Sónar 2017 per a ‘dummies’

Björk

És en la música electrònica el mateix que Ceres en la mitologia romana: una deessa de la natura i la fecunditat que ofrena collites abundants. Molts artistes d’aquest any són fills espirituals seus –Arca, Matmos, Nico Muhly–, així que aquest Sónar respira Björk: exposició immersiva al CCCB (vegeu realitat virtual), sessió amb músiques ètniques mesclades amb sons digitals que desorienten, i fins i tot una xerrada d’experta al Sónar+D. Cap de cartell en esperit.

Cerrone

Als anys 70, la seva música era la banda sonora de nits desenfrenades de sexe i moviments de maluc a la pista de ball. I no, no feia reggaeton. Supernature és un himne de la música disco més disbauxada, amb escapades còsmiques i gemecs de femella en zel. Diuen que al Sónar portarà cantants, una banda i tota l’energia d’aquelles vetllades eròtiques dels 70. Si vas amb bigoti o texans tallats arran de cul, guanyaràs punts.

Congrés

No és el dels diputats, sinó el Sónar+D, un fòrum sobre tecnologia al qual pots accedir en bona mesura amb la teva entrada de dia –si tens acreditació, tens accés a les conferències–. Si la música no et motiva, ves-hi a veure com treballen els hackers –potser estan aturant un atac rus en temps real–, o perquè et facin cinc cèntims sobre els últims gadgets. Serà l’única vegada en tot l’any que no veuràs el futur negre, sinó daurat.

Autos de xoc

Un clàssic del Sónar de Nit, juntament amb les creps, les cues a les barres i als lavabos, i el mòbil perdut. Si necessites descans, o fugir d’un escenari, no hi ha millor lloc per refugiar-se: a l’atracció dels autos de xoc per un preu mòdic podràs compartir trompades amb The Black Madonna o Björk.

De La Soul

Si veus passejant per allà tres senyors negres amb les dimensions d’un armari i polo Lacoste, són ells. Mites del hip-hop dels 90, divertits i irònics, en ple 2017 no hi ha qui els discuteixi la seva condició de veterans en forma. El seu llenguatge ja no és tan modern com quan van fer 3 feet high & rising (1989) –cim de la música samplejada–, però no et negaran la festa.

Deep house

És, segurament, el gènere de ball dominant a les nits. Val a dir que el deep house d’ara no és com el d’abans –que era vocal, amb xiscles de diva–, però és manté una constant: l’elegància de la producció, la sensació de protecció. El house del Sónar te’l poden proporcionar les sessions llargues (vegeu sis hores) o les de Derrick Carter, Daphni & Hunee, Craig Richards, Heidi o Damian Lazarus. Tots els DJ ho troben irresistible.

EDM

Són les sigles d’electronic dance music, la paraula màgica que fan servir els americans per parlar de la música electrònica de ball –evidentment– amb capacitat de guanyar fans entre tots els públics. Aquesta transversalitat de vegades la fa comercial, com una mena de trance amb anabolitzants, però també és una etiqueta que ha començat a devorar el house, el dubstep i fins i tot el techno. Si fa pampallugues, si és espectacular, si agrada al jovent, és EDM.

Footwork

La traducció directa seria joc de peus, així que et pots imaginar com sona: com una versió del Twister amb ritmes trencats a velocitat supersònica. Si intentes ballar-lo, ves amb compte: pots caure i perdre-hi un parell de dents. Però si tens la tècnica, seràs l’amo del cercle al mig de la pista. A més, el footwork et permet presumir de ser del gueto i fer-te l’intel·lectual alhora. Noms que has d’apuntar: RP Boo i, sobretot, Jlin.

Gespa

Si fas horari complet al recinte de dia, la necessitaràs: és allà, a la catifa verda del SonarVillage, on es forgen amistats, es beu cervesa assegut i es completen migdiades. Potser hi trobaràs massa peus nus, una certa sensació d’estar a la Barceloneta, però el Sónar és com Wimbledon: no hi ha festival si no trepitges l’herba de la pista central. Ara bé, ni te la mengis ni te la fumis.

