Classe magistral de Ryoji Ikeda al Sónar
L'artista japonès destaca en una jornada diürna de ritmes durs al festival
Barcelona“Aquest espectacle inclou llums i flaixos intermitents que poden afectar persones amb epilèpsia fotosensible”, adverteix la pantalla abans del concert de Ryoji Ikeda al Hall, prou ple de gent interessada en l’art sonor i visual del mestre japonès. Era un dels grans moments de la segona jornada del Sónar de Dia a Montjuïc, i no ha decebut. Venia amb novetat, el disc Ultratronics (2022), que funciona com a sumari de la seva trajectòria, i ha ofert la possibilitat de retrobar-se amb aquella vella i familiar sensació d’inclemència rítmica i visual que tant ha agradat al Sónar des de l’inici dels temps, i que el públic ha rebut amb una ovació que ha repetit al llarg de l’actuació.
Ikeda, a contrallum mentre la pantalla bombardejava amb flaixos efectivament impertinents, ha subministrat un bon catàleg de glitch electrònic, potser amb un caràcter menys hostil que altres vegades. “És un Ryoji Ikeda més pop”, deia José Luis de Vicente, ara director del Museu del Disseny i abans i durant molts anys lligat al Sónar. Potser és molt agosarat dir-li pop, però és cert que el concert ha caminat amb una amabilitat poc habitual; o potser el pas dels anys canvien la percepció de manera que les estridents abstraccions d’abans són avui amables convencions. En qualsevol cas, una nova classe magistral de l’artista japonès.
Aphex Twin és Déu
També ha sigut magistral l'espectacle sonor i lumínic d'Aphex Twin amb què s'ha inaugurat el Sónar de Nit al recinte firal Gran Via 2 de l'Hospitalet de Llobregat. Richard D. James, el productor que va revolucionar l'electrònica als anys noranta, ocupava un espai dins una mena gàbia, pràcticament ocult a les mirades, perquè el que importava era tota la resta: elements visuals com el cub de llum suspès damunt la gàbia o els làsers desplegats com una defensa antiaèria. Aphex Twin, absent del Sónar durant dotze anys, ha començat preparant el terreny amb un ambient que, de tota manera, ja duia la llavor del mal, perquè de seguida ha arribat la descàrrega d'electrònica inclement amb la qual el públic que omplia el recinte ha reaccionat amb l'entusiasme reservat a les coses molt desitjades. En un xou de gairebé una hora i mitja, també hi ha hagut temps per a una pausa relativa, una mena de vall, tampoc gaire llarga, abans de propulsar novament l'estrèpit rítmic. Després del xou d'Aphex Twin, hi havia un comentari recurrent: "Aphex Twin és Déu".
Descalços al Village
Com dijous, aquest divendres també hi ha hagut molta gent i moltes ganes de ballar al Sónar de Dia, tal com ha quedat ben palès amb el gran final de festa que ha muntat The Blessed Madonna: la DJ nord-americana ha organitzat un avançament del dia de l'Orgull LGTBIQ+ i homenatge a la música de ball amb la complicitat del públic que novament omplia el Village. Ha sigut també una jornada amb polifonia (la del xou de Santiago Latorre i Colin Self a l’auditori Complex) i curioses excentricitats com la del noruec Bendik Giske, saxo i electrònica de l’espai exterior o d’una pel·lícula de ciència-ficció dels 80, molt ben rebut potser precisament per la singularitat d’una proposta alimentada amb melodies curtes i loops rítmics. Això sí, en els concerts al Hall, quan l’artista abaixa el volum el que mana és el xivarri del públic del fons. Per cert, a falta de les dades que aporti aquest dissabte la direcció del festival, fa la sensació que hi ha menys públic britànic que altres anys, tal com ja va passar al Primavera Sound.
El Sónar de Dia també són vanos i petits ventiladors portàtils, gent tafanejant aquí i allà als estands dels patrocinadors i peus descalços a la gespa artificial del Village per ballar amb més comoditat. Per exemple, durant la impactant sessió de funk duríssim, kuduro i bhangra d’Ahadadream, britànic d’origen pakistanès que ha amarat la tarda d’un esperit vodú que ha sigut recompensat amb crits d’aprovació i eufòria, i encara més quan ha disparat la remescla de Di mi nombre, de Rosalía, amb el bombo ben profund. La sessió d’Ahadadream era una magnífica benvinguda al Sónar de Dia, l’univers que no demana cap altre compromís que no sigui deixar-se endur sense més preocupacions, ni angoixes ni corredisses per arribar puntual a cap escenari. Aquest és el tracte que després de trenta anys encara diferencia el Sónar d’altres festivals.
Al Sónar també passen coses insòlites, com que una artista renegui d'una cançó davant del públic. Alba Casas, àlies Albany, la reina del trap melancòlic, era una de les artistes destacades de la programació de l’escenari SonarPark by Dice. “Ho passarem molt bé, vull que salteu!”, ha esperonat de bon principi, dipositant una curiosa condició festiva en el desamor de les lletres. La cosa anava prou bé, amb peces com Una loca i G, fins que ha tallat la interpretació de Mi crush. “És que no l'he estudiat, ho sento, és que és molt antiga”, ha dit, i tot seguit ha donat pas a la més nova Videojuego. “Aquesta m’agrada més”, ha assegurat.