Senzillament, la Feliu

“Quan la parla és un clam, quan la parla és un fet. Quan el poble és memòria i el dret a viure un plet”.

Així va adaptar Jordi Argenté Le plat pays de Jacques Brel. I amb la seva veu característica, el seu èmfasi personal i la seva convicció profunda el va interpretar Núria Feliu. Era a començaments dels setanta. Segle passat. Tot tan lluny, tot tan a prop. Les veus que hi van posar banda sonora ens van deixant. Per voluntat o per imperatiu, factors que un dia es confonen i ens fan veure que l’hora ha arribat. Fins que el fatídic moment ho sentencia. Avui amb la Feliu.

La Núria, llavors, ja es reivindicava. No era, no va poder ser, dels Setze Jutges, perquè no era cantautora. Així li ho volia fer entendre el sanedrí de les essències. Aquelles que es pretenien preservades. Aquells que mantenien l’esperit però condicionaven les formes. Els que marcaven línies infranquejables. Totes les que van quedar diluïdes temps després. No els ho va perdonar mai.

Ella, però, inalterable i incansable, va anar fent. I va seguir creant mentre versionava. I fent seus els seus detractors. I portant el català arreu. A festivals internacionals i a coves de jazz autòctones, als envelats o als teatres locals, acompanyada de grans orquestres o pel piano incontestable de Tete Montoliu. O de Borrull o de Lucky Guri. Mentrestant, en un etern mentrestant, entonava l’alegria de viure, el desencís de l’amor, el dolor per l’amant, la pàtria desolada, el neguit de l’espera, l’esperança que queda, que sempre queda, la seducció de la paraula, el cuplet i el bolero, el swing i la chanson, les sardanes, l’estàndard nord-americà i les creacions del tàndem Andreu-Borrell. O de Parera Font i tants d’altres. I va aconseguir fer un disc amb en Josep Carreras de la gran plenitud i alhora un altre amb Els Guacamayos, perquè no podia ser que els grans èxits llatinoamericans no tinguessin la seva versió en català.

Perquè aquest va ser l’únic límit i restricció que va voler donar a la seva llarga i compacta carrera professional: el de pretendre un país com qualsevol altre i treballar per ajudar a fer-lo aportant-hi la seva peculiar normalització. També per a això no tenia un no per ningú. Els mitjans ho sabien. La ràdio i la televisió la van fer seva. Amb programes propis i col·laboracions, entrevistes promocionals o converses per anar fent. I no renunciava a Sants, ni al sentit de l’humor que, entre els amics, trencava la falsa imatge de tieta que li van penjar. Res més inadequat. Qui així encara ho pensi, no ha conegut la Feliu. Encara menys la Núria.

Però també és cert que aquesta dimensió no volguda la va ajudar a esdevenir personatge. Ho sabia, ho volia i se’n sentia. I li treia joc a la conseqüència lògica d’una vida que va anar dissenyant d’acord amb les circumstàncies, no sempre fàcils, que va haver de superar. O trampejar. I van ser moltes. A voltes molt doloroses. Però al darrere d’un primer “Ai, nen” previ al lament que buscava, que necessitava consol, hi seguien la broma i la gràcia inconfusibles. De vegades corrosiva i implacable amb els que l’estimaven poc. No eren gaires, certament, però alguns tenien l’ascendent de pretendre fer-la invisible professionalment, si no de menystenir-la. Aquest no va ser mai el clam popular. Al contrari. Quan la veu ja no li permetia arribar a les notes dels seus incomptables èxits, la va posar a disposició de la poesia. I van ser els versos patriòtics els que enardien els casals i les places d’aquest país. Aquell clar país. El seu.