Paquito D'Rivera: "Tete Montoliu era molt especial per a nosaltres, els músics cubans"

BarcelonaVespre de gala a L'Auditori de Barcelona, on aquest diumenge a les 18 h la Banda Municipal inaugura la temporada amb un concert molt especial, amb la col·laboració del Festival de Jazz de Barcelona. El músic cubà Paquito D’Rivera (Marianao, 1948) és el protagonista d'un programa dirigit per José R. Pascual Vilaplana i en què també participen els Barcelona Clarinet Players, que l'any passat van publicar el disc Fantasías Barcelónicas: Tribute to Paquito D'Rivera. "Són fabulosos", diu el músic cubà, content de ser una altra vegada a Barcelona: "M'encanta aquesta ciutat".

A Barcelona sempre ha fet coses molt interessants.

— Hi vinc des de fa 43 anys! La primera vegada va ser el 1980, que m'hi va portar un trompetista argentí, l'Américo Belloto, que estava vinculat al Taller de Músics. Jo estava esperant la meva visa americana a Madrid per anar-me'n a Nova York, i Belloto em va convidar a tocar amb Tete Montoliu. "Sí, sí, vull tocar amb Tete Montoliu!", li vaig dir. En aquella època el viatge amb tren es feia de nit. Va ser molt bonic perquè vam tocar a La Cova del Drac.

Justament ho explica al pròleg de Round about Tete (Llibres del Kultrum, 2023), el llibre que ha escrit Pere Pons. Què li agradava de Tete Montoliu? El swing?

— Tenia molt de swing i tocava molt naturalment. Va néixer per a això, per improvisar, i a més a més tenia una tècnica molt bona. En contra de l'opinió dels altres, m'agraden els pianistes que toquen molt net, com el Chucho [Valdés]. El Bebo també tocava molt net, i Bud Powell, i, per descomptat, els pianistes clàssics. Quan el Tete tocava, les frases eren molt clares, com si les hagués escrit, però alhora sonava molt natural. Era un artista únic.

També era un gran apassionat del bolero. ¿Pot ser que per això els músics cubans tinguessin tan bona connexió amb el Tete?

— Sí, és com un valor afegit per a nosaltres. Tenia algunes frases bolerístiques, i esclar, per a això has de conèixer el bolero. Sí, el Tete era molt especial per a nosaltres, els músics cubans. Tenia un humor molt àcid, era un paio sui generis. Una de les coses que més m'agraden d'aquest llibre és el capítol de Jordi Rossy, el gran baterista, que diu que el Tete tenia coses molt bones i d'altres de molt dolentes. Això també és la vida, oi?

Mayte Martín el tracta amb molt d'afecte al llibre, el seu capítol es titula Contigo aprendí, però també explica algunes faltes de respecte del Tete.

— Li va canviar tots els tons en un concert. Sí, aquest capítol també és terrible.

Tot i que preval l'afecte en el record de Mayte Martín.

— Coi, però "hay cariños que matan a cualquiera” [canta Paquito D'Rivera], que deia el bolero. Quan Pere Pons em va demanar que escrivís el pròleg del llibre sobre el Tete, em va fer molt content perquè l'admirava molt. Després de tocar amb ell a Barcelona, vam fer una gira molt bonica amb ell, Claudio Roditi, David Finck, Akira Tana, Sammy Figueroa...

Sempre he admirat la memòria dels músics de jazz, que recorden tan bé els músics amb els quals han tocat.

— Jo de vegades me n'oblido, però el Daniel [Freiberg] sí que té molt bona memòria.

De Daniel Freiberg hi ha les Crónicas latinoamericanas en el programa del concert a L'Auditori.

— És una obra deliciosa. Va ser comissionada per la WDR Radio Orquestra de Colònia. Dues orquestres simfòniques, tenen. Serà per diners, els alemanys... Originalment, Crónicas latinoamericanas és per a clarinet, sessió rítmica i orquestra. I aquí la tocarem amb un excel·lent arranjament per a banda, per a aquesta excel·lent Banda Municipal de Barcelona.

És la primera vegada que es fa amb una banda?

— Sí, sí, és una estrena. La banda és molt bona i el director és fenomenal; de debò, quin gust treballar amb aquesta banda.

Quin serà el seu paper en el concert de la Banda Municipal?

