Steve Van Zandt a Sant Cugat: “Soc el paio amb més sort de la generació més afortunada”

Barcelona"L’institut va ser un avorriment. Què importaven les guerres del Peloponès quan John Lennon estava inventant el feedback a l’intro d’I feel fine?". Així arrenca el tercer capítol de les memòries de Steve Van Zandt, Unrequited infatuations (Flechazos y rechazos en l'edició en castellà de Libros del Kultrum). I, tanmateix, mig segle després de graduar-se a l’institut "amb penes i treballs" –i un dia abans d’actuar amb Bruce Springsteen i l’E Street Band a l’Estadi Olímpic– el guitarrista ha visitat aquest dimecres l’Escola Thau de Sant Cugat del Vallès, on alumnes de tercer i quart d’ESO fa mesos que apliquen la metodologia educativa Teach Rock, que Van Zandt promou des de fa una dècada. Com és que un rocker inconformista que va ser expulsat de l’institut ha acabat convertit en referent educatiu? Potser per compensar la seva mala experiència a l’escola?

"Una mica, sí. Vaig ser un estudiant terrible", reconeix el músic. "Però la meva motivació amb Teach Rock és, principalment, preservar el que jo considero la millor música que s’ha fet. El rock'n'roll, el soul, és una espècie en perill d’extinció i em volia assegurar que fos accessible a les generacions futures. Vam ser la generació més afortunada, i jo el paio amb més sort d’aquesta generació. Les generacions posteriors van començar a tenir altres problemes com la sida i tenen la sensació d’haver arribat tard a la festa, i em sap greu, però així és. Us la vau perdre!". Per això, assegura el guitarrista, va crear l’emissora de ràdio Underground Garage i el segell discogràfic Wicked Cool Records i es va involucrar en la fundació Teach Rock: per "fer accessible" la festa a tothom.

Però Teach Rock no ensenya rock’n'roll a l’estil de Jack Black a la pel·lícula School of rock, sinó introduint la música popular als currículums d’altres matèries. "Una generació nova necessita una metodologia nova –explica–. Els estudiants d’ara són més ràpids i llestos. Abans l’escola els deia que deixessin a casa els seus gustos, opinions i talents. Nosaltres, en canvi, volem que els portin a l’escola i treballar-hi. En lloc d’arrossegar-los al nostre món, anem al seu. No els fem treure els auriculars, sinó explicar-nos què escolten, per entendre què els agrada i, estirant el fil, arribar a altres llocs". Vestit amb una samarreta del déu hindú Ganeixa i la seva eterna bandana al cap, Van Zandt, de 73 anys, parla sobre educació amb entusiasme i convenciment. A Sant Cugat ha contemplat els treballs de final de curs que han fet alguns alumnes amb aquest mètode. Per exemple, com la passió per Beyoncé els porta a conèixer la història de Detroit, Aretha Franklin, el moviment pels drets civils i la segona onada feminista. També ha repassat divertit un mural de retrats d’ell que han fet un grup d’alumnes de la Thau, amb els quals s’ha fotografiat somrient.

Guitarrista i activista

El guitarrista es va implicar en el programa fa uns quinze anys, quan les notes de ciències van patir una davallada als Estats Units i el govern va aprovar una llei que reforçava aquestes matèries en detriment de les classes d’arts. "Els professors de música em van demanar ajuda i vaig anar a Washington a parlar amb Ted Kennedy i un senador republicà, que em van dir que ho sentien, però que no podien fer-hi res. Els governs no arreglen les coses, només les espatllen. I els Estats Units són l’únic país del món que considera l’art un luxe, que no creu que ha de formar part de la vida de la gent", lamenta el guitarrista.

Que els professors de música pensessin en el guitarrista com a interlocutor amb els polítics de Washington sona estrany, però no ho és. Van Zandt és un dels músics més implicats políticament del rock nord-americà. El 1985, en un moment en què moltes figures del rock desafiaven el boicot cultural i actuaven a Sud-àfrica, va escriure la cançó protesta contra l’apartheid Sun city, que interpretava un grup all-star que riu-te’n de We are the world: Springsteen (òbviament), Lou Reed, Bob Dylan, Keith Richards, Ringo Starr, Miles Davis, Bono, Pete Townshend, Joey Ramone, Rubén Blades, Ray Barretto, Run DMC, Herbie Hancock i molts d’altres. Només cal mirar el videoclip que van gravar per veure que, a més de remoure consciències, s'ho devien passar molt bé. "La llavor de la consciència política en el rock la van posar els autors de la generació beat, que van influir Dylan, que després ens va influir a tots –diu Van Zandt–. Tot està en els primers versos de Subterranean homesick blues: «El John és al soterrani barrejant les medicines / Jo soc al carrer pensant en el govern». En el govern? Però si el govern no es qüestiona! Era una idea nova de la música dels 60 que ara estem lluitant per preservar. Amb Teach Rock no els volem dir què pensar, sinó ensenyar a pensar".

Dels Beatles als Stones

Els alumnes de la Thau, esvalotats per la presència del guitarrista, l'han seguit durant tota la visita i, després d'atendre la premsa, el guitarrista ha fet un petit col·loqui amb ells. Abans, però, ha deixat clares les seves prioritats. "La música és la vida mateixa per a mi, el que em va salvar mentre m’ofegava en l’oceà". I ha concretat encara més: "La descoberta de les bandes ho va canviar tot per a mi. Abans dels Beatles tot eren solistes, però la idea mateixa d'un grup de quatre o cinc individus amb un propòsit compartit transmetia altres coses: amistat, família...". L'altra epifania que el va marcar de jove va ser l'actuació dels Rolling Stones al programa d'Ed Sullivan. "No eren tan perfectes com els Beatles ni anaven tan ben pentinats... Tret de Brian Jones –recorda–. Van ser el primer grup punk, ho feien semblar tot més fàcil. Però el fet fonamental, per a mi, va ser que Mick Jagger no somreia. No ho havia vist mai, que algú no somrigués a la televisió. Em vaig adonar que allò no era un espectacle, sinó un estil de vida. I jo volia aquell estil de vida".

Aquell adolescent segurament no s'imaginava que, seguint l'estil de vida dels Stones, algun dia rebria la benvinguda d'autoritats com l'alcalde de Sant Cugat, Josep Maria Vallés, que s'ha acostat a l'escola Thau per regalar al guitarrista una fotografia emmarcada del monestir mil·lenari de la ciutat. Van Zandt, per cert, ha reflexionat sobre el pas del temps i el seu impacte en la música: "L'art et dona el que necessites en cada moment de la vida. No és el mateix escoltar un disc als quinze anys que als trenta. Thunder road, per exemple: el Bruce la va escriure quan tenia 20 o 21 anys, però el vers «estàs espantat i penses que potser ja no ets tan jove» té molt més sentit ara que llavors". Van Zandt s'ha aprimat en els últims anys i continua transmetent una energia juvenil i exuberant que garanteix encara moltes nits de glòria i rock'n'roll, començant per les cites que té dijous i dissabte a l'Estadi Olímpic amb l'E Street Band. "Barcelona és una de les meves ciutats favorites, especialment perquè Gaudí és com un Déu per a mi –ha assegurat–. I també és un dels meus públics favorits. Serà genial, i estic segur que hi tornarem molts cops més".