Take That: una nit de cançons pop, ratafia i carquinyolis

BarcelonaUna boy band té data de caducitat? Si ho jutgem pel nombre de fans que es van reunir aquest dissabte a l'Alma Festival per veure Take That la resposta és que no. La banda britànica de pop, segurament la més popular dels anys 90, va actuar al Poble Espanyol en la seva versió més reduïda –ara la formen només Gary Barlow, Mark Owen i Howard Donald, sense Jason Orange i el molt popular Robbie Williams– i amb els integrants molt allunyats de la paraula boys (nois) i instal·lats en la maduresa, que per alguna cosa passen dels 50. Això sí, els èxits més celebrats van ser els que cantaven i ballaven quan tenien vint anys, amb les honroses excepcions de temes com Patience i Shine, de l'àlbum del seu primer renaixement, Beautiful World (2006).

Take That s'han fet grans i el seu públic també. Ja no es deixen endur pel deliri col·lectiu, però mostren el mateix compromís amb la banda que quan eren adolescents. Entre els assistents al concert, amb una nodrida representació de població britànica, s'hi podien detectar unes quantes fans exhibint peces de marxandatge com samarretes o bosses de tela. Fins i tot n'hi havia que lluïen tatuatges dedicats a la banda: en un braç el símbol de la doble T que identifica el grup i en l'altre el nom de Robbie [Williams].

Brilli-brilli i moviments dels 90

Dissabte, Take That va ser un claríssim exemple de l'expressió anglesa own it, que vol dir alguna cosa similar a "accepta-ho". És a dir, si et vas fer famós per formar part d'una boy band dels 90 més val que ho assumeixis i donis als fans el que esperen de tu, encara que puguis vorejar el ridícul. Amb una mica d'ironia, tot se salva, des del fet d'haver de vestir a conjunt amb els teus companys o fer balls que només faries al menjador de casa teva. Barlow, Owen i Donald van fer tot això, i més. Van portar jaquetes de pell a conjunt i van perpetrar una coreografia norantera per a I found heaven, un tema que Barlow ha admès odiar profundament. Van reservar moviments sensuals per a Pray i, vestits de blanc i amb brilli-brilli, es van deixar endur pel so disco de Relight my fire, versió del tema dels 70 de Dan Hartman. I, evidentment, amb Gary Barlow al piano, es van posar romàntics amb Back for Good, segurament un dels seus llegats més destacats a la música pop.

L'autoconsciència, sense deixar de reivindicar-se com a grup, va planar durant tot el concert. Hi va ser present quan els tres membres van fer un repàs de la seva història, des del naixement del grup a Manchester –"Érem una banda totalment diferent de les que havien sortit de la ciutat, com ara The Smiths", van dir– fins a la desintegració i posteriors recomposicions. Aquesta honestedat és el que va permetre que el públic comprés moments de teatret que, en altres contextos, podrien haver fet una mica de vergonya. Un d'aquests instants va ser quan Mark Owen va aparèixer amb una cistella de pícnic de la qual va treure una senyera i una bandera espanyola –equidistància per no ferir sensibilitats–, una ampolla de ratafia i uns carquinyolis. Llàstima que una performance que havia de ser graciosa va quedar aigualida pel poc entusiasme demostrat cap als carquinyolis: o bé Owen va pronunciar la paraula tan malament que els assistents catalans no la van entendre, o bé el públic anglès era molt més majoritari del que semblava.

Amb tot, el resum perfecte del concert el trobem en una de les cançons que van tancar l'actuació, Never forget, que diu Never forget where you've come here from [No oblidis mai d'on vens]. Doncs això, Take That és una boy band i no li fa vergonya ser-ho.