Serrat en boca d’altres

BarcelonaJoan Manuel Serrat és un gegant de la música popular. És una obvietat: només cal recordar l’impacte d’algunes de les seves cançons per adonar-se que l’autor de Cançó de matinada i Mediterráneo, de Menuda i Señora, és un dels artistes més rellevants dels últims 60 anys. I com passa amb els més grans, la seva empremta s’escampa per diferents generacions.

L’ARA ha demanat opinions i records a diferents músics, i les respostes completen un fascinant retrat d’artista. Amb les cançons n’hi ha prou per calibrar la dimensió artística de Joan Manuel Serrat, però la seva importància encara creix més quan s’escolta el que n’opinen músics de diferents generacions per als quals és tot un referent.

Maria del Mar Bonet

“Em declaro una admiradora total de la seva manera de fer”

“Vaig tenir la sort que el Joan Manuel em convidés al seu comiat a Palma”, explica Maria del Mar Bonet. Va ser fa uns mesos, el 3 de juliol, i tots dos van cantar plegats La balanguera i Cançó de l’amor petit. “Estic molt contenta que em demanés d’actuar amb ell, perquè vam començar junts”, diu. Serrat va ser el tretzè dels Setze Jutges, i Bonet la catorzena. “Recordo que amb ell i el meu germà Joan Ramon vam fer una gira per Mallorca el 1967. Ara aquest comiat per una banda m'ha fet pena, perquè m’agradaria que continués uns anys més, però també li estic molt agraïda per demanar que jo l’acompanyés en un dels concerts de comiat”, assegura la cantant mallorquina, que ha cantat sovint dues composicions de Serrat, La rosa de l’adeu i Cançó de l’amor petit: “A mi m’agraden totes les cançons del Joan Manuel, i aquestes dues especialment. Li tinc un gran respecte i una gran admiració”.

“En soc una admiradora des que el vaig sentir cantar a casa del Lluís Serrahima i la Remei Margarit cançons com Ara que tinc vint anys, La tieta... Em vaig declarar una admiradora total de la seva manera de fer –afegeix–. És un gran compositor de cançons, i ha portat una carrera fantàstica arreu del món. A Mèxic, per exemple, vaig poder veure com la gent l’estima”.

Jorge Drexler

“Vaig descobrir el català amb les cançons de Joan Manuel Serrat”

“Vaig descobrir el català amb les cançons de Joan Manuel Serrat”, diu el músic uruguaià Jorge Drexler. “La primera vegada que vaig sentir cantar en català va ser fa molts i molts anys a Montevideo. Recordo que vaig pensar «En quin idioma canta? Perquè no l’entenc del tot». I aquell idioma era el català, una llengua que ha estat a la cançó d’autor des del principi, però que jo vaig descobrir a través de Serrat. Va ser el meu primer enamorament de Catalunya gràcies a les seves cançons en català, així que li estaré sempre agraït”, explica Drexler. Com passa amb tantes persones, el record de Serrat també el connecta amb la memòria familiar: “A casa teníem un casset de Mediterráneo que va ocupar un lloc en els successius cotxes que la família anàvem tenint, i sempre el tornàvem a escoltar. Des d’aleshores, la presència de Serrat en el meu espectre musical ha sigut determinant per a mi”. De Mediterráneo assegura que és una de les seves cinc preferides en castellà, i en destaca “les sextines octosil·làbiques, aquelles magnífiques estrofes de sis versos de vuit síl·labes”. A més a més, Drexler no oblida com l’ha marcat “la meravellosa presència que Serrat ha tingut sempre a Hispanoamèrica, el coneixement que té de les seves condicions socials, polítiques i culturals”.

Sílvia Pérez Cruz

“Sempre m’ha fet sentir família, molt cuidada i estimada”

Sílvia Pérez Cruz va començar a cantar "de petita” a Calella de Palafrugell, el poble empordanès on Serrat va escriure Mediterráneo. I allà mateix havien de cantar una vegada Plany de mar i Mediterráneo. “Estava l’escenari muntat, vam fer la prova de so i vam assajar plegats a l’Hotel Sant Roc, però va caure el xàfec més gros que he vist mai a l’Empordà i vam haver de cancel·lar el concert. Aquell concert només va existir a dins d’aquella habitació, això sí, amb la Mediterrània per la finestra de testimoni. Sembla un somni. Un regal només per a mi”, explica Pérez Cruz, que ha coincidit sovint amb Serrat en escenaris i discos.

