Svetlana: "No has d'agradar a tothom, perquè si ho intentes l'únic que faràs és fracassar"

BarcelonaSón perilloses i marranes i tenen moltes ganes de festa i passar-s'ho bé. Júlia Díaz i Roc Bernadí, el duet que forma el grup musical Svetlana, presenta dijous Marrana (Coopula, 2024), el seu primer disc, a la Sala Razzmatazz 2 de Barcelona (20 h).

La lletra de la primera cançó de l'àlbum diu que Svetlana és festa, llar, refugi i perillosa. Vosaltres com definiríeu Svetlana?

— Júlia Díaz: Svetlana ho és tot. Sobretot és perillosa.

— Roc Bernadí: Es basa en la festa, en passar-s'ho bé, en la diversió i en la celebració. Va néixer d'una broma, però més val prendre's aquesta broma seriosament, perquè ha vingut per quedar-se. 

Quina va ser aquesta broma? D’on va sorgir Svetlana?

— J.D.: Sempre hem fet cançons en to de broma. Una de les primeres va ser amb 14 anys, un reggaeton en castellà que només escoltaven les nostres amigues.

— R.B.: Llavors ens dèiem Roc i Júlia. Es va posar una mica més seriosa al confinament.

— J.D.: Aquell estiu vam anar amb amigues a Torroella de Montgrí i els hi vam fer un primer concert perquè era l'aniversari d’una d’elles, l’Svetlana. La pandèmia ens va donar les ganes de publicar a Spotify. 

— R.B.: D’aquí ens va sortir el primer concert al Casal de Joves del nostre barri, el Poblenou.

Recordeu com us vau conèixer?

— J.D.: Seria en unes colònies. Jo plorant tot el dia, perquè era l'única nena que venia de l'altra escola, i el Roc suposo que era el nen mimat.

— R.B.: La Júlia i jo ens coneixem d'una orquestra, tocàvem el violí tots dos. Fa vint anys, d'això, Mare de Déu! Som velles!

A la cançó Super lesbiana dieu: “No puc parar de pensar en el que podria passar, si aconseguissis matar tot allò que et fa dubtar, si et desfessis d’això que no et permet disfrutar”.

— R.B.: Tracta d'una lesbiana que s'enamora d'una noia bisexual, però que no vol res amb ella perquè li fa por. 

— J.D.: D’amagat quatre petonets, però després cada una per separat. 

— R.B.: És una cosa en què ens hi hem trobat. Per la pressió social i per la societat en què vivim, a vegades no et permets disfrutar o fer certes coses pel que diran els altres.

Què voleu expressar amb el títol de Marrana?

— J.D.: Quan vam crear el perfil del grup a Instagram no podíem posar Svetlana perquè el nom està agafat. Per tant, vam posar @sevtlanamarrana, perquè rimava. L'àlbum és un conjunt de totes les cançons que tenim des de fa molts anys i li vam posar Marrana perquè Svetlana és una marrana.

— R.B.: El que surt dels estàndards molesta, i a nosaltres ens agrada. Volíem fer un àlbum que presentés qui som, unes marranes. Ser una marrana és treure a la llum les coses que incomoden en forma de reivindicacions.

Júlia, tu vius i treballes a Barcelona, i tu, Roc, interpretes el paper principal del musical Aladdín, que actualment es representa a Madrid. Com ho gestioneu?

— J.D.: Totes les cançons han sorgit d’un procés divers, perquè n’hi ha algunes que teníem fetes fa anys i d'altres que han sorgit els últims mesos. 

— R.B.: Ens entenem molt. Tot neix de la voluntat de passar-s’ho bé i això ens permet donar-nos les llicències que vulguem. Svetlana va de veure qui la diu més grossa. Svetlana és llibertat.

— J.D.: Svetlana és despullar-se. La responsabilitat de dir segons quina cosa al micro fa por igualment, perquè la gent et segueix i és molt fàcil que les coses es treguin de context.

— R.B.: Som d'una generació que hem de vigilar molt amb el que diem, perquè la cagues de seguida. S’hauria de trobar un punt mitjà per ser més lliures.

— J.D.: Abans era al contrari. La gent s'enfotia de tothom i no passava res. L'humor sempre ha d'anar cap a dalt, òbviament, però la gent és massa tancada i rància.

L’humor té límits? 

— R.B.: En privat et pots fotre del que vulguis i riure amb qui sigui, perquè és un codi d’amistat, però quan ets en un escenari i tens un altaveu tens la responsabilitat d’imposar-te aquest límit.

Aquest dijous 11 estreneu el disc a Razzmatazz 2 i el dia 28 aneu a la sala El Sol de Madrid. Com descriuríeu l'experiència del vostre directe?

— R.B.: En tinc moltíssimes ganes, serà molt divertit i una gran experiència. La sala El Sol a Madrid és una sala supermítica de la Gran Vía per on va passar molta gent de la Movida. L'essència del nostre directe són les ganes de passar-s'ho bé. Svetlana és una festa de la desinhibició i de les ganes d’oblidar-se que la vida pot ser una merda molt grisa.

J.D.: És una festa de final de curs, un xou. No només enllacem cançons, intentem crear un espai on fer les marranes, riure, cantar i ballar. 

Què representeu dins de l’escena petarda i queer? ¿Sou una referència a l'escena musical en contra de l’etiqueta heteronormativa?

— R.B.: De referents no ens en sentim, però l'altre dia ens van explicar que una noia havia sortit de l'armari amb la seva família amb la cançó de Super lesbiana.

— J.D.: Quan t’expliquen això et planteges si ho ets.

— R.B.: Ens hauria agradat que hi hagués un grup com nosaltres quan teníem 15 anys, els hauríem admirat. Pensar en això dona sentit al que fem. Som molt catalanetes, també, però ser catalanet a vegades s'associa a una ranciesa que no ens agrada i hi lluitem en contra, al mateix temps que l'abracem. Manel és un referent fonamental per a nosaltres, però també tenim la voluntat de dinamitar el que representa.

— J.D.: La realitat al carrer és una altra. S’han d’obrir els horitzons i la mentalitat. 

— R.B.: Som un grup que o l’odies o l’estimes. No has d'agradar a tothom, si ho intentes l'únic que faràs és fracassar. Si pretens ser algú que no ets, no arribes a cap lloc.

Quina definició faríeu l’un de l’altre?

— R.B.: La Júlia és una de les persones més lliures que conec. M'encanta. Em dona llibertat. Em permet ser molt més gamberro i treu de mi qui soc de veritat.

— J.D.: El Roc és una persona molt talentosa. Gràcies a ell soc capaç de pujar a un escenari, m'ensenya moltíssim i m’ajuda a treure la meva part més desenfadada. La seva part més exigent i perfeccionista m’ajuda a no ser tan deixada i suada.

Quins objectius teniu amb el projecte musical?

— R.B.: Dedicar-nos-hi una temporada sense haver de treballar en altres coses. És una indústria difícil. Però hem de tenir sempre les expectatives altes i intentar-les complir.

— J.D.: Fer un altre àlbum, dies de promo, marxar de vacances, fer concerts, fer gira, fer sales i fer-nos professionals d'això. Apuntar al cel.