Sara Roy: "Tinc ganes de demostrar que no només soc una dona sensible i dolça"

BarcelonaTres anys després del disc (A)mar (2021), Sara Roy (Manresa, 1997) mira de transmetre reflexions i emocions mitjançant cançons més ballables i engrescadores, de tonalitat major i ritmes alegres. Així sona Alter ego (Halley Records, 2024), l'àlbum que presentarà en concert a Barcelona, a La (2) de l'Apolo, el 18 de gener, dins del Festival Empremtes.

Tens la sensació de començar una nova etapa amb Alter ego? Què volies canviar de la teva trajectòria artística?

— L'evolució d'un disc a l'altre ha sigut molt orgànica. És veritat que hi ha una evolució clara en el so, però també perquè teníem ganes de fer una mica més de festassa en els concerts i de muntar un directe bastant canyero. Crec que la cosa va per aquí. Sí, sí, 100% va per aquí.

Amb més intenció de fer ballar, també.

— Sí, i de fer un bolo amb canya. M'agraden molt les balades, i òbviament no en faltaran en directe; de fet, n'hi ha dues, en el disc. M'agrada molt aquesta part íntima i més acústica, però volia que tots els altres temes tinguessin aquesta canya, que estiguessin a dalt de tot, per poder ballar, saltar i passar-nos-ho bé.

La primera cançó del disc, que també es titula Alter ego, parla de somnis d'infantesa, però també té un punt irònic, oi?

— Sí, 100%. Té una mica de burla i de crítica del que la gent espera d'una diva del pop. Els referents que tenia de petita eren Britney Spears, Madonna, les Spice Girls i Hannah Montana, i després quan va canviar a Miley Cyrus. Quan em vaig fer més gran i vaig començar en el món de la música amb el grup Macedònia, vaig fer un canvi d'admiració, més cap a artistes catalanes com Judit Neddermann, Sílvia Pérez Cruz, Beth Rodergas... Vaig notar un canvi i un contrast molt heavy. Estava admirant dives d'un pop superficial, molt de producte, i de sobte em trobo amb artistes que per a mi també són dives, però que són molt més terrenals, naturals i orgàniques. Aquesta cançó pretenia explicar aquests dos mons i criticar la pressió estètica que tenim les dones, que per estar dalt de l'escenari hem de fer-ho tot perfecte i s'espera encara més de nosaltres. Com a dona estàs lluitant contra això tot el puto dia.

En una altra cançó dius: "seré el que no vaig poder ser".

— Hi ha moments que penses: allò que vaig fer d'aquella manera ho hauria pogut fer d'una altra manera. Però també dius: si ho vaig fer d'aquella manera és perquè aleshores ho havia de fer d'aquella manera. Pensa que vinc del grup Macedònia, de fer música i estar dins de la indústria des de molt petita, i en aquell moment no tens l'esperit crític, et deixes emportar molt per les coses. Et diuen: és que les coses s'han de fer d'aquesta manera.

Quin espai tens en un panorama musical que dominen propostes com Julieta, Mushkaa i Oques Grasses?

— Crec que m'hi desmarco bastant. El boom que hi ha a Catalunya de dones en aquest món del gènere més urbà em sembla brutal. Al cap i a la fi, també lluito perquè els projectes femenins tinguin altaveu. I que funcionin també és molt positiu per a mi com a dona artista. Però jo vinc d'unes referències molt diferents. El meu punt fort com a artista són les lletres, perquè vull donar a la música aquest sentit més de transformació, de fer canvis, ni que siguin petits, tant socialment com personalment, en la gent que escolta les cançons.

Quins lletristes admires?

— Un dels lletristes que em flipa i que admiro profundament és Santi Balmes. A més, també utilitza molt la metàfora. M'agrada molt com escriu la Judit Neddermann, que potser és més directa, però alhora sap trobar les paraules adients per fer-te plorar i emocionar. De petita també escoltava molt el Serrat. L'altre dia escoltava la versió de Pare que han fet la Rita Payés i la Rozalén i em sembla espectacular. M'agrada molt la poesia en general.

A Ballant sota la lluna expliques que no hi ha res que una cançó no pugui curar. Quines cançons tenen aquest efecte terapèutic en tu?

— Tota la música que escolto. La música ens ajuda a treure sentiments. De vegades em poso música per plorar i per dir: necessito plorar molt, escoltem música i traguem-ho tot. Però també en els moments que estic més eufòrica al cotxe, que vinc de fer alguna cosa que penso: que guai poder estar fent això. I em poso cançons de Nathy Peluso, que és com un rotllo completament diferent, però que fan empoderar-me. La música té aquesta màgia inexplicable.

Fa uns dies parlava amb el Miki Núñez, la teva parella, i em comentava que quan ell tenia un mal dia tu deies: "Alexa, posa El Niágara en bicicleta del Juan Luis Guerra". I li passaven tots els mals. Tu tens cap cançó que t'arregli el dia?

— M'agrada molt Maggie Rogers. Per a mi és una gran referent. La vaig descobrir fa dos anys i no la paro d'escoltar. I el seu últim disc, Don’t forget me, em sembla brutal. Me la poso sempre i m'alegra moltíssim.

Amb quin format de banda faràs el concert del dia 18 a La (2) de l'Apolo?

— L'objectiu és fer un xou increïble amb la banda. Amb la sortida del disc t'acabes deixant endur per tot el tema de fer contingut a la xarxa. Jo soc músic, i el que m'agrada és tocar i defensar els meus temes, i ara que estem assajant m'està tornant la il·lusió una mica, perquè estava farta de les xarxes socials. Serem quatre artistes a l’escenari, Jordi Pinyot, Noèlia Aparicio, Laia Fortià i jo. Estem molt motivats i fotrem un xou fantàstic. Tinc ganes de demostrar que Sara Roy no només són balades, que no només és una dona sensible i dolça. Sara Roy també té aquest alter ego, que és una tia canyera amb ganes de trepitjar fort.

Quin és el millor record que tens relacionat amb la música?

— Quan vam presentar el disc (A)mar a l'Estadi Olímpic per la Mercè va ser bastant increïble. Però també et diria concerts molt íntims i coses molt petitones que hem fet amb el Jordi [Pinyot], que dius: per això estem fent música. Quan tinc aquesta sensació, que per sort la tinc molt sovint, tot té sentit.

I quin és el record que t'agradaria oblidar?

— En algun xou m'he trobat amb tècnics homes fent comentaris desagradables i menyspreant la meva feina, com si jo no fos capaç d'endollar la guitarra. Potser et diria aquestes coses, que a mi em ratllen molt, però alhora, si no haguessin passat, no estaria en un punt tan reivindicatiu i de voler lluitar-hi en contra.