El Sónar de la redempció i el triomf de C Tangana

Barcelona i L'Hospitalet de LlobregatC Tangana ho reconeixia obertament en una entrevista amb l'ARA: l'actuació que va oferir al Sónar del 2017 va ser “el pitjor concert” de la seva carrera. I això, per a algú amb l'ambició artística d'Antón Álvarez, és sobretot un estímul que l'esperona a doblar l'aposta i superar-se en el seu retorn al Sónar, que aquest divendres ha exhaurit les entrades per rebre el cantant madrileny. No ha sigut l'espectacle de dues hores que el músic va oferir fa uns mesos al Palau Sant Jordi, perquè el context festivaler imposa uns altres codis i durades, però sí un concert exuberant que, en poc més d'una hora, ha integrat les músiques populars d'arrel llatina, flamenca i afroamericana en un concepte revolucionari de xou que no ha regatejat en recursos escènics i ha regalat al públic molts moments memorables i de comunió entre artista i públic.

No han cantat Estopa, Kiko Veneno ni Jorge Drexler, però sí els habituals Niño de Elche, La Húngara i Juan José Carmona, protagonistes de la ja mítica sobretaula de C Tangana, menys poblada que al Sant Jordi però igual d'efectiva a l'hora atacar un Ingobernable cantat a cor què vols per tot el públic. Abans, Nathy Peluso havia protagonitzat el primer moment àlgid de la nit sortint a cantar amb Álvarez un Ateo que ha convertit l'escenari SonarClub en un karaoke gegant.

C Tangana ha anat per feina i ha despatxat ràpid hits com Comerte entera i Demasiadas mujeres. El madrileny podria limitar-se a gestionar un repertori que ja és història de la música espanyola moderna, però no es conforma a guanyar i surt a arrasar. Té a favor seu que ha entès millor que ningú que un concert de gran format ha de ser una experiència col·lectiva i que utilitza les pantalles amb més astúcia que ningú: en un concert de Tangana passen moltes coses i les veurà perfectament tot el públic, no només les deu primeres fileres d'incondicionals. Les imatges no es limiten a mostrar –amb quina alegria ataca La Húngara cada vers de Tú me dejaste de querer!–, sinó que també narren i construeixen el relat d'un concert que és una gran celebració, i per això acaba amb Tangana obrint una ampolla de cava i brindant amb els músics i el públic. Álvarez s'ha tret l'espina del Sónar i s'ha redimit amb un concert breu però pletòric de forces.

La 'rave' valenciana del Niño de Elche

Unes hores abans de participar en el concert de C Tangana, el Niño de Elche ha ofert la seva pròpia síntesi musical en un concert d'aquells que només tenen sentit al Sónar: acompanyat de l'electrònica bakala d'Ylia i d'una cinquantena de músics de la banda simfònica La Valenciana, que ha irromput al SonarPark des del fons de la sala tocant una marxa popular i obrint-se pas a través de la multitud que els esperava expectant, amb moltes ganes de gaudir d'un espectacle no en va titulat Concert de músika festera. Però de seguida ha quedat clar que a l'espectacle, que s'estrena en aquest Sónar, encara li falta rodatge: problemes de sonorització impedien gaudir de la banda i, tot i les arengues del Niño de Elche (“Us obrim les portes d'un planeta que sempre està de festa!”, “Recordeu que això és una sessió de discoteca!”), entre el públic regnava la indiferència.

El Niño de Elche ja havia avisat que l'experiment no buscava fer una mescla de techno i músiques populars, sinó “una fricció”. A efectes pràctics, això es tradueix en el fet que, si la banda toca, la DJ es plega de braços, i viceversa. Més que una fusió semblava una col·lisió entre dos mons en què la cosa només remuntava quan els mantres del Niño de Elche i la rave d'Ylia prenien la paraula, i fins i tot llavors problemes greus en el so sabotejaven una festa que no acabava d'arrencar mai.

Mentrestant, a Samantha Hudson li passava tot el contrari a l'escenari SonarHall: la diva queer més incorrecta ha encès el públic amb un espectacle a mig camí entre el xou de varietats i l'electropop underground. Hudson fa honor a la dita “no sap cantar ni ballar però vagin a veure-la”, almenys si volen riure una estona amb totes les bajanades que pot dir aquesta performer irreverent que tant saboteja l'himne d'Espanya en versió dels barrufets makiners com reivindica que “el lobi LGTBI s'organitzi per acabar amb la família” i s'acomiada de l'escenari amb un gloriós “Si us ha agradat, em dic Samantha Hudson, i si no, em dic Arca!” Liquidación total por cierre, es deia l'espectacle, però la sensació és que el xou de Hudson té molt camí per córrer i es veurà en molts festivals.