“Recordo els pares cantant cançons d’ell quan jo era petita. Cantar Paraules d’amor d’adolescent i, ja arribada a Barcelona amb la majoria d’edat, tinc una especial relació d'estimació amb Menuda, cançó que cantava en el projecte Immigrasons. Va ser la primera vegada que la meva àvia em va sentir per la ràdio quan l’Albert Puig la va posar per iCat. A partir dels 22 anys vaig ser més conscient com a músic de la bellesa de les seves composicions, unes lletres i unes melodies precioses i una veu que les feia volar i alhora te les feia sentir molt properes. Vaig anar coneixent i cantant més cançons seves i un dia vaig cantar Pare, feliç, nerviosa i sentint-me molt afortunada, davant d’en Joan en una presentació d’un llibre sobre ell. Després ens vam conèixer i va ser com si ja ens coneguéssim, sempre m’ha fet sentir família, molt cuidada i estimada”, diu Pérez Cruz.

Joan Dausà

“Ha sabut connectar amb la vida real de les persones des d’un lloc poètic”

Joan Dausà ho admet sense embuts: per a ell Serrat és “un referent importantíssim”. “Per a mi és molt simbòlic i bèstia pensar que es retira, però alhora és bonic que això ens obligui a recordar aquelles cançons que ens han acompanyat tant de temps i que ens han inspirat. Serrat és algú que ha sabut connectar amb la vida real de les persones des d’un lloc poètic, artístic. De fet, ha connectat amb tot un país i gairebé tot un món”, diu Dausà, que en el seu primer disc, Jo mai mai (2012), va incloure Martina, una cançó inspirada en La tieta de Serrat: “Vaig imaginar com hauria sigut la vida de la tieta de jove, quan ella encara no sabia que de gran acabaria sola a la seva vida”.

“Aquells vinils de Serrat eren la banda sonora a casa quan jo era petit, ens acompanyaven de fons, algunes cançons les escoltaves i t’abraçaven –afegeix Dausà–. I quan vaig començar a tocar la guitarra i el piano, continuava cantant cançons seves, fins al punt que vaig fer concerts cantant cançons del Serrat i de Lluís Llach”.

Judit Neddermann

“Si ell no hagués existit, jo faria la música d’una altra manera”

Judit Neddermann va viure un dels moments més emocionants de la seva carrera al costat de Joan Manuel Serrat. Va ser el 2 d’abril d’aquest any al Palau de la Música, quan la cantant de Vilassar de Mar va convidar Serrat a cantar. “Em va regalar una experiència inoblidable; a part de sentir que era un honor tenir-lo allà al costat, ell mateix es va dirigir al públic explicant que probablement era l’última vegada que cantava al Palau de la Música i, esclar, tots ens vam emocionar molt –explica–. Amb mi sempre ha estat immensament generós i m’ha animat a fer el camí que estic fent, que és d’entrega a la música, de paciència i d’amor per la música i la poesia. Quan penso en la seva carrera em dona molta energia per continuar endavant, compartint amb el públic la vida feta música”.

Neddermann també reconeix Serrat com “un referent, algú amb una gran sensibilitat que ha obert un camí pel que fa a composició que ha marcat la cançó d’autor en català i castellà”. “Si ell no hagués existit, jo faria la música d’una altra manera. Una de les coses que destaco més de la seva trajectòria és el fet que les seves cançons formin part de la vida de la gent, és una banda sonora col·lectiva, i és del tot habitual que moltes persones s’emocionin quan algú comença a cantar cançons seves en qualsevol trobada o en un concert”, diu.

Carlos Núñez

“Va obrir la possibilitat d’una modernitat basada en els trobadors”

Serrat va convidar Carlos Núñez a participar en l’enregistrament de la cançó Princesa, del disc Sombras de la China (1998). “Confesso que m’encantaria repetir l’experiència però en un disc meu. El convidaria a cantar. A més a més tinc el somni que canti una cançó de Martín Codax, un trobador medieval de Vigo”, diu el músic gallec. En la relació de Núñez amb Serrat hi ha una anècdota que il·lustra la dimensió de l’autor de Kubala amb l’Argentina. “Un dia, a Buenos Aires, em van robar les flautes amb què havia de tocar. Serrat, que també era a la ciutat, va convocar la premsa i de sobte es va posar a parlar amb un perfecte accent de Buenos Aires: «Ché, el chorro se ha equivocao, que le devuelva las flautas a mi amigo Carlitos». Em va impactar molt veure com l’adorava la gent. Era més argentí que Maradona –diu Núñez–. Serrat és fantàstic, supergenerós, un d’aquells artistes que van més enllà de la música, amb un component humanista i romàntic”. Les flautes, però “no van aparèixer”.

