Sheryl Crow, impecable en el concert inaugural del Festival Alma

BarcelonaImpecable. Així es pot descriure amb una sola paraula el concert amb què la nord-americana Sheryl Crow va inaugurar dilluns el Festival Alma, la continuació del Festival de Pedralbes que des de l'any passat es fa al Poble Espanyol i que enguany programa actuacions d'Alice Cooper, Queens of the Stone Age, The Divine Comedy, Cat Power i Jamie Cullum, entre d'altres. La cantant de Missouri, que no visitava Catalunya des que va actuar al Doctor Music Festival d'Escalarre el 1997, va desplegar un repertori de grans èxits que el temps ha convertit en estàndards del country-rock amb un innegable ganxo pop. Precisament l'èxit que va aconseguir als anys noranta, sobretot amb discos com Tuesday night music club (1993), la van allunyar de l'onada del country alternatiu, tot i que hi havia molt d'alternatiu en la manera de fer d'una cantant excel·lent i, encara que no es destaqui prou, una magnífica storyteller que ha remenat temàtiques com la solidaritat amb les persones transgènere, tal com va recordar ahir en presentar Hard to make a stand, del disc Sheryl Crow (1996).

Aquest àlbum i Tuesday night music club van ser els que van subministrar més cançons a una nit que va començar amb Real gone, de la banda sonora de Cars (2005). Va ser un inici molt rock, amb els sis músics de la banda a lloc i amb protagonisme individual, i amb detalls com l'harmònica que va tocar Crow, una línia de baix consistent i encertats arranjaments de teclat. L'electricitat la hi posaven els guitarristes Peter Stroud i Audley Freed. Tot sonava perfecte, sòlid. Amb 62 anys, la veu de Sheryl Crow juga en les grans lligues: afinada, sense por de refilar, com va fer a Strong enough i If it makes you happy, i amb lleugeres estripades quan tocava reblar la ironia o la indignació. Perquè dins d'un concert de paraules amables ("Barcelona és molt maca. La Sagrada Família, el Parc Güell", va dir en català) també va haver-hi un moment per explicar com d'emprenyada es va sentir quan a la ràdio van posar una cançó feta amb intel·ligència artificial que sonava com si fos d'ella, que és justament el que aborda a Evolution, l'única cançó del disc homònim de l'any passat que va sonar al Poble Espanyol.

Després de l'arrancada rockera, el primer gran moment va arribar amb la imbatible All I wanna do, ràpidament identificada pel públic que havia pagat 60 o 83 euros. Tot seguit va ser el torn de l'exhibició de veu i carisma en el mig temps de My favorite mistake, una de les dues cançons en què Crow va tocar el baix (l'altra va ser Soak up the sun) i en el pop de Leaving Las Vegas, un d'aquells temes que formen part de la tradició que uneix Bob Dylan amb Don McLean i Billy Joel. No hi va faltar la versió de The first cut is the deepest, de Cat Stevens, també molt ben rebuda per un públic especialment agraït en el bis, quan Sheryl Crow va fer Steve McQueen (impecable malgrat que les imatges projectades, molt tronades, no eren cap meravella de l'art visual) i, sobretot, quan va entomar I shall believe, novament amb una exhibició vocal per tancar un concert, efectivament, impecable.