Serrat concert a concert

BarcelonaJoan Manuel Serrat s’està acomiadant dels escenaris amb una gira de 74 concerts que va començar a Nova York el 27 d’abril i acabarà al Palau Sant Jordi de Barcelona aquesta setmana, els dies 20, 22 i 23 de desembre. Qualsevol d’aquestes actuacions té la categoria d’històrica, també per al públic que participa en aquest comiat. Serrat, que el dia 27 farà 79 anys, està demostrant una gran generositat: ha volgut acomiadar-se, o desplaçar-se, com li agrada dir per evitar pronunciar el verb retirar-se, davant d’espectadors d’arreu, fent dos concerts si cal a la mateixa ciutat, o tres o fins i tot cinc, com ha passat a Buenos Aires. Per arribar fins aquí, fins a les multitudinàries mostres d’estimació d’aquest any, abans hi ha hagut tota una trajectòria artística que també es pot explicar recordant alguns dels seus concerts més rellevants.

Palau de la Música

Barcelona, 1 i 2 d’abril del 1967

La història és prou coneguda. El 18 de febrer del 1965 Serrat va cantar Una guitarra al programa Radioscope de Salvador Escamilla, que de seguida el va recomanar a la discogràfica Edigsa i als Setze Jutges. Un vespre, a casa de Lluís Serrahima i Remei Margarit, va cantar Sota un cirerer florit i novament Una guitarra. Va ser admès com a tretzè jutge i el 4 de maig del 1965 va debutar al Centre Cultural l’Avenç d’Esplugues de Llobregat, compartint escenari amb Remei Margarit i Joan Ramon Bonet, el germà de Maria del Mar Bonet. Va ser el començament de tot plegat: el descobriment d’un cantautor capaç de relacionar-se alhora amb l’empenta juvenil que expressava a Ara que tinc vint anys i la tendresa nostàlgica que amarava Paraules d’amor o Me’n vaig a peu.

Aquesta etapa fundacional del mite Serrat va tenir un punt culminant al Palau de la Música els dies 1 i 2 d’abril del 1967. Tot sol amb la guitarra, encara d’acord amb el model de cantautor francès, va cantar tretze cançons, i en el bis en va repetir dues, Cançó de bressol i Cançó de matinada. Tal com explica David Ferrer al llibre Els Setze Jutges. Crònica tendra i irònica d’un país (Viena, 2012), en la primera actuació Serrat va voler tornar a tocar Cançó de matinada perquè a l’inici del concert no li havia sortit tan bé com ell hauria volgut. El domini de la comunicació amb el públic ja era evident en aquell Serrat que, arran dels concerts al Palau de la Música i de la publicació de l’àlbum Joan Manuel Serrat (1967), va decidir fer de la música la seva professió. Aquell era el disc de La tieta i dels arranjaments d’Antoni Ros-Marbà, amb qui el 1968 faria Cançons tradicionals, un treball fonamental per a la lectura del cançoner tradicional català, amb versions que han esdevingut canòniques d’El testament d’Amèlia i El ball de la civada. 

Cine-Teatro Carlos III

Madrid, 29 de maig del 1969

El 1968 va ser un any convuls per a Serrat per l’afer Eurovisió: Radiotelevisió Espanyola no accepta que canti La, la, la en català, pateix diversos boicots i arriba a ser escridassat a Oviedo per cantar en català. És també l’any de la publicació de les primeres cançons en castellà, El titiritero i Poema de amor, tot i que a Cançó de bressol ja hi havia versos en la llengua de la seva mare. També rep crítiques per cantar en castellà. D’alguna manera, aquell 1968 neix un cantautor que s’expressa artísticament en dues llengües, i que amb cadascuna d’elles ha construït una carrera magnífica. És difícil trobar un cas com el seu al món. Atenció al que va fer, per exemple, el 1969, publicant els discos Com ho fa el vent en català i La paloma i Dedicado a Antonio Machado, poeta en castellà, tots tres amb arranjaments de Ricard Miralles.

L’homenatge a Machado el va presentar al Teatre Tívoli de Barcelona del 22 al 25 de maig, i el 29 al Cine-Teatro Carlos III de Madrid. En el concert madrileny, Serrat, enlluernat pels focus, va caure al fossat mentre cantava Cantares. Sense deixar de cantar, es va aixecar i va reconduir una actuació que ell mateix admet que no havia començat prou bé. L’èxit va ser aclaparador, també de la gira per l’Estat de l’estiu. Serrat ja era una estrella, i a la tardor d’aquell 1969 va fer la primera gira llatinoamericana. Després de Machado, també convertiria en cançons poemes de Miguel Hernández, Joan Salvat Papasseit, J.V. Foix i Mario Benedetti, entre d’altres.

Teatre Victòria

Barcelona, desembre del 1971

Quina manera de tancar un any. Serrat va acabar el 1971 publicant l’àlbum Mediterráneo i estrenant-lo en uns recitals de Nadal al Teatre Victòria de Barcelona. Venia d’un 1970 pletòric en què havia desbordat talent a Mi niñez, el disc de Señora i Fiesta, i Serrat/4, el de Conillet de vellut i El meu carrer. Quin era el sostre de Serrat? L’aparició de Mediterráneo semblava la resposta definitiva, tot i que després vindrien Miguel Hernández (1972) i Per al meu amic (1973). La col·lecció de meravelles d’aquells quatre anys és inigualable.  

