Cesk Freixas: "Fem servir un simbolisme que a vegades pot arribar a ser molt infantilista"

BarcelonaCesk Freixas (Sant Pere de Riudebitlles, 1984) canta poemes de Roc Casagran al disc Direm nosaltres (U98 Music, 2022). El presenta aquest diumenge al Centre Artesà Tradicionàrius de Barcelona en un concert en què també participarà el poeta sabadellenc.

Direm nosaltres estira un dels fils del disc Memòria (2021), que era passar tu a un segon pla i que els textos fossin d’altres.

— Fa temps que em rondava pel cap la idea de musicar un poeta actual. Estem molt acostumats a sentir cançons que són poemes musicats d’autors ja morts, i a mi em venia molt de gust poder musicar poemes d’algú que estigués explicant coses d’ara, del segle XXI, al nostre país. Els cantautors de la Nova Cançó musicaven els poetes contemporanis seus o amb els quals compartien una franja de temps més o menys àmplia. M’interessava recuperar aquesta idea, i per mi agafar el Roc [Casagran] era important perquè el conec i conec bé la seva obra, però també perquè crec que és un dels millors escriptors que té la literatura catalana avui dia, i segurament un dels millors poetes que hi ha avui en català als Països Catalans.

Ell és molt polit escrivint, treballa amb rimes i mètriques molt precises. Això facilita la teva feina com a músic?

— Sí. De fet, m’atreviria a dir que és imprescindible per a segons quines composicions populars que la mètrica sigui clavadíssima i que la rima estigui molt cuidada. El Roc és un clar exponent de la defensa de la poesia des d’aquesta matemàtica, que no és una cosa que estigui gaire de moda en l’escena poètica actual, amb molts autors que escriuen en vers lliure. A l’hora de fer el trànsit cap a la música, el vers lliure és molt més difícil de musicar, perquè és molt més complicat d’identificar les tòniques, i a la música és molt important saber on van les síl·labes tòniques. La mètrica et marca un ritme, el ritme et porta a compassos binaris, ternaris... i al final et facilita que et pugui sortir més rodona la melodia.

Quan vas publicar Memòria, parlaves de Marina Rossell com a referent a l’hora de tractar des de la cançó la temàtica de la memòria democràtica. Ara quins referents has tingut?

— En el terreny musical no tenia al cap gaires referents. Així com en l’anterior sí que la Marina Rossell sobretot i, de manera menys explícita, el Quico Pi de la Serra van ser models, ara no n’he tingut, perquè si buscava referents anava a parar a una estètica que em quedava molt lluny, la dels cantautors de la Nova Cançó que amb una guitarra i una veu feien composicions molt classicotes.

A cançons com Volem i Visca la vida! prems una mica l’accelerador de l’èpica perquè t’ho demana el text, oi?

— En l’anterior disc ja ens va passar, que hi havia algunes cançons que vam buscar maneres diferents de cantar-les, i en aquest disc pràcticament totes estan portades cap a aquesta cosa més èpica i més transcendent que també hi és a la poesia del Roc.

L’amor plana per moltes cançons del disc.

— Sí, moltes giren al voltant d’això, i n’hi ha algunes que utilitzant aquestes al·legories i metàfores acaben parlant de relacions socials, de relacions humanes, i al final això s’acaba convertint també en cançons crítiques o de mirada compromesa. I després hi ha altres temes que entren més en el que seria la cançó de protesta o les composicions més socials.

Com Europa.

— I Capgirarem el món. Són temàtiques que concorden més amb moltes de les cançons que he fet, i m’interessava que també hi fossin, en aquest disc.

Escoltant el que cantes a Europa, "molt lluny dels vents de democràcia, de llibertat", hi ha marge per a l’optimisme?

— És un moment complicat per ser optimista. Jo que vinc de la tradició política de les esquerres anticapitalistes, penso que fem servir un simbolisme que a vegades és molt innocent i que pot arribar a ser molt infantilista. Els lemes es creen per reafirmar l’autoestima col·lectiva i per creure que ho tenim a tocar, però la realitat una vegada més ens torna a aixafar tot aquest idealisme. Segurament les esquerres tenen part de la culpa a vegades per voler ser molt puristes i poc pragmàtiques. També és cert que el capitalisme té molt ben travades les seves frontisses i és molt difícil poder obrir portes o finestres al marge del món en què vivim. Però, bé, la història és cíclica i algun dia les coses també han de canviar.

A la cançó Direm (direm nosaltres) pràcticament es demana «el dret a tenir sort». És una demanda molt de mínims.

— Crec que el Roc fa una reflexió en el sentit que la sort no és una cosa que ens vingui donada per fets atzarosos o casuals, sinó que la sort s’ha de buscar. En el fons, la cançó no deixa de ser una crítica a això que comentàvem abans, als moviments d’esquerres, o a l’esquerra transformadora en general, perquè esperem que les coses canviïn per si soles, però si no hi posem les eines i hores i molts ulls i moltes mans segurament les coses no canvien per si soles, perquè hi ha algú altre que abans ja ha pensat com travar-ho perquè sigui difícil de canviar. La sort no vindrà per si sola, hem de buscar-la perquè quan arribi ens trobi amb la feina feta.

Quant temps necessita la cançó d’autor per explicar el Procés amb prou perspectiva?

— Ara és temps de fer cançons de situacions, d’explicar el punt on ens trobem i de passar pàgina en el sentit de començar a fer una mica d’autocrítica. Hem fet moltes cançons que documenten els temps que hem viscut, han sigut uns anys molt prolífics en aquest sentit; fins i tot les han fet molts grups que no provenen d’aquesta tradició més política de fer cançons que explicaven la realitat. Ara necessitem uns anys de tornar a parlar de temes més socials i de fer servir les cançons per explicar les realitats socials i nacionals que viu el nostre país, però no sé quant de temps necessitem per adonar-nos dels enganys i dels desemparaments que hi ha hagut en aquests anys. Ens hem volgut creure que tot eren situacions que s’anaven encavalcant de manera casual, però avui ja és bastant clar que hi ha hagut uns interessos i uns moviments polítics que es movien al marge dels interessos del poble i de la gent, i crec que ja és hora que ho puguem convertir en cançons, tot això.

Dir les coses pel seu nom, com cantes a Direm, és feina de cantautors i de poetes o de polítics?

— Crec que és més feina de la creació cultural. I els polítics les coses pel seu nom seria genial que les diguessin, però crec que diuen les coses segons els seus interessos. Una de les coses més tristes és confiar cegament en els polítics perquè creiem que obeeixen a interessos populars i acabar veient que fins i tot aquells que t’ho han fet creure acaben obeint a interessos que no són generals, sinó moltes vegades econòmics i de partit. És trist. Ens pertoca a la gent normal, i no dic que els polítics no siguin normals, però ens pertoca a la gent treballadora dir les coses pel seu nom, i als poetes i als cantautors com a part de la classe treballadora ens pertoca dir-ho igual.