Grime

És la música urbana més vibrant a la Gran Bretanya. Alguns confonen el grime amb el hip-hop, perquè hi ha rapers que vocalitzen com si a la gola hi tinguessin un Ferrari, però és un so molt més distòpic, opac i amant del caos. No t’has de perdre Gaika o Giggs: ara mateix fan la poesia més propera a la ciència-ficció.

Nous clàssics

El teixit de la música clàssica s’està transformat. Surten compositors o conjunts amb nous llenguatges, saba nova que no es conforma amb el passat il·lustre i, per molt que els agradin Bach o Vivaldi, també volen viure al segle XXI. Se’ls anomena de moltes maneres, neoclàssics, clàssics indie, i el seu llenguatge és la barreja natural entre tecnologia moderna i estructures harmòniques sofisticades. Amb Daniel Brandt o el Versus entre Francesco Tristano i Carl Craig creuràs que estàs a mig camí entre L’Auditori i una rave.

Nina Kraviz

Com que va néixer a Sibèria, molts volen veure-la com la dona de gel. Però Kraviz –abans que ho preguntis: res a veure amb Lenny, són cognoms diferents– és com un emoji del foc: punxa techno, electro i deep house a diferents temperatures. I és una de les poques DJ que, mentre treballen, també saben ballar. Música increïble sortint pels altaveus, espectacle en moviment a la cabina.

Realitat virtual

El Sónar existeix en dos plans, el real i el virtual. En el primer pagues per les begudes, estàs als concerts i et desplaces per anar al recinte de nit. En el segon et poses una màquina al cap amb forma de prismàtic futurista i entres en entorns d’animació al·lucinants. L’exposició de Björk al CCCB treballa amb realitat virtual, i també moltes paradetes al Sónar+D. Hi ha altres mons, i són per flipar.

Xous audiovisuals

En escenaris com el SonarHall i alguns de la nit és tan important el que es veu com el que se sent. La música electrònica moderna no es pot deslligar del suport audiovisual: de vegades és pur circ EDM, però en altres casos és un complement necessari a l’experiència, que es converteix en pura sinestèsia. Els millors AV/shows te’ls proporcionaran Forest Swords, Clark, Evian Christ i Arca.

Sis hores

És el que dura una jornada? Ni de bon tros. Tampoc el que dura una nit. El Sónar es llaaaaaaarg, et dona molt pel preu de la teva entrada, i si a més no vols caminar gaire, a les jornades vespertines de divendres 16 i dissabte 17, a l’escenari SonarCar (al costat dels autos de xoc), hi haurà sessions de DJ com les d’abans: de sis hores sense descans, amb mestria tècnica. Masters at Work, Tiga i Seth Troxler: house a dojo.

Thundercat

De Stephen Bruner s’ha dit que és el nou George Clinton. Que si James Brown estigués viu al segle XXI, tocaria a la seva banda. Que és el passat, el present i el futur del funk, tot alhora. Toca el baix com si cada corda fos una bomba nuclear. Amb ell, la música negra de sempre reviu i negocia l’eternitat. En aquesta mateixa línia, no et perdis Anderson Paak –el soul d’ara– i Yves Tumor –el soul de demà.

Trap

És el punk dels adolescents, la música que t’ofèn i que no entens. Tracta sobre l’estil de vida del traficant i el proxeneta, del marginat amb diners i èxit social, i se sosté sobre bases electròniques etèries i veus modificades amb un filtre robòtic. Si vols trobar trap, segueix les noies amb xandall i les gorres que semblen xampinyons, que et portaran als concerts de Yung Beef o Dellafuente.

XS

Hi ha un nou escenari al Sónar aquest any. És petit i per això es diu SónarXS –extra small–, però és allà on passen les coses que s’escapen del radar de la indústria musical tal com l’hem conegut. Gent que considera que ser underground és una manera de ser popular i que odia el format àlbum o les estructures comercials, i que es mou sobretot per internet. Hi haurà molt més que trap: necessitaràs un mapa i un GPS per localitzar d’on surt tanta bogeria futurista.