Mentre hi ha cultura hi ha Alemanya

Independentment del desastre electoral d’Alemanya, ens queda el consol que el país centreeuropeu és un bressol musical de tradició més que provada i que en manté viva l’herència. Teatres, sales de concert i orquestres que poblen d’est a oest i de nord a sud les terres germàniques fan pensar que si prevalen la cultura i la civilització en forma de diàleg, així com el mestratge dels clàssics, no tot està perdut.

I qui millor que Beethoven per obrir foc en mans d’una orquestra com la Simfònica de la WDR, amb seu a Colònia i convidada per Ibercamera. L’obertura Egmont, especialment els compassos conclusius, van confirmar que la de dilluns seria una nit de gran i bona música. La direcció elegant i enèrgica del colombià Andrés Orozco-Estrada hi va ajudar sobre manera, també en una esplèndida segona part regida per la generosa sonoritat d’una molt ben interpretada Cinquena simfonia de Txaikovski. Un plat fort que complementava una altra peça de renom i que centralitzava la vetllada: el Concert per a violoncel en la menor de Robert Schumann, exquisida i difícil pàgina que demana molt a orquestra, director, solista i oients. Però si es té la sort de comptar amb Pablo Ferrández, la cosa promet arribar a bon port. I així va ser.

Aferrat al seu instrument (un Stradivarius Archinto del 1689), el violoncel·lista madrileny va oferir una lectura del concert de Schumann entenent-lo com el que és: una de les pàgines que millor defineixen el romanticisme. Això és, una obra en què el jo interior es desplega en un afany de situar-se al món, sense renunciar al lirisme de la poesia inherent als pentagrames del compositor. Una lectura al servei de l’obra, però en què l’individualisme d’un altre jo, el de l’intèrpret, maldava per situar-se al centre del discurs. I a fe que ho va aconseguir, amb un prodigiós virtuosisme. Des de l’exposició dels primers temes del moviment inicial, la generositat sonora i la puresa tímbrica es van ensenyorir de la prestació de l’intèrpret. I després del Langsam central –amb intel·ligentíssim ús del vibrato–, Ferrández es va llançar als trepidants viatges per les regions més greus i més agudes de la tessitura d’un instrument que responia com un perfecte còmplice.