Els concerts de Mediterráneo van obrir els seus directes a noves sonoritats, les que al disc havien aportat la producció i els arranjaments de Gian Piero Reverberi, Juan Carlos Calderón i Antoni Ros-Marbà, i que a l’escenari del Victòria projectaven músics com Francesc Burrull, Ricard Roda, Gabriel Rosales, Enrique Oliva i Albert Moraleda, a més d’un quartet de corda. El pas del temps i de les gires ha magnificat encara més la solidesa d’unes cançons esplèndides en qualsevol format.

A la primera meitat dels anys 70, Serrat podia muntar repertoris de directe triant entre joies com Para la libertad, Pare, Helena, Mediterráneo, Tío Alberto, La mujer que yo quiero... Més difícil era tocar a Espanya dos temes de Mi niñez tal com els havia escrit, Fiesta i Muchachita típica, censurats per la dictadura. A Fiesta va haver de canviar “magreando” per “abrazando” i “compartir su mujer” per “compartir su tortilla”, a més d’haver d’eliminar “zorra” en dos versos. A Muchachita típica va haver de mutilar tota una estrofa de ressonàncies republicanes i amb una referència a Joan de Borbó: “Como su madre, es autárquica / como su padre, es monárquico / y cada 14 de abril / se le resbalan dos lágrimas / vueltos los ojos y el ánima / a las costas de Estoril”. Les versions originals sí que les podia cantar a Llatinoamèrica, on ja era tot un ídol, en països com l’Argentina, l’Uruguai, Xile, Colòmbia, l’Equador, Veneçuela, Costa Rica i Puerto Rico, per on va fer gira poc després de publicar Mediterráneo. 

‘Serrat als barris’

Octubre-novembre del 1976

Franco agonitzava matant. El 27 de setembre del 1975 la dictadura va executar tres militants del FRAP, Xosé Humberto Baena Alonso, José Luis Sánchez Bravo i Ramón García Sanz, i dos d’ETA, Jon Paredes Manot Txiki i Angel Otaegi Etxeberria. Serrat, que era a Mèxic, va expressar públicament el seu “rebuig absolut a la pena de mort i a la violència oficial establerta”. No va poder tornar a Espanya fins a l’agost del 1976. Al mes d’octubre, quan encara no feia un any de la mort de Franco, Serrat va organitzar una sèrie de concerts per donar suport a les lluites veïnals dels barris de Barcelona i l’Hospitalet de Llobregat. Van ser sis actuacions amb el grup Música Dispersa, del 29 d’octubre al 18 de novembre, al Palau Blau-grana 2, el Cinema Favència de Nou Barris, el Cinema Teatre Navarra de Pubilla Casas, el Poliesportiu de Sant Andreu, el Club Esportiu Hispano Francès de la Vall d’Hebron i el Palau d’Esports de Montjuïc. D’acord amb el relat de cronistes i el testimoni del públic, va ser una de les gires més emocionants de Serrat, pel context històric i per la potència política de la lluita veïnal. El seu vessant solidari ha tingut altres mostres, com el concert del gener del 1983 al Palau d’Esports de Barcelona pels damnificats per unes inundacions, i en què també van actuar Raimon i Lluís Llach.

Teatro Gran Rex

Buenos Aires, juny del 1983

“La passió que tenen els argentins per determinades coses, entre ells Serrat, és una altra història”, assegura Jofre Bardagí, que va anar a tres dels cinc últims concerts que Serrat va fer a Buenos Aires fa un mes. “Ell estava molt emocionat. La gent estava molt emocionada”, afegeix. La sintonia de Serrat amb Llatinoamèrica, i sobretot amb l’Argentina, ve de lluny, de la seva primera visita el 1969, però res deu ser comparable al que va passar el juny del 1983. Era el retorn a Buenos Aires després de set anys d’absència a causa del cop d’estat militar del 1976. Primer va fer quatre concerts al Gran Rex, i l’entusiasme i la catarsi del moment històric el van dur a fer-ne quatre més al Luna Park. “S’ha de ser allà per entendre-ho. Els concerts de comiat a Barcelona seran emocionalment molt bèsties, però allò de Buenos Aires no té nom”, diu Bardagí.    

Palau Sant Jordi

Barcelona, 23 d’abril del 1996

El ritme de producció de Serrat va ser altíssim des de finals dels 70 i el 1992 va ser altíssim, amb discos com Res no és mesquí (1977) dedicat a Salvat-Papasseit (el primer amb Josep Maria Bardagí), Tal com raja (1980), Cada loco con su tema (1983), Fa vint anys que tinc vint anys (1984), El sur también existe (1985), Bienaventurados (1987) i Material sensible (1989), entre d’altres. Després de Nadie es perfecto (1994), va afrontar un monumental homenatge a la Nova Cançó, que va plasmar al disc Banda sonora d’un temps d'un país (1996), en què va versionar cançons de Josep Maria Espinàs, Delfí Abella, Raimon, Lluís Llach, Ovidi Montllor, Maria del Mar Bonet, Sisa, Pau Riba... La presentació va ser la diada de Sant Jordi del 1996 al Palau Sant Jordi, amb escenografia de Mario Gas. És el mateix escenari dels tres concerts de comiat a Barcelona, una ciutat on Serrat ha fet tota mena d’actuacions memorables en recintes com el Teatre Grec, el Coliseum, el Tívoli, el Casino de l’Aliança del Poblenou i l’Auditori del Fòrum, el recinte on el desembre del 2018 va revisitar el disc Mediterráneo en tres nits memorables enlairades per un repertori antològic que anava molt més enllà d’aquell àlbum.