Sonya Yoncheva, entre l’intimisme i l’apassionament

Tot just uns dies després d’haver triomfat com a Norma al Liceu, Sonya Yoncheva va oferir aquest dimarts un recital a l’església del Carme acompanyada pel pianista Malcolm Martineau, amb cançons líriques del repertori romàntic francès i italià. Aquesta tria, o potser el canvi de registre de Bellini a Duprac, va fer que el recital fos una mica desigual. L'invitation au voyage, d’Henri Duparc, va obrir la vetllada. A la veu, d’una potència extraordinària, li va mancar contenció i refinament, amb un ús excessiu del vibrato, agreujat per la reverberació acústica de l’església, fet que va anar millorant a mesura que desgranava altres cançons de Pauline Viardot i Ernest Chausson. A Depuis qu'une autre a su te plaire de Gaetano Donizetti, Yoncheva va anar trobant una expressió més lírica, amb aguts ben calibrats i pianos i fortes contrastats, però no va ser fins a Les filles de Cadix, de Léo Delibes, cantada amb gràcia i expressivitat, que no va trobar el to que tots esperàvem d’ella, impecable en les agilitats, justa en sensualitat i amb un sobreagut final que va encantar al públic.

La segona part va ser tota una altra cosa. Es nota que Yoncheva està molt més còmoda en el repertori operístic. Aquí sí que la comunicació amb el públic va ser total. A les quatre cançons de Puccini va fer sortir la seva expressivitat, especialment a Sole e amore, d’emoció viva i veu sedosa, i a Al folto bosco, placida ombria, de Giuseppe Martucci, molt apassionada. L'ultimo bacio i Ideale de Francesco Paolo Tosti van transcórrer controlada la primera i lírica i melangiosa la segona, amb pianos i legattos meravellosos, com preparant-se per al Verdi que havia de venir. A In solitaria stanza i Ad una stella, Yoncheva va revelar l'omnipotència de la seva veu verdiana, tota passió, amb força en el vibrato i un registre greu bellíssim capaç de crear uns clarobscurs encisadors, mentre que a L'esule final la búlgara va fer saltar el públic de la cadira amb forts aplaudiments.

Els bisos també van ser memorables amb una apassionada Havanera de Carmen de Bizet –acariciant el pianista i llançant-li una rosa a l’agut final– i una tendra i nostàlgica Adieu, notre petite table de Manon de Massenet.