Tarta Relena: "Fer música amb gent que t'estimes és brutal"
Duo musical format per Helena Ros i Marta Torrella. Publica el disc 'És pregunta'
BarcelonaTarta Relena és un dels projectes musicals més insòlits i excitants sorgits a Catalunya en els últims anys. Les barcelonines Helena Ros i Marta Torrella, totes dues nascudes el 1994, el van aixecar combinant cant a cappella i intervencions electròniques, tradicions diverses i modernitats fora de clixés, tot plegat amb un repertori lingüístic que va del llatí i el grec al català i el judeocastellà. L'àlbum Fiat lux (The Indian Runners, 2021) i cançons com El suïcidi i el cant van deixar constància de la qualitat d'aquestes sibil·les inesperades responsables, a més, d'un directe certament magnètic. Ara fan un pas més enllà amb la publicació del disc És pregunta, editat pel segell francès Latency. El van estrenar en concert a la Fira de Mediterrània de Manresa, i la presentació a Barcelona serà el 28 de novembre a L'Auditori.
A què us dedicàveu abans de muntar Tarta Relena?
— Marta Torrella: Jo feia de professora de piano i llenguatge musical en una escola de música.
— Helena Ros: I jo estava intentant començar un doctorat de lingüística teòrica que no vaig començar mai.
I quan us adoneu que Tarta Relena és un projecte que ocuparà les vostres vides?
— M.T.: Tard. Va ser bastant casual, perquè no teníem cap pretensió de gravar cap disc ni res. Però vam cantar al Festival Adoberies de Vic el 2018, i ens van venir a veure alguns membres del segell Indian Runners. Van ser ells qui ens van proposar de gravar un disc amb el que teníem. Però era una cosa molt distesa i desendreçada.
— H.R.: Després, quan vam sortir del confinament de la pandèmia, va passar una cosa molt estranya. Ens van començar a arribar moltes propostes de concerts perquè érem un format apte perquè la gent estigués separada, tranquil·la i amb mascareta. Arran de tot plegat es van començar a obrir més portes. I el 2021 ens vam tirar a la piscina per fer que Tarta Relena fos el projecte central de les vides de totes dues.
Hi havia una responsabilitat extra a l'hora de fer el disc Fiat Lux?
— M.T.: No ho vam veure tan així, però sí que sentíem que li havíem de fer uns acabats més rodons. Com que estàvem més ficades en la indústria musical, també teníem més consciència de molts aspectes que potser fins llavors els havíem deixat una mica més oberts o sense lligar-los tant com sí que vam fer amb Fiat lux, perquè volíem controlar bastant tots els aspectes de publicar un disc.
En aquell disc hi ha El suïcidi i el cant, que és la cançó que ha tingut més impacte i repercussió.
— M.T.: Sí, funciona bastant com a single. Té una forma que connecta amb orelles acostumades al pop, i és en català, que per al nostre públic més proper també és com agraït.
— H.R.: I la sonoritat i els ingredients amb què juguem són els que després hem continuat remenant perquè hem vist que ens permeten generar els contrastos i les dinàmiques que ens interessen.
La clau de Tarta Relena és la melodia, i això fa que sigueu d'avantguarda i populars alhora.
— M.T.: Sí, és el més popular i folklòric: una melodia que més o menys podria cantar tothom i que té una identitat superclara i directa. Potser ho era més al principi, perquè ara hem fet més complex el procés creatiu, però per a nosaltres la melodia és...
— H.R.: El pilar.
— M.T.: Sí, el que primer ens connectava amb una música i el que ens feia decidir voler-la cantar i voler-la arranjar.
En el procés d'elaboració del disc És pregunta, què heu descobert de vosaltres que no teníeu quan vau fer Fiat Lux, quines habilitats heu desenvolupat?
