iniciar la vetllada amb els Tre sonetti di Petrarca, de Franz Liszt, que, tot i que requereixen una interpretació vehement intrínseca al compositor hongarès, van resultar un punt massa verdians. La veu de Tetelman, entregat i heroic, té un registre ampli d'aguts potents, un punt estridents, i algun atac forçat, baixos barítons –va iniciar-se en el món del cant en aquesta corda– i un bonic treball en els pianíssims.

Més conforme a l'estil verdià, es va trobar còmode a l’ària de Macduff de Macbeth (O figli, o figli miei! - Ah, la paterna mano), rol que té en repertori i on va demostrar tot el seu potencial dramàtic. Entre una peça i l'altra, el pianista Daniel Heide, un habitual de la Schubertíada de Vilabertran, va demostrar els seus dots pianístics amb l’Impromptu Nocturne, de Liszt, en una primera part sorprenentment curta.

La segona va estar dedicada íntegrament a la cançó espanyola i napolitana, territori que va convèncer el públic forà en un programa que semblava dissenyat per acontentar els turistes. Va sonar més contingut a les dues napolitanes de Tosti –A vucchella i L’alba separa dalla luce l’ombra– amb què va començar a despertar l'emoció del públic. Però, sorprenentment, va passar el protagonisme a Heide amb un adagi de la Sonata núm. 5 de Beethoven que no casava gens amb la resta del programa. Tetelman va reaparèixer amb Torna a Surriento, de Curtis, per tornar el testimoni a Heide en la interpretació més delirant que s'ha sentit mai d'Asturias d'Albéniz, a un ritme tan trepidant que es va estavellar al primer revolt, amb errors garrafals que el públic, ignorant-los, va aplaudir enfervorit.

Pinyols forçats i notes desafinades

Tetelman va seguir caldejant l'ambient amb la Granada de Lara, i No puede ser, de la sarsuela La tabernera del puerto, de Sorozábal. Malgrat els pinyols forçats i alguna nota desafinada, el públic va premiar els artistes aplaudint a peu dret, fet que el tenor va agrair amb Dein ist mein ganzes Herz, de l’opereta Das land des lächelns de Léhar cantat en un estil distès, de pur entreteniment, que li esqueia bé, i un Nessun dorma que va arrencar els aplaudiments fervorosos del públic tot i acabar-ho en un agut interruptus. Impertèrrit, va baixar de l'escenari per animar el públic a acompanyar-lo picant de mans a la tarantel·la Funiculì, funiculà en un final de festa d'autèntic xòuman.