Taylor Swift deixa enrere les penes en el seu nou i esperat doble disc
La cantant nord-americana reafirma la seva popularitat amb 'The tortured poets department'
BarcelonaAquest dijous a la nit els fans de Taylor Swift (West Reading, Pensilvània, 1989) han celebrat el seu Cap d'Any particular. Mentre es preparaven per viure l'última mitjanit de l'era Midnights, començaven a familiaritzar-se amb l'onzè àlbum de la cantant nord-americana, The tortured poets department, un disc inesperat i esperadíssim a la vegada, que va anunciar el febrer passat durant la 66a edició dels premis Grammy i que s'ha publicat aquest divendres a les 6 h, hora catalana. La cantant té una influència tan estratosfèrica que ha aconseguit establir un calendari vital, les eres swifties, que molts fans han adoptat com un patró infal·lible que guia les seves pròpies vides. Estratosfèric, com també extraordinari, descomunal i astronòmic, són adjectius que els periodistes sovint fem servir injustament, però en aquest cas són del tot honestos. Swift, que va ser nomenada per la revista Time personalitat de l'any 2023, va trigar només dos minuts a acumular un milió de likes a Instagram al publicar la portada de The tortured poets department, i ara ha batut el rècord de persones que van reservar el disc amb antelació a Spotify. I tot això mentre volta pel món amb la gira The Eras Tour, que arribarà a Europa el 9 de maig amb un concert a París.
Les imatges promocionals del disc feien pensar que The tortured poets department seria especialment autobiogràfic, centrat en la ruptura de Swift amb l'actor britànic Joe Alwyn, que van anunciar oficialment l'abril del 2023 després d'una relació sentimental de sis anys. Els swifties intuïen (i desitjaven secretament) un àlbum punyent i descarnat, en què Swift exposaria els draps bruts de la relació i humiliaria públicament l'exparella. I no els faltava raó, però al mateix temps no ha estat ben bé així.
La ruptura amb Alwyn plana per tot el disc i es fa explícita a la cançó So long, London –una picada d'ullet a London boy, un tema de l'àlbum Lover (2019)–, en què la cantant entoma la fi d'una etapa vital amb una melancolia aspra, tenyida de resignació: "Dius que vaig abandonar el vaixell, però m'estava enfonsant; els meus artells blancs s'aferraven amb força al teu ressentiment silenciós. [...] Cada dia la vella història d'amor, cada respiració sembla l'aire més estrany, quan no estàs segur si vols ser allà". A més, el títol del disc al·ludeix a un grup de WhatsApp que Alwyn compartia amb altres famosos, com Paul Mescal i Andrew Scott, que havien batejat amb el nom de Tortured man club (El club dels homes torturats). Qui també en surt malparat és el cantant de la banda The 1975, Matty Healy, amb qui Swift va tenir una breu història sentimental poc després de trencar amb Alwyn. Tot apunta que Swift li ha dedicat cançons com The smallest man who ever lived i But daddy I love him, en què aprofita per llançar una indirecta als swifties que criticaven la relació amb Healy.
Ara bé, tot i que sempre serà aquella adolescent histriònica que comparteix els drames personals entre llàgrimes i que en cada nova relació cau repetidament en el mateix patró masculí, en aquest disc Swift es mostra com una dona que viu la trentena amb maduresa i una certa serenitat, ja de tornada de tot, convençuda del seu poder i havent acceptat que potser no podrà canviar mai algunes conductes dels homes de qui s'enamora. Veiem aquest to irònic, potser fins i tot sardònic, a la cançó My boy only breaks his favorite toys, que es pot llegir en la mateixa clau que la pel·lícula Barbie de Greta Gerwig. I també a I can fix him (no really I can), un tema especialment divertit en què Swift intenta autoconvèncer-se que pot "arreglar" els homes: "Confieu en mi, me'n puc sortir amb un home perillós. De debò, en soc capaç. Es posen les mans al cap i diuen «Mare meva, ajudeu-la» quan els explico que és el meu home. [...] De debò, el puc arreglar. [...] Bé, potser no puc".
The tortured poets department és un disc serè i alhora melodramàtic, en què la cantant es transmuta en una poeta condemnada i deixa enrere les penes a través dels versos. Ella mateixa ha descrit el disc així: "És una antologia que reflecteix fets, opinions i sentiments d'un moment efímer i fatalista, que va ser sensacional i alhora dolorós. Aquest període ja ha passat, és un capítol tancat de la vida de l'autora. Un cop les ferides s'han curat, no cal revenjar res ni passar comptes amb ningú. [...] Després d'explicar la nostra història més trista, ens en podem alliberar. Llavors l'únic que resta és la poesia torturada".
L'estètica fosca de les imatges que ha penjat Swift aquestes últimes setmanes suggeria que possiblement The tortured poets department tindria el lirisme flotant, íntim i abstret dels discos Folklore (2020) i Evermore (2020). En realitat, però, la cantant aposta per dues col·laboracions amb Post Malone i Florence & The Machine i manté els sintetitzadors embolcalladors del seu desè disc, Midnights (2022). I els posa al servei d'unes lletres que, tot i tenir moltes referències poètiques, són sobretot directes, amb un punt de literalitat que connecta de ple amb la generació Z. Swift no s'està de recitar noms i cognoms sense donar-ne gaires explicacions, sobretot a la cançó que dona títol al disc: des de Dylan Thomas i Patti Smith fins a Charlie Puth.
Una edició expandida del disc, amb quinze cançons més
La hiperproductivitat de Taylor Swift l'ha convertida en una de les artistes més prolífiques del panorama internacional. En els últims cinc anys, no només ha publicat els discos Lover (2019), Folklore (2020), Evermore (2020), Midnights (2022) i The tortured poets department (2024), sinó també quatre regravacions de discos més antics, ara produïts segons el seu propi criteri: Fearless (2021), Red (2021), Speak now (2023) i 1989 (2023). Tot i que aquesta creativitat desbordant és un dels trets que més la diferencien com a artista, els fans han acollit amb sorpresa l'anunci d'una segona edició expandida de The tortured poets department, que inclou quinze cançons més.
Si el disc original s'apropa més a Midnights, tant pel que fa a la literalitat de les lletres com pels sintetitzadors contundents, aquests nous temes reprenen l'aire introspectiu de Folklore i Evermore. The black dog, la primera cançó de la segona part, inclou referències explícites a la ruptura amb Alwyn, però la resta de temes del segon volum són més evasius i reposats. Amb referències com l'albatros a The albatross, la cantant s'aproxima a la tradició poètica de Samuel Taylor Coleridge i Charles Baudelaire. I pren distància dels fets traumàtics amb una subtilitat elegant que li permet acabar de fer net. "Ja només queda el manuscrit, un últim record del meu viatge a les teves costes. De tant en tant rellegeixo el manuscrit, però la història ja no em pertany", canta a The manuscript, l'última cançó del segon disc.