— H.R.: Resiliència, molta voluntat de seguir excavant coses que potser són de difícil accés per a nosaltres. El fet de cultivar habilitats i decidir que volíem produir nosaltres mateixes aquesta música ens ha fet defensar certes idees perquè ens sembla que són bones idees, tot i que encara no tinguessin la realització que ens agrada; i treballar fins a trobar la forma que ens reconcilia amb la idea que hem tingut. Això crec que ho hem entrenat, ho hem fet molt bé.
— M.T.: També trobo que és la vegada que hem estat més d'acord amb propostes creatives. Hem anat molt més en la mateixa direcció, tot i que ha estat un procés llarg i intens.
Artísticament, de què teniu set?
— H.R.: D’emocions noves, de coses que et fan sentir realitzada i que donen sentit al que fas. Perquè, d'alguna manera, quan fas un disc o un projecte l'has de poder defensar durant molt de temps i n'has d'estar molt alineada perquè et representa i perquè estàs obrint un camí que vols que t'enriqueixi. Tens ganes de sentir-te realitzada.
— M.T.: Es tracta de vibrar sincerament amb el que estem fent, perquè no som actrius i ens costa fer veure que connectem amb el que fem; per tant, hem de connectar-hi per fer-ho.
És pregunta comença amb cert optimisme, els bons auguris de Safo a Amvrosías. I acaba pel pedregar de l'apocalipsi de Cant premonitori. Com gestioneu aquest recorregut?
— M.T.: Va costar molt trobar l'ordre de les cançons. Pel que fa al significat ens semblava que hi havia dues cares, com un mirall, sempre amb la part bona i la part dolenta d'una mateixa cosa. Però en l'ordre no acabava de funcionar aquest mode mirall, per exemple, per qüestions de tonalitats. I al final ens hem guiat més per com sonen les cançons i procurant que sigui agradable passar d'una a l'altra. Per tant, el viatge entre la part bona i la part fosca no és lineal. Però també ens interessa aquest missatge. Intentem mostrar dues cares de les coses, que són allà i no pots escapar-te'n, de cap de les dues.
— H.R.: I totes dues són veritat i igual de rellevants a l'hora d'entendre el disc.
Per tant, no sou només profetes de l'apocalipsi.
— M.T. i H.R.: No (Riuen).
Teniu l'habilitat de fer cançons basades en melodies i lletres que no són vostres, però que semblen vostres. I alhora, fer cançons pròpies que semblen compostes el segle XV.
— M.T.: Ens agrada aquest joc de confondre una mica l'orella i que no identifiquis ben bé què estem aportant nosaltres i què ja hi era abans. També perquè justament entenem que la força de la tradició oral és una mica això. Cadascú canta a la seva manera, a vegades es canvien estrofes o paraules, n'hi ha que es queden i d'altres que passen desapercebudes i se'n van volant. Entrem dins el joc del folklore i de la transmissió oral.
Heu tingut mai la sensació de ser intruses a tot arreu? És a dir, de ser intruses a la música antiga, a la contemporània?
— M.T.: Sí, a sac. De fet, cada cop que rebem una microaprovació d'alguna eminència de cada àmbit és com "uf!" De fet, encara ens en falten unes quantes per quedar-nos tranquil·les amb això, però bé...
— H.R.: És igual, al final anem fent i ningú està obligat a escoltar els nostres discos; per tant, a qui li agradi, fantàstic, i aquí no, pot no fer-ho.
— M.T.: Sempre intentem informar-nos molt del que estem fent, i fer una versió informada que després es pot allunyar molt del que la tradició digui...
— H.R.: Però el motor inicial és respectuós. Fem música per respectar la música.
I també per jugar.
— H.R.: Sí.
Aquell experiment d'intel·ligència artificial que vau fer al Sónar amb la Holly Herndon l'heu fet servir en disc?
— M.T.: Ho vam provar per a la producció d'una cançó, La font, però al final no vam utilitzar aquesta eina. La idea de la Holly era un instrument que tu cantes i et transforma el timbre de la veu en el d'un altre instrument. I a La font sí que hi havia com una flauteta que està feta a partir d'una veu, però crec que al final no és la pista que hem fet servir.