— M'han contractat com a compositor i intèrpret. També estrenarem la versió per a banda d'El elefante y el payaso. L'arranjament l'hem fet amb el meu assistent, el colombià Juan Ruiz. És una obra que vaig dedicar a Gaby, Fofó i Miliki, perquè quan era petit vaig treballar amb aquesta gent a Cuba.

Al circ?

— Sí, sí, i vaig mantenir l'amistat amb Miliki, que estava casat amb una cubana, la mare d'Emilio Aragón, Milikito. Recordo un temps després que li vaig preguntar a Miliki: "I com està el Milikito?" I em va dir: "Milikito és rei d'Espanya". I aleshores em va explicar els èxits del seu fill a la televisió, tot un potentat. Quan Miliki va morir el 2012, vaig crear El elefante y el payaso, que és un homenatge a tots tres i està inspirada en una broma. Miliki explicava que el seu germà Fofó, que era molt de la broma, li va amagar l'elefant al domador del circ. Després el va acompanyar a la comissaria a fer la denúncia. “M'han robat”, li va dir el domador al tinent. "Ah, en aquest poble hi ha moltíssims lladres; què t'han robat, el rellotge?" "No, m'han robat l’elefant" [I Paquito D'Rivera riu i contagia el riure].

També s'interpretarà la cançó de bressol caribenya Caribbean bercereuse.

— Sí, això va ser per als Barcelona Clarinet Players, un excel·lent quartet de clarinetistes, que alguns treballen precisament a la Banda Municipal. És un dels millors que he sentit, no només per la qualitat, sinó per la dedicació. Jo els anomeno els barcelònics, perquè tenen una peça que es diu Fantasías barcelónicas. Per a mi la Caribbean bercereuse és com un nen caribeny fent la migdiada en un vaixell que volta pel mar del Carib, i per això a l'orquestració hi ha un steel drum.

L'instrument de Trinidad i Tobago.

— Sí, un instrument trinitari. Qui el va inventar va morir fa uns quants anys, Ellie Mannette. Quan vaig fundar el Caribbean Jazz Project vaig treballar amb un músic que el tocava, l'Andy Narell, i em va agradar molt, l'instrument.

El programa del concert de diumenge comença amb l'Obertura cubana de Gershwin...

— La història és interessant. Als anys 30 Gershwin va estar a l'Havana abans d'escriure aquesta obertura. Una de les frases principals, el solo de trompeta, està treta d'una peça d'Ignacio Piñeiro, Échale salsita, i després Gershwin la va vestir de gala.

¿Gershwin també va influir els músics cubans?

— Diria que l'Obertura cubana no. Va ser més important després la influència del jazz, sobretot del moviment bebop. Dizzy Gillespie i Charlie Parker sí que van ser fonamentals per a nosaltres.

L'any passat va ser a Barcelona amb Chucho Valdés, en un concert del Festival de Jazz a propòsit del disc I missed you too! Què va sentir compartint escenari amb ell?

— Sempre és molt agradable treballar amb el Chucho, perquè sembla com si tot just haguéssim deixat de tocar junts la setmana passada. De seguida ens connectem. Pensa que vam estar molts anys junts i que el Chucho sempre ha sigut una gran influència en la meva carrera. De fet, no recordo la meva vida sense el Chucho, fins i tot els anys que no ens vèiem.

Què troba a faltar de l'època d'Irakere, el supergrup en què també hi havia el Chucho?

— Ah, la joventut. Sempre apreníem els uns dels altres. Tots, incloent-hi el Chucho, n'estic segur, vam aprendre molt de Carlos Emilio Morales, el Gordo, el guitarrista. Va ser una època bonica. De vegades assajàvem per gust.

Com alguns flamencs, que diuen que el millor sempre passa després del concert, quan toquen per gust sense el públic.

— Tenia un amic, Mario Rivera, un meravellós saxofonista dominicà que tocava amb Tito Puente, que deia: "Estic boig perquè s'acabi el concert per anar a tocar a la meva habitació, que aquí hi ha molta gent". Sí, hi ha gent que és així, que els agrada tocar després dels concerts. Potser Mario Rivera era el primer negre flamenc.

Com és la seva vida a Nova Jersey?

— És molt agradable, perquè visc molt a prop de Nova York i hi vaig sovint a veure concerts i a tocar. M'agrada viure en aquesta zona. Tot sovint ens reunim a casa a dinar, sobretot a cuinar i a tocar una mica de música. És agradable viure-hi. Des de petit sempre vaig voler tenir un espai a Nova York, i això és prou a prop.