Per a Carlos Núñez, “Serrat és un trobador, és poesia i cançó”, i sempre “s’ha preocupat d’estar envoltat de grans músics”. “A més a més, té una gran sensibilitat per la música tradicional, i va obrir la possibilitat d’una modernitat basada en les músiques tradicionals i els trobadors. És a dir, la seva aportació també és molt important per a la música tradicional”, diu. 

Raimon

“Ens estimem i cap dels dos pensa que l’altre sigui un cabronàs”

“Em fa certa cosa, però ho he de fer. Haig d’acabar com vaig començar”, va dir Raimon el 28 de maig del 2017 al Palau de la Música. I aleshores va interpretar Al vent. Serà interessant veure quina cançó triarà Serrat per acabar el concert del 23 de desembre. Sigui quina sigui, com Raimon en aquell comiat dels escenaris, Serrat haurà de gestionar una allau d’emocions. “Ens hem conegut de sempre, i entre tots dos hi ha aquesta cosa d’amistat i de cordialitat –diu Raimon–. I com a cantant ha fet una carrera gran. No fotem, el Serrat és un dels bons cantants que ha tingut aquest país, això són faves comptades. Ell ha portat la carrera a la seva manera, totalment diferent de la meva, però ens estimem i cap dels dos pensa que l’altre sigui un cabronàs”. De Serrat n’admira “moltes cançons, des de Cançó de matinada fins a algunes del Machado”. “Es podria fer una antologia, i hi estarien si no totes, la majoria”, conclou.

Jofre Bardagí

“El meu pare deia: «Jacques Brel, Chico Buarque, Quico Pi de la Serra i Serrat»”

“Per a mi Serrat al principi era el pare de la Maria”, diu Jofre Bardagí, fill de Josep Maria Bardagí (1950-2001), amic i músic de confiança de Serrat durant molts anys. “Però va haver-hi un moment que el pare de la Maria va passar a ser el Serrat cantant. Quan jo tenia 14 o 15 anys, vaig descobrir el disc Per al meu amic, i allò em va canviar la percepció que tenia d'ell. De sobte me’n vaig fer molt fan. En el primer disc que vam fer amb Glaucs hi ha una versió de Menuda, d’aquell disc de Serrat. I després també en vaig fer d'Helena. De la seva trajectòria artística, en destaco la solidesa, com de ben portada i digna ha estat tota aquesta trajectòria des del principi fins ara que plega, o que deixa de fer concerts”, relata Jofre Bardagí, per a qui pensar en l’autor de Material sensible (1989) és també recordar el pare, que “sempre deia: «Jacques Brel, Chico Buarque, Quico Pi de la Serra i Serrat»”.

Tota la infància de Jofre Bardagí està “plena de records relacionats amb Serrat”: “Amb 15 dies de vida ja vaig anar de gira amb ells. De fet, van parar la gira quan vaig néixer a mitjans d’agost de 1978, i als quinze dies ja estava viatjant a Madrid. Tinc records d’estar dormint a les fundes de les guitarres, que em feien una mena de coixins i de matalassos dins”. L’anecdotari inclou situacions tan peculiars com un concert de Serrat a Castelldefels, que Jofre Bardagí es va passar vestit del Barça i assegut a la falda de Maradona: "I després vam estar jugant a pilota amb ell al camerino!".

“Anar a un concert de Serrat em toca molt, no només per com són de grandioses les cançons, per com de ben escrites i fetes estan, sinó perquè tot allò em transporta a molts records personals. Em fa un orgull tremend i m’emociona molt la cançó Capgròs [del disc Mô, 2006], en què ell diu el meu nom i el de la Maria [«I te’n recordes que el Jofre i la Maria / amb un continuarà cloïen la cançó»]. Se’m posa la pell de gallina només de pensar que jo surto en una cançó del Serrat”, diu Jofre Bardagí.