Sovint aneu a cercar inspiració en la tradició sefardita. Què hi trobeu que us interessa tant?
— H.R.: Melodies molt boniques. Hi ha un cançoner preciós, i els modes i la sonoritat són maquíssims. Musicalment, per a nosaltres és molt atractiu; vocalment és superatractiu perquè cantar aquestes melodies és superplaent; i tècnicament és un repte perquè són melodies molt melismàtiques. És un cançoner molt llaminer d'utilitzar. Evidentment, després hem de col·locar-lo al nostre terreny i repartir-lo sàviament perquè ens potenciï, però sí, pel que fa a la sonoritat i les melodies és molt inspirador.
Beata viscera és la cançó que canteu en dues octaves diferents. És una mena de goig a la Mare de Déu, tot i que francesa i anterior a la consolidació dels goigs.
— M.T.: Sí, sí. És de Pérotin.
— H.R.: Del segle XIII.
— M.T.: Hi ha dos compositors d'aquella època que tenen dos noms molt similars, Léonin i Pérotin, i fa molta gràcia: són com els Zipi i Zape d'aquell temps. Era una música vocal molt senzilla, i vocalment tampoc calia fer gaires filigranes perquè impressionés, perquè els espais on es cantava segurament cantar una monodia amb moltes veus generava unes ressonàncies i un ressaltament d'harmònics que ja era un gran tripi per a qualsevol que ho escoltés. Ens feia molta il·lusió cantar a octaves i vam trobar com l'ocasió perfecta de fer-ho.
Quin és el millor record que teniu relacionat amb la música?
— M.T.: Descobrir el que és cantar en un cor va ser molt heavy.
— H.R.: Jo anava a dir el mateix.
— M.T.: Vam cantar en un cor de l'escola de música de Can Ponsic, als 15 o 16 anys. El cor es feia els divendres a la tarda, de set a nou, o de sis a vuit. Quan em vaig apuntar a l'escola de música em van dir que si volia fer classes de piano i clarinet també n'havia de fer de cant coral. Però descobrir que era a la tarda de divendres, va ser com: "Quin rotllo, però si és el dia d'anar al parc a menjar galetes amb els col·legues. Que heavy que em facin fer això". Però vam passar pel tub, i després era sagrat. Era la millor tarda de la setmana: estar amb vint o trenta cantants, sentir-te dins de l'harmonia, simbiotitzar-te d'aquesta manera amb tota aquesta gent i descobrir música superheavy, perquè el director ens oferia un repertori estranyet, amb colors harmònics superbojos... Jo allà tripava bastant fort.
— H.R.: Crec que les vegades que m'he emocionat més fent música ha sigut en experiències corals, de sentir moltes veus al meu voltant i tu haver de, simplement, formar part d'allò, escoltar moltíssim, fusionar-te i estar al servei del so. O fent música amb gent molt estimada, sigui a l'escenari o assajant, és igual, però fer música amb gent que t'estimes és brutal.
En aquests anys heu tingut el suport de la Fira Mediterrània de Manresa i del Sónar. Com d'importants han sigut per a Tarta Relena?
— H.R.: Són dos projectes de naturaleses molt diferents, però que ens han acompanyat molt des del principi del projecte. La Fira Mediterrània va ser gairebé primer festival que va apostar per nosaltres; hi hem estat cinc vegades amb diferents projectes. Té una mirada molt posada a l'arrel i la tradició, però ultraoberta; dona espai i aparador a molts artistes que volen explorar en aquests marges, però que alhora hi caben i tenen un discurs molt ben muntat. Ens funciona molt ser part de la Fira Mediterrània. I el Sónar, que té tota la part d'avantguarda, d’apostar per nous formats...
— M.T.: El Sónar també busca generar una comunitat artística local, i això està sent